Catalunya té un problema de pobresa infantil. En una societat rica com la catalana, gairebé una de cada quatre llars amb infants es troba en situació de pobresa. Una xifra tossuda que s’ha mantingut estable en el temps.
Alhora, el cost de l’habitatge és, cada cop més, una dimensió central de la pobresa. En les últimes dues dècades, els preus del lloguer han crescut per sobre dels ingressos de les famílies, cosa que ha fet que l’habitatge sigui menys assequible per a moltes llars, però particularment per a aquelles amb infants i que es troben en situació de més vulnerabilitat. Els costos relacionats amb l’habitatge afecten també en major mesura la infància d’origen immigrant, cosa que augmenta la bretxa de pobresa respecte a la infància d’origen autòcton.
Tot i això, les polítiques per combatre la pobresa infantil se centren habitualment en transferències de renda, sense tenir prou en compte que l’augment dels costos de l’habitatge pot neutralitzar-ne l’impacte positiu1.
Pobresa i habitatge: el que no veiem quan mirem només els ingressos
A Catalunya, i a la Unió Europea en general, la pobresa es mesura a partir dels ingressos: es considera que una llar està en situació de pobresa si els seus ingressos equivalents se situen per sota del 60 % de la mediana del territori. Aquesta mesura té diversos avantatges, per exemple permet comparar fàcilment països i territoris amb diferents rendes, però també un punt cec rellevant: no reflecteix la pressió dels costos de les necessitats bàsiques, com ara l’habitatge, sobre els pressupostos familiars.
Tenir en compte els costos de l’habitatge altera marcadament les xifres de pobresa i la seva distribució. Per mostrar l’impacte de l’habitatge sobre la incidència de la pobresa calculem taxes de pobresa abans i després dels costos que suposa, de manera que quedi reflectida la situació econòmica de les llars un cop descomptades les despeses d’habitatge dels ingressos disponibles. Així, mentre que el 23 % de les llars amb infants viuen en situació de pobresa segons la mesura oficial, un cop es consideren els costos d’habitatge, aquesta xifra augmenta 15 punts percentuals. Per a les llars sense infants, l’impacte també és notable (figura 1).
Figura 1: Evolució de la taxa de risc de pobresa abans i després dels costos de l’habitatge per a llars amb i sense infants
Font. Lanau i Arcarons (2026).
Aquest efecte no és conjuntural, es manté durant tot el període analitzat. La mesura oficial de l’índex de risc de pobresa, per tant, reflecteix de manera incompleta la realitat econòmica de moltes famílies catalanes.
Viure de lloguer i en entorns urbans eleva la vulnerabilitat
L’impacte dels costos de l’habitatge sobre les llars amb infants no és uniforme. Les famílies que viuen de lloguer són particularment vulnerables. Abans d’incorporar les despeses d’habitatge, el 40 % de les llars que viuen de lloguer ja es troben en situació de pobresa, gairebé el triple que les llars en habitatge de propietat (amb o sense hipoteca, 13 %). Un cop es tenen en compte els costos de l’habitatge, l’índex de pobresa de les llars de lloguer s’eleva fins al 65 %, mentre que la de les llars en propietat augmenta fins al 25 %. És a dir, més de la meitat de les famílies amb infants que viuen de lloguer a Catalunya es troben en situació de pobresa quan es comptabilitzen les despeses d’habitatge.
S’observen també diferències segons el grau d’urbanització. Les llars amb infants en entorns densament poblats, com Barcelona o l’Hospitalet de Llobregat, arriben a taxes de pobresa del 40 % després de tenir en compte els costos de l’habitatge. Tanmateix, no es tracta d’un fenomen exclusivament metropolità. En zones rurals, la taxa de risc de pobresa també augmenta més de nou punts percentuals un cop comptabilitzats aquests costos.
Figura 2: Taxa de risc de pobresa de llars amb infants, segons règim de tinença i grau d’urbanització
Font. Lanau i Arcarons (2026).
