El permís de paternitat redueix la violència masclista en l’àmbit de la parella, però no perquè millori la qualitat de la relació, sinó tot el contrari, la probabilitat que les parelles se separin augmenta. Aquest és el principal resultat de l’article en què investigo l’efecte causal de la reforma de 2019 que va convertir en obligatori el permís de paternitat. La reforma va reduir de manera persistent els casos de violència i, al mateix temps, les separacions van augmentar de manera significativa. Aquests dos resultats suggereixen que el permís de paternitat obligatori pot facilitar que les relacions perjudicials acabin abans que la violència s’agreugi.
Hi ha dos fets clau que fan que investigar la relació entre el permís i la violència sigui rellevant. En primer lloc, la violència masclista en l’àmbit de la parella està molt estesa: afecta una de cada quatre dones arreu del món. A més a més, més enllà dels danys físics i psicològics, genera costos socioeconòmics elevats, estimats en més de 4,9 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol. En segon lloc, el permís de paternitat s’està convertint en una política familiar cada vegada més popular. Des de 2022, tots els estats de la Unió Europea han de concedir almenys dues setmanes de permís reservades exclusivament als pares. Els permisos per naixement actuen durant els primers mesos després del part, un període especialment vulnerable perquè els casos de violència tendeixen a augmentar amb conseqüències a llarg termini tant per a les mares com per a les seves criatures. Tot i això, sabem molt poca cosa sobre com el permís de paternitat afecta la violència masclista, i el sentit en què ho fa no és obvi.
Imaginem una parella que espera una criatura. Poc abans del naixement, una reforma obliga el pare a quedar-se a casa amb la mare durant les primeres setmanes després del part. D’una banda, podem pensar que aquest canvi fomentarà una major implicació del pare en la cura de l’infant. I així ho apunta la literatura; per exemple, per al cas espanyol, sabem que la introducció de dues setmanes de permís reservades als pares l’any 2007 va augmentar en 75 minuts diaris el temps que dedicaven a la cura dels fills quan aquests tenien dos anys, un canvi important tant a curt com a llarg termini. Aquest efecte del permís cap a dinàmiques familiars més igualitàries podria potencialment reduir la violència.
Però també és possible que la parella ja tingués plans previs sobre com repartir el treball remunerat i les responsabilitats familiars després de l’arribada del nadó. El permís obligatori pot forçar algunes parelles a desviar-se d’aquests plans cap a un repartiment més igualitari del treball. En aquest cas, la reforma podria generar tensió, provocar una reacció negativa per part dels homes i augmentar la violència. A més, obligar els dos progenitors a quedar-se a casa junts pot augmentar el temps d’exposició a una parella violenta, un factor de risc per la violència masclista.
Una reforma que converteix en obligatori el permís de paternitat
En l’última dècada, Espanya ha ampliat de manera dràstica el permís de paternitat, de dues a disset setmanes entre 2007 i 2025. L’objectiu és fomentar la implicació dels pares en la cura dels infants i promoure la igualtat de gènere tant al mercat laboral com dins la llar. Des de 2021, el permís de paternitat és igual al de maternitat, fet que converteix el sistema espanyol en un dels més generosos i igualitaris del món.
La reforma de 2019 ofereix un context especialment adequat per estudiar les possibles conseqüències imprevistes del permís de paternitat sobre la violència masclista en l’àmbit de la parella. La llei va introduir dues setmanes de permís obligatori per als pares que s’havien de gaudir immediatament després del part, coincidint amb el permís de maternitat obligatori. Els pares d’infants nascuts abans de l’1 d’abril tenien dret a cinc setmanes de permís voluntari, mentre que els pares de criatures nascudes a partir de l’1 d’abril tenien dues setmanes obligatòries i sis setmanes voluntàries. Com a resultat, la reforma va afectar principalment els homes que no haurien gaudit del permís si aquest no hagués esdevingut obligatori. El nombre de pares que va agafar el permís va augmentar un 36 %, fins a arribar al 79 % durant els mesos posteriors a la reforma, amb una durada mitjana de 7,5 setmanes.
