En els darrers anys, l’augment de la desigualtat ha tornat a posar en el punt de mira el disseny de l’impost de successions (OCDE, 2021; Piketty et al., 2023). A Espanya i altres països europeus, aquest tribut sovint ofereix avantatges fiscals per a béns com ara l’habitatge habitual o les empreses familiars, amb l’objectiu d’evitar que els hereus hagin de vendre actius per pagar l’impost.
Un cas paradigmàtic és el de les empreses familiars, en què es busca garantir-ne la continuïtat. Ara bé, aquestes exempcions també poden incentivar estratègies de planificació patrimonial per reduir la càrrega fiscal futura, que afavoreixin la concentració de la riquesa en actius amb més bon tractament fiscal i erosionin la base imposable de l’impost.
En un estudi recent analitzo com els grans patrimonis de Catalunya utilitzen aquestes estratègies i quin impacte tenen sobre la recaptació.
L’impost de successions i la reforma catalana de 2014
L’impost de successions i donacions (ISD) grava l’increment patrimonial per herència o donació. A escala estatal, s’hi apliquen reduccions segons el grau de parentiu i el tipus de bé transmès. Alguns actius –com ara l’habitatge habitual o les empreses familiars– poden gaudir de reduccions de fins al 95-100 %, cosa que rebaixa la tributació efectiva fins gairebé a zero. En canvi, altres béns, com els actius financers, suporten una càrrega molt elevada.
Des de 1996, l’ISD està cedit a les comunitats autònomes, que poden modificar la tarifa i ampliar les reduccions estatals. A Catalunya, les reformes aprovades des dels anys 2000 han tendit a reduir la càrrega fiscal dels hereus directes.
L’estudi analitza la reforma de 2014, que va invertir parcialment aquesta tendència. El canvi clau va ser la substitució de la bonificació general del 99 % per a descendents i ascendents per un sistema de bonificacions progressives segons la base imposable. La figura 1 mostra l’evolució del diferencial mitjà de tipus efectius entre béns fiscalment afavorits i no afavorits abans i després de la reforma fiscal de 2014, segmentat per trams de base imposable. S’hi observa un increment significatiu i progressiu d’aquest diferencial en el cas dels descendents amb herències superiors a 750.000 euros (2 % dels hereus més rics). En canvi, per als cònjuges i altres graus de parentiu, aquest diferencial es manté pràcticament estable.
Figura 1. Efecte de la reforma fiscal de 2014 en el diferencial mitjà de tipus efectius entre béns afavorits i no afavorits en successions
1a) Descendents directes
1b) Cònjuge
1c) Col·laterals de 2n i 3r grau i altres
Nota: el tipus efectiu mitjà s’ha calculat mitjançant un simulador fiscal i utilitzant la composició mitjana d’actius heretats abans de la reforma. Dades de l’Agència Tributària de Catalunya. Font: Micó-Millán (2024).
Reestructuració patrimonial i optimització fiscal: evidència empírica
Mitjançant microdades anonimitzades de l’impost de successions de l’Agència Tributària de Catalunya i un model de diferències en diferències, analitzo com la reforma fiscal de 2014 va influir en la composició dels actius heretats. L’estudi compara el comportament dels descendents directes –afectats per la reforma– amb el dels cònjuges i altres parents –no afectats–, centrant-se en transmissions amb una base imposable superior als 750.000 euros.
Els resultats mostren que, a partir de 2014, els descendents van incrementar la proporció d’actius amb avantatges fiscals en les seves herències en 5,8 punts percentuals respecte als altres grups (figura 2a). Aquesta reconfiguració patrimonial va reduir el tipus efectiu mitjà en 1,3 punts, amb un estalvi fiscal estimat de 41.000 euros per hereu.
L’efecte és especialment intens entre el 0,5 % més ric dels hereus (figura 2b) –amb bases imposables superiors als 2 milions d’euros–, per als quals l’increment en la proporció d’actius fiscalment afavorits de 30 punts percentuals comporta un estalvi mitjà de 360.000 euros.
