En les darreres dècades, la tecnologia educativa (EdTech) ha crescut amb força, sovint amb la intuïció que digitalitzar equival a modernitzar. Tot i això, com subratllen Escueta et al. (2017), avui dia no hi ha consens ni acadèmic ni polític sobre quines inversions tecnològiques milloren realment l’aprenentatge. En un món on l’ús de recursos digitals forma part del dia a dia, una pregunta central és si millorar la qualitat de la connexió a internet, i en particular la velocitat, ajuda efectivament els estudiants a obtenir millors resultats.
La pandèmia va fer aquesta qüestió especialment visible: la bretxa digital es va convertir en bretxa d’aprenentatge. Però fins i tot sense confinaments, no és obvi que una connexió més ràpida sigui sempre beneficiosa. D’una banda, pot facilitar distraccions (distraction effect), en incentivar activitats en línia no educatives, com ara xatejar o jugar a videojocs, i reduir el temps d’estudi. Però d’una altra banda, una millor connexió a internet també pot fer més eficient el temps dedicat a les tasques escolars (productivity effect). L’impacte net d’aquests dos mecanismes d’ajust potencials és desconegut, i per tant, cal evidència empírica que permeti separar aquests efectes.
En un article recent publicat a Economics of Education Review (Sanchis-Guarner, Montalbán i Weinhardt, 2025), estudiem si la velocitat de la banda ampla als domicilis dels estudiants d’Anglaterra entre 2005 i 2008 té un efecte causal sobre el seu rendiment acadèmic. Aquest període és especialment útil perquè l’ADSL sobre coure era la tecnologia dominant, i la velocitat disminuïa de manera clara i monotònica amb la distància entre la llar i la central telefònica (local exchange, LE). Aquesta relació física ens proporciona una font natural de variació en la qualitat de la connexió.
Tot i que avui la fibra òptica i el cable s’han estès, el problema essencial continua vigent: la velocitat real que arriba als domicilis és desigual, i aquesta diferència pot afectar l’aprenentatge digital, cada vegada més basat en vídeo, recursos interactius i eines d’IA.
L’anàlisi d’aquest supòsit requereix superar un repte fonamental: identificar efectes causals. Les famílies amb més recursos o més orientades a l’educació poden contractar connexions més ràpides, i això podria explicar tant la velocitat més alta com els resultats més bons. A més, la infraestructura no és aleatòria: les centrals solen situar-se en zones més centrals i ben connectades, que també tenen millors condicions socioeconòmiques.
Per superar aquests biaixos, utilitzem una característica essencial de la infraestructura britànica: les fronteres invisibles entre les àrees de cobertura (catchment areas) de cada central. Aquestes fronteres, definides fa dècades per motius tècnics i amb l’objectiu de subministrar connexions de telefonia fixa, no coincideixen amb cap divisió administrativa ni amb cap límit econòmic o social. Això fa que dos veïns molt propers puguin estar assignats a centrals diferents, de manera que tinguin distàncies i velocitats potencials diferents, tot i compartir el mateix entorn.
Utilitzant dades de molta qualitat i precisió geogràfica, reconstruïm digitalment els límits d’aquestes àrees per a 3.900 centrals i geolocalitzem les llars dels estudiants. Això ens permet comparar estudiants que viuen a menys de 300 metres d’un segment de frontera, però que estan assignats a centrals diferents. En aquesta configuració, la resta de característiques del barri i de les famílies és pràcticament idèntica; l’únic que canvia és la distància a la central telefònica i, per tant, la velocitat potencial de la connexió. La figura 1 mostra visualment l’experiment natural que utilitzem en l’estratègia empírica.
Figura 1: Mapa d’un segment de frontera que mostra com la distància potencial a la central telefònica salta entre costats
A la figura 2 es pot veure que, en creuar la frontera, la distància mitjana a la central varia aproximadament en 800 metres. Aquesta discontinuïtat genera variació exògena en la qualitat de la connexió, independentment de la renda familiar o d’altres factors que també afecten l’aprenentatge.
El primer pas és establir la relació entre distància i velocitat. Utilitzant dades de velocitat mitjana del regulador de comunicacions britànic (Ofcom), estimem que cada 100 metres addicionals redueixen la velocitat mitjana en 0,089 Mbit/s. Combinant aquest primer estadi amb el salt de distància que generen les fronteres, obtenim el nostre resultat principal: un augment d’1 Mbit/s incrementa el rendiment en els exàmens nacionals als 14 anys en 1,37 punts percentils.
Aquesta magnitud equival aproximadament a un 5 % d’una desviació estàndard, una mida d’efecte similar a la d’algunes intervencions educatives molt més costoses. A més, quan seguim aquests estudiants fins als 16 anys, els efectes continuen sent positius, encara que lleugerament més petits i amb menys precisió estadística, probablement perquè en aquella etapa comencen a difondre’s tecnologies menys sensibles a la distància.
Figura 2: Discontinuïtat en la distància mitjana a la central entre el costat ràpid i el lent
No tots els estudiants, però, se’n beneficien igual. Els efectes són més grans entre els estudiants amb més bon rendiment previ i entre aquells que no són elegibles per a les beques menjador (free school meals, FSM), un indicador de desavantatge socioeconòmic. En canvi, per als estudiants de famílies més vulnerables, els efectes són petits i sovint no significatius. Això suggereix que la connexió pot actuar com un amplificador: ajuda més a qui ja té eines, hàbits i context per aprofitar-la.
Un resultat especialment revelador del nostre estudi és que la qualitat de la connexió a casa només té efectes positius quan l’escola també està ben connectada. Quan classifiquem els centres educatius segons la seva qualitat de connexió –per exemple, escoles més a prop de la seva central telefònica o que van adoptar l’ADSL abans– veiem que els estudiants d’aquestes escoles sí que es beneficien d’una millor connexió domèstica. En canvi, en escoles amb mala connectivitat, l’efecte de la velocitat a casa és pràcticament zero.
Aquesta complementarietat tecnològica entre llar i escola és central per entendre els resultats. Una connexió ràpida a casa només és una eina potent si l’escola proporciona un entorn digital ric i utilitza recursos en línia. Si no és així, la connexió domèstica no esdevé una oportunitat d’aprenentatge addicional.
Per entendre els mecanismes, vinculem el nostre disseny a dades d’enquestes de llars. No trobem diferències en la probabilitat de tenir internet o ordinador, ni tampoc en el temps dedicat a activitats d’oci digital. El que sí observem és que els adolescents en zones ràpides són un 27 % més propensos a utilitzar l’ordinador per a activitats educatives. Aquest patró no s’observa en joves adults, cosa que reforça la interpretació que la velocitat millora la productivitat de l’aprenentatge en edat escolar.
En conjunt, els nostres resultats suggereixen que invertir en banda ampla és també invertir en capital humà. Però perquè l’impacte sigui positiu i equitatiu, aquesta inversió ha d’anar acompanyada d’una digitalització sòlida i homogènia de les escoles. Una bona connexió domèstica pot reforçar desigualtats si només alguns estudiants poden aprofitar-la.
La irrupció de la IA generativa fa aquest debat encara més rellevant. L’accés desigual a eines digitals avançades pot ampliar bretxes cognitives si només està disponible per a famílies amb bona connectivitat i escoles ben equipades. Per evitar-ho, cal una estratègia coordinada que combini infraestructura de qualitat, integració pedagògica i suport a les famílies amb més dificultats.
La imatge de capçalera pertany a Lars Plougmann de flickr.
