Malgrat les múltiples iniciatives institucionals dirigides a reduir la bretxa de gènere a l’acadèmia, les desigualtats entre homes i dones persisteixen de manera pràcticament estructural. D’acord amb un informe recent, a Europa només el 41 % dels científics i enginyers són dones –tot i que el percentatge de persones amb educació superior és molt similar entre homes i dones (Comissió Europea, 2021). Alhora, elles representen només el 26 % del total de catedràtics i ocupen el 23 % de les posicions de lideratge.
A Catalunya la situació de les acadèmiques no mostra xifres millors. Com comentàvem en un apunt anterior en aquest mateix blog, d’acord amb les dades del Departament d’Universitats i Recerca de la Generalitat de Catalunya, només el 22,8 % de les places de catedràtic estan ocupades per dones i tan sols un 27 % dels grups de recerca catalans estan liderats per una dona. Aquesta infrarepresentació femenina no respon necessàriament a diferències de productivitat o de mèrit, sinó que està en part determinada per factors institucionals, entre ells, la presència de biaixos de gènere en l’avaluació de la docència.
Una de les pràctiques més habituals per avaluar la qualitat docent a la universitat són les enquestes que omplen els estudiants en finalitzar els cursos cada semestre. Si bé el seu objectiu és el de ser una eina de comunicació estudiant-professor-universitat que permeti la millora contínua, una part important de la literatura acadèmica dels últims anys indica que aquests instruments d’avaluació podrien estar actuant com a vectors de discriminació indirecta i afectar de manera sistemàtica determinats grups de professorat universitari, en particular, les dones. La literatura ha documentat com, en contextos acadèmics, les professores reben sistemàticament puntuacions més baixes que els seus col·legues si bé la qualitat de la docència impartida és la mateixa (Boring, 2017). Els materials utilitzats per les professores també obtenen pitjors puntuacions fins i tot quan són idèntics als dels professors (Mengel et al., 2019). La literatura també ha establert que part del biaix sembla procedir dels nois estudiants (MacNell et al., 2015; Ayllón, 2022). Aquesta situació impacta negativament en la progressió acadèmica de les dones, perquè aquest tipus d’avaluació té el potencial d’incidir en decisions de contractació o de renovació de contractes, de promoció i, fins i tot, en els coneguts “trams de docència” (complements salarials) (Ayllón, 2021), de manera que qualsevol biaix esdevé una font d’inequitat estructural entre acadèmics i acadèmiques.
Enfront d’aquesta preocupació, algunes universitats han començat a implementar intervencions per mitigar aquests biaixos. Una de les estratègies més esteses és la inclusió de missatges de conscienciació en el text de presentació de les enquestes (Peterson et al., 2019; Boring i Philippe, 2021; Genetin et al., 2022). Seguint aquesta línia, el curs acadèmic passat les autores d’aquest apunt vàrem fer un experiment a la Universitat de Girona (UdG) que representa el primer estudi d’aquest tipus desenvolupat a Catalunya, i aporta evidència empírica rellevant per a comprendre i enfrontar els biaixos de gènere en l’avaluació docent dins del sistema universitari català (Ayllon, S i Zamora, C., 2025). També és la primera intervenció que es realitza a tota una universitat, per tant, incloent-hi totes les àrees de coneixement i, per primer cop, es basa en la visualització de vídeos.
El disseny experimental va consistir en un assaig aleatoritzat controlat (RCT) aplicat als més de 14.000 estudiants matriculats a la UdG durant el segon semestre del curs 2023-2024. Els estudiants van ser assignats aleatòriament a tres grups: el primer grup va rebre un missatge en vídeo que informava els estudiants sobre l’existència de biaixos implícits (tractament 1). El segon grup va rebre un vídeo molt més explícit que informava els estudiants sobre l’existència de biaixos de gènere a les avaluacions docents i apuntava als nois com a principals responsables (tractament 2). Ambdós vídeos acabaven demanant els estudiants de no discriminar en avaluar els seus professors i professores. El tercer grup d’estudiants va actuar de control i no va rebre cap missatge.
Els resultats d’aquest experiment han estat ben interessants. El primer vídeo va aconseguir reduir la bretxa de puntuacions entre professors i professores, principalment perquè els estudiants, tant nois com noies, van acabar qualificant els professors de forma més crítica. En canvi, el segon vídeo va provocar reaccions adverses a allò que esperàvem: els nois en aquest grup de tractament van acabar puntuant pitjor les professores que els nois en el grup de control –un exemple clar de backlash (o reacció adversa) o de reactància, que és una reacció emocional i conductual que una persona té quan sent que la seva llibertat d’elecció està sent amenaçada o restringida, per la qual cosa acaba fent el contrari del que se li demana. Aquest efecte va ser especialment fort en facultats feminitzades com són Infermeria, Educació i Psicologia, on els nois són una minoria dins el col·lectiu d’estudiants. En aquest sentit, la intervenció ha fet evidents els avantatges d’aquesta mena de campanyes però també el seu risc.
Aleshores, com podem dissenyar intervencions contra el biaix de gènere que siguin efectives sense generar resistència o rebuig entre els qui les reben? Els resultats d’aquest treball ens mostren que, de fet, és suficient informar els estudiants de l’existència de biaixos implícits i que tots en som víctimes en tant que són inconscients per generar comportaments menys discriminatoris. Aquesta mena d’intervencions han de convidar a l’autoreflexió sense generar culpabilitat o confrontació.
La imatge de capçalera pertany a Freepik