Figura 2. Efecte de la reforma fiscal en actius fiscalment afavorits (% herència)
2a) Escenari de referència
2b) Heterogeneïtat per nivell de riquesa
Nota: la figura mostra les estimacions dels coeficients de l’equació 1 de Micó-Millán (2024), juntament amb els corresponents intervals de confiança al 95 %. La variable dependent és la fracció d’actius fiscalment afavorits sobre el total de l’herència. Aquests actius inclouen: participacions en empreses familiars, assegurances de vida, habitatge habitual, béns afectes a activitats econòmiques, finques rústiques, terrenys d’explotació agrícola i béns del patrimoni cultural.
L’empresa familiar: el cavall de Troia fiscal
Reestructurar un patrimoni no és una operació trivial. A Catalunya, diversos actius poden beneficiar-se d’avantatges fiscals quan s’hereten. La pregunta clau, doncs, és: quins actius expliquen aquest canvi en la composició de les herències dels hereus més rics? La figura 3a analitza com varia la cartera d’actius heretats després de la reforma, diferenciant per tipus d’actiu. Els resultats són clars: l’augment d’actius amb beneficis fiscals es deu exclusivament a un increment en les participacions en empreses familiars. Paral·lelament, com es veu a la figura 3b, disminueix la proporció d’actius financers heretats, com ara dipòsits o fons d’inversió.
Figura 3. L’anatomia de la reestructuració patrimonial de les herències
3a) Béns afavorits (% herència)
3b) Béns no afavorits (% patrimoni transmès)
Nota: la figura 3a mostra les estimacions dels coeficients de l’equació 1 de Micó-Millán (2024), juntament amb els corresponents intervals de confiança al 95 %. La variable dependent és la fracció de cada tipus de bé fiscalment afavorit sobre el total de l’herència. La figura 3b presenta les estimacions dels coeficients de la versió apilada (stacked) de l’equació 1, també amb intervals de confiança al 95 %. En aquest cas, la variable dependent és la fracció de cada tipus d’actiu no afavorit –o la suma d’aquests– i la fracció d’actius empresarials sobre el patrimoni total transmès.
L’augment de les participacions en empreses familiars que reben alguns hereus pot tenir una explicació ben pragmàtica: abans de morir, el causant podria haver transferit part dels seus actius financers a l’empresa familiar mitjançant una aportació de capital. Aquesta operació, a més, està exempta de tributació per guanys patrimonials des de 2010, cosa que la fa especialment atractiva des del punt de vista fiscal.
Una altra estratègia –més sofisticada però menys probable– seria la creació d’una nova empresa amb l’objectiu de reduir la càrrega fiscal de l’herència. Ara bé, per accedir als avantatges fiscals de l’impost de successions, una empresa ha de complir requisits estrictes: desenvolupar una activitat econòmica real, comptar amb una participació significativa del causant i acreditar la seva implicació en la gestió. Això limita l’ús d’aquest mecanisme com a simple instrument d’elusió.
Quin impacte tenen aquestes estratègies sobre la recaptació?
Per quantificar l’impacte fiscal de les estratègies de reorganització patrimonial, utilitzo un simulador que reprodueix amb detall la normativa catalana de l’impost de successions. Aquesta eina permet construir escenaris contrafactuals: és a dir, estimar quins haurien estat els ingressos públics si la composició dels actius heretats no hagués canviat entre 2014 i 2019.
Les estimacions suggereixen que la reclassificació de patrimoni personal en forma de participacions en empreses familiars –amb un tractament fiscal molt més favorable– implica una pèrdua recaptatòria del 27 % respecte als ingressos reals d’aquest impost. En termes absoluts, això suposa uns 117 milions d’euros anuals que la hisenda catalana deixa d’ingressar.
Nota: les opinions expressades aquí són les de l’autora i no representen necessàriament les opinions del Banc d’Espanya, del Banc Central Europeu o de l’Eurosistema.
La imatge de capçalera pertany a freepik
Es tracta de recaptar menys per a espanya, i no pas més!!