El disseny de la llei permet, doncs, comparar els resultats de les dones que van donar a llum just abans i just després del canvi de política, ja que van estar assignades de manera exògena en el grup afectat o no afectat per la reforma. Per assegurar-me que els resultats no estan capturant només patrons estacionals en els naixements o en la violència, comparo aquestes diferències amb les de les dones que van donar a llum en les mateixes dates d’anys anteriors. Per tal d’identificar els casos de violència faig servir registres sanitaris individuals de Catalunya que contenen diagnòstics mèdics dels serveis d’urgències. Aquestes dades recullen els casos greus de violència –aquells que requereixen atenció mèdica urgent– fins i tot quan els incidents no es denuncien a la policia. Amb aquesta informació, construeixo una mesura que captura aproximadament el 70 % dels casos de la Macroenquesta de violència contra la dona.
Una disminució de la violència i un mecanisme inesperat
Obligar pares i mares a gaudir del permís simultàniament i immediatament després del part no fa augmentar els casos de violència. Al contrari, tal i com mostra la figura 1, la reforma va reduir la violència de manera persistent, i aquesta disminució es va mantenir temps després que acabés el període del permís. Dos anys després del naixement, les dones afectades pel permís obligatori tenen un 40 % menys de casos de violència greu. Si agafem totes les dones que tenen el seu primer fill durant un any a Catalunya, aquesta reducció es tradueix en 90 casos menys per a aquest grup de dones. També mostro que aquesta reducció no es deu a canvis en la denúncia dels casos, en l’ús dels serveis de salut o en les pràctiques de detecció de malalties.
Figura 1. Casos de violència masclista en l’àmbit de la parella abans i després del naixement
Cada punt representa la diferència en la violència entre les dones afectades per la reforma (les que van donar a llum entre l’1 d’abril i el 30 de juny de 2019) i les que no ho van estar (entre l’1 de gener i el 31 de març), en comparació amb la mateixa diferència d’anys anteriors.
La reducció de la violència sembla estar impulsada per un augment en les separacions. La figura 2 mostra que el permís de paternitat obligatori disminueix en un 10 % la probabilitat de conviure amb la parella des del primer trimestre després del naixement. Aquests resultats suggereixen que el permís obligatori podria actuar com un xoc d’informació sobre la qualitat de la relació, i facilitar que les relacions perjudicials acabin abans que la violència s’agreugi.
Figura 2. L’efecte del permís de paternitat sobre l’estabilitat matrimonial abans i després del naixement
Canvis en la probabilitat de conviure, estar casada i estar soltera per trimestre acumulat abans i després del naixement. Cada punt mostra la diferència entre les dones afectades per la reforma i les que no n’estaven afectades, en relació amb la mateixa diferència en anys anteriors.
Què podem aprendre d’aquests resultats?
Tot i que aquests resultats poden semblar inicialment descoratjadors, ofereixen informació valuosa per al disseny de polítiques públiques. En primer lloc, el fet que el permís de paternitat augmenti les separacions i la probabilitat que les mares criïn els fills soles no és necessàriament un resultat negatiu si va acompanyat d’una reducció de la violència masclista. Tot i això, cal que les polítiques públiques donin suport a les dones que deixen relacions violentes per evitar que es trobin en situacions de vulnerabilitat econòmica amb el corresponent risc de revictimització i de retornar a parelles abusives.
Més en general, els resultats suggereixen que el permís de paternitat, per si sol, pot no ser suficient per promoure la igualtat de gènere dins i fora de les llars. Això posa de manifest la necessitat d’intervencions més àmplies que transformin les normes de gènere i promoguin models més saludables de parella i de paternitat.
La imatge de capçalera pertany a FreeSVG.