L’habitatge com a amplificador del desavantatge de les llars amb infants d’origen immigrant
Les desigualtats entre autòctons i immigrants en l’accés a l’habitatge en propietat responen a factors socioeconòmics (nivell educatiu, ingressos o capacitat d’endeutament), però també a la discriminació en el mercat immobiliari i financer. En el lloguer, les barreres estructurals que sovint afronten les llars d’origen immigrant, com ara la precarietat laboral, el menor accés a ajudes públiques o l’exclusió del mercat formal d’habitatge, fan que de mitjana paguin més per habitatges en pitjors condicions i en barris amb menys recursos. A Catalunya, prop de sis de cada deu llars amb infants d’origen immigrant viu de lloguer. A més, els fluxos migratoris s’han dirigit majoritàriament cap a les zones metropolitanes, on hi ha més oportunitats laborals i xarxes de suport consolidades. Com a resultat, gairebé dos terços de les llars amb infants d’origen immigrant viuen en zones densament poblades.
Aquests dos factors, la major concentració en lloguer i en entorns urbans, deriven en un impacte més elevat dels costos de l’habitatge en les famílies amb infants d’origen immigrant: gairebé una de cada cinc destina el 40 % dels seus ingressos a habitatge. Una taxa cinc vegades superior a la de les llars amb infants d’origen autòcton.
Aquesta sobrecàrrega es tradueix en un impacte molt significatiu sobre el risc de pobresa de les llars amb infants d’origen immigrant, que passa del 43 % al 63 % quan es té en compte el cost de l’habitatge, que eixampla en 14 punts percentuals la bretxa de pobresa entre les llars d’origen autòcton i d’origen immigrant. Si es diferencia per regió d’origen, s’observa que la infància d’origen extracomunitari és la que es troba en un desavantatge més gran (figura 3). L’habitatge, per tant, no sols agreuja la pobresa en termes generals, sinó que accentua les desigualtats preexistents i aprofundeix la bretxa entre la infància d’origen immigrant i la d’origen autòcton.
Figura 3: Taxa de risc de pobresa de llars amb infants abans i després dels costos de l’habitatge, segons origen immigrant (UE i fora de la UE) o autòcton
Font. Lanau i Arcarons (2026).
Implicacions per al disseny de polítiques públiques
Pobresa i habitatge s’influeixen mútuament: les famílies amb menys recursos tenen menys opcions d’accedir a la propietat i, en conseqüència, es veuen atrapades en un mercat de lloguer privat amb costos cada vegada més elevats que empitjora la seva situació material. Per tant, donar resposta a la pobresa infantil passa, cada vegada més, per millorar l’accés a l’habitatge, particularment de lloguer, a preus assequibles.
Les transferències de renda, com la renda garantida de ciutadania (RGC) o les prestacions per fill o filla a càrrec, són instruments fonamentals en la lluita contra la pobresa infantil. No obstant això, poden quedar neutralitzades per l’augment dels costos de l’habitatge si no van acompanyades d’una intervenció paral·lela en ajudes específiques per al lloguer o de reforç del parc d’habitatge públic i social, entre altres mesures.
Així mateix, és necessari repensar el disseny de les polítiques d’immigració i integració perquè no constitueixin una barrera d’accés ni al mercat de l’habitatge ni al sistema de prestacions.
En definitiva, cal avançar cap a un model d’habitatge integrat amb el sistema de protecció social, que asseguri que totes les llars amb infants disposin de les condicions necessàries per a una vida digna. Ignorar l’habitatge com a factor clau de la pobresa infantil i amplificador de desigualtats compromet les oportunitats dels infants més vulnerables, en particular dels d’origen immigrant.
- Aquest apunt es basa en els resultats de la publicació d’Alba Lanau i Albert F. Arcarons, La pobresa infantil a Catalunya: el paper de l’habitatge i l’origen immigrant, inclosa al número 109 (2026) de la revista Nota d’economia. ↩︎
La imatge de capçalera pertany a stockvault.
