La presència de la llengua catalana en els mercats de béns culturals i de comunicació varia molt notablement entre els diferents tipus de producte. D’una banda, com és ben sabut, el consum audiovisual en català és molt raquític. Per exemple, les audiències de pel·lícules en català (originals o doblades) a les sales de cinema representen, al llarg dels anys, al voltant del 3 % del total. Si bé el consum de programes de televisió en català és més elevat, gràcies sobretot als canals públics, ja fa temps que se situa per sota del 20 % del total.
En canvi, els espectadors de teatre en català acostumen a ser més nombrosos que en castellà. Pel que fa a la ràdio, les dues grans cadenes autòctones i en català (Catalunya Radio i RAC1, la primera de titularitat pública i la segona, privada) atrauen més oients que el conjunt de les grans cadenes d’àmbit estatal. Finalment, en el cas del llibre (no de text), una mica més d’una quarta part del consum total és en català.
Aquest panorama tan divers suggereix dues preguntes importants: una de caràcter positiu i una altra de normatiu. En primer lloc, quins factors expliquen aquesta enorme dispersió del consum en català? En segon lloc, en quines circumstàncies les forces de mercat proporcionen una quantitat bé insuficient o bé excessiva de productes en català, en relació amb els nivells que maximitzen l’excedent agregat (la suma dels beneficis empresarials i l’excedent del consumidor)? Per analitzar aquestes qüestions tractarem la llengua com una característica addicional dels béns culturals i de comunicació i ens preguntarem fins a quin punt la cerca del benefici privat és compatible amb la satisfacció de les preferències lingüístiques dels consumidors.
En un treball recent, he proposat un marc teòric amb l’objectiu de donar resposta –si més no, parcial– a aquestes preguntes.
Hi ha tres factors que contribueixen clarament a explicar la dispersió del consum en català. En primer lloc, la intervenció pública. En particular, la provisió directa per part del sector públic és molt notable en el cas de la ràdio i la televisió, però molt inferior en els altres segments. Això no obstant, un cop descomptat el consum en català de productes proveïts pel sector públic, la dispersió continua sent considerable.
En segon lloc, les característiques dels consumidors poden variar, fins a cert punt, entre les diferents categories de producte. Concretament, algunes enquestes suggereixen que els consumidors amb una preferència per la llengua catalana tenen un pes específic més elevat en les audiències de teatre que en les de cinema. En conjunt, però, la capacitat explicativa d’aquest factor és limitada.
En tercer lloc, cal tenir en compte l’abast geogràfic dels productes. Concretament, hi ha continguts dissenyats per atraure preferentment consumidors locals i d’altres amb vocació de seduir audiències localitzades en múltiples territoris. Evidentment, els seus creadors tenen en compte les capacitats i preferències lingüístiques prevalents en els diferents àmbits. Així, per exemple, un proveïdor de notícies d’àmbit espanyol tindrà incentius diferents dels d’un proveïdor d’àmbit català a l’hora de triar la llengua dels seus vehicles comunicatius. Una cosa semblant passa amb els béns culturals. La major part de grans produccions de Hollywood, que dominen el mercat català, estan pensades per a l’entreteniment de públics molts dispersos geogràficament. En canvi, moltes de les produccions teatrals exhibides a Catalunya, independentment de la llengua, tenen escasses probabilitats de ser representades fora de Catalunya1.
La relació entre la llengua i l’abast geogràfic del contingut està mediatitzada per dos elements sobre els quals no tenim espai per estendre’ns. En primer lloc, hi ha productes que cal exhibir en una única llengua, com ara els programes de ràdio en directe, mentre que d’altres, com les pel·lícules o els llibres, es poden comercialitzar en múltiples llengües mitjançant traduccions i doblatges. En segon lloc, cal considerar les economies d’escala prevalents en els diferents sectors, que podrien limitar la disponibilitat de productes amb èmfasi local.
Passant a la pregunta normativa, el principal resultat dels nostres models teòrics és que les forces de mercat tendeixen a marginar les llengües minoritàries i generar un grau de diversitat lingüística ineficientment baixa. El motiu rau en el fet que les empreses ignoren l’impacte de les seves decisions sobre el benestar dels consumidors.
Les empreses privades tendeixen a triar la llengua preferida per la seva base de clients. Per tant, en el cas dels productes pensats per a un públic global, les llengües minoritàries hi tindran un paper molt marginal. Aquest resultat, però, és ineficient. Es podria intervenir i incitar (per exemple, mitjançant subsidis) aquelles empreses que estan gairebé indiferents entre les dues llengües a triar la llengua minoritària. Aquest canvi beneficiaria els parlants de la llengua minoritària, mentre que perjudicaria els de la majoritària. El guany dels primers és superior, atès que tenen poques opcions de trobar un altre producte en la seva llengua preferida –alt cost d’oportunitat. En canvi, els consumidors que prefereixen la llengua majoritària ho tenen molt més fàcil. Així doncs, és possible augmentar l’excedent dels consumidors i, per tant, l’agregat, promocionant l’ús de la llengua minoritària.
La presència de continguts amb èmfasi local pot reduir el biaix del mercat però difícilment eliminar-lo. Certament, en aquells territoris on els consumidors que prefereixen la llengua minoritària constitueixen una minoria rellevant, o fins i tot una majoria, els productors de continguts amb èmfasi local tenen més incentius a adoptar la llengua minoritària. Tot i així, els consumidors que prefereixen la llengua majoritària encara tenen un menor cost d’oportunitat, ja que sempre tenen a l’abast els productes amb èmfasi global comercialitzats en la seva llengua preferida. Per a un conjunt específic de paràmetres del nostre model que impliquen un nivell de consum en la llengua minoritària en el territori de referència superior al 50 % (com seria el cas del teatre a Catalunya), és encara possible augmentar l’excedent agregat promocionant l’ús de la llengua minoritària.
- Les produccions catalanes de cinema representen menys del 6 % del consum total, mentre que les de teatre arriben fins al 70 %. ↩︎
La imatge de capçalera ha estat generada amb IA.
