A l’escola adquirim coneixements de diferents assignatures, com ara matemàtiques, llengua, història i ciències. Però també aprenem una altra cosa, sovint menys visible: aprenem a situar-nos dins d’un grup. Aprenem a buscar complicitats, a evitar friccions, a esbrinar qui ens fa sentir còmodes i qui ens pot complicar la feina. Quan pensem en el treball en grup, acostumem a pensar en eficiència. Però, en realitat, hi conviuen dues preguntes: amb qui treballem millor i amb qui ens sentim millor? Els grups no es fan només per repartir feina. També es fan, encara que no sempre ho diguem en veu alta, per repartir confiança. Aquesta combinació és el nucli d’aquesta investigació.
La idea que els humans són animals socials no és només una frase bonica. És una manera de dir que gairebé tot el que fem passa dins d’entorns compartits. I l’escola és un dels primers llocs on això es fa visible de manera sistemàtica, on aprenem a moure’ns dins d’aquestes estructures col·lectives. Primer aprenem a compartir, després a repartir-nos tasques, més tard a coordinar-nos i, finalment, a descobrir que no tots els grups funcionen igual. En teoria, el treball en grup serveix per aprendre continguts. A la pràctica també serveix per aprendre a negociar, a tolerar diferències i a gestionar la convivència. Per això no és una simple activitat d’aula: és una experiència social en miniatura.
Ara bé, una cosa és treballar amb altres persones i una altra de molt diferent és triar amb quines persones ens hi posem. Aquest estudi analitza aquesta qüestió a partir d’un experiment a 19 escoles de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb 1.735 alumnes. Quan els alumnes poden escollir amb qui treballen, les preferències són molt clares: tendeixen a triar companys del mateix gènere, amb més capacitat acadèmica i amb qui ja tenen una relació prèvia de confiança. En canvi, els alumnes d’origen migrant i els que pateixen assetjament escolar tenen menys probabilitats de ser escollits. Els docents, per la seva banda, formen grups més equilibrats i més inclusius.
Aquí apareix una primera lliçó important. Les preferències dels alumnes no són neutres ni innocents. No només busquen “bons companys”, sinó també entorns previsibles, afins i emocionalment còmodes. Per això, quan se’ls deixa triar, tendeixen a construir grups més semblants entre ells. Però allò que resulta més còmode no sempre és allò que resulta més útil per aprendre. I allò que sembla menys natural (barrejar nivells, barrejar perfils, barrejar relacions) pot acabar sent el més profitós des d’un punt de vista pedagògic.
Figura 1: Probabilitat de ser seleccionat segons les característiques de l’alumne
Aquesta diferència entre el que escullen els alumnes i el que decideixen els professors és important perquè mostra dues lògiques diferents. L’alumnat tendeix a buscar compatibilitat immediata: confiança, afinitat i sensació de control. Els professors, en canvi, tendeixen a pensar en termes més estructurals. No formen grups per satisfer preferències individuals, sinó per assegurar que la classe funcioni correctament i no es divideixi en compartiments massa tancats. És a dir, mentre uns optimitzen l’experiència, els altres intenten optimitzar el funcionament global del grup.
Figura 2: Probabilitat de ser seleccionat per un grup format pel docent segons les preferències de l’alumne
Quan mirem més de prop les preferències dels alumnes, apareix un patró molt clar. La capacitat acadèmica importa. També importa el gènere. I importen, encara més, les relacions socials preexistents. El mateix experiment mostra que els alumnes no formen grups de la mateixa manera que formen amistats: hi ha solapaments, sí, però no són exactament la mateixa cosa. Per a treballar, el criteri és més instrumental; per a fer amistats, el procés és més ampli i menys centrat en la utilitat immediata. Aquest detall és important perquè ens recorda que la vida social a l’aula no es redueix a una sola lògica.
Però la història no acaba aquí. La següent qüestió és què passa quan deixem de mirar només la tria i mirem el resultat real del treball en grup. La resposta és molt il·lustrativa: la composició del grup importa en el rendiment. Els alumnes amb un nivell més baix solen beneficiar-se més del treball conjunt, mentre que els de nivell més alt no sempre hi guanyen. Això ens recorda que el treball cooperatiu no és un instrument uniforme: pot ajudar molt alguns perfils i menys d’altres.
Figura 3: Rendiment als tests segons l’habilitat matemàtica de l’alumnat
El més interessant és que no només compta la capacitat acadèmica, sinó també la relació personal. Quan dos amics treballen junts, es troben més còmodes i augmenta el seu benestar. Però aquest augment de comoditat no es tradueix en més rendiment, ans al contrari: la confiança pot afavorir la relaxació i reduir l’eficiència del grup. I, a l’altre extrem, treballar amb algú amb qui hi ha enemistat és clarament perjudicial: empitjora el rendiment i també el benestar.
Taula 1: Regressió de l’efecte de les relacions sobre el rendiment del grup
Figura 4: Nivell de benestar declarat segons la relació amb la persona emparellada
Potser aquest és el punt central de tota la història: treballar en grup és una manera d’aprendre continguts, alhora que també s’aprèn a gestionar relacions. Aquestes relacions tenen un cost que sovint pot ser emocional, d’altres vegades, acadèmic i, en ocasions, tots dos alhora. Si triem només els amics, és possible que l’experiència sigui més agradable, però no necessàriament més pedagògicament enriquidora. Si barregem més els equips, podem millorar la integració i, en alguns casos, també l’aprenentatge, però segurament sacrificarem una mica de benestar. El repte educatiu és trobar un punt d’equilibri. No es tracta de convertir la classe en un exercici fred d’enginyeria social, però tampoc de deixar que les dinàmiques espontànies reprodueixin patrons d’excessiva exclusió o homogeneïtat social.
I és aquí on el paper del professorat és fonamental. Organitzar grups no és només repartir alumnes: és fer una tasca de disseny institucional dins l’aula; és decidir quina mena d’aula volem, si volem reforçar dinàmiques ja existents o bé obrir espais nous de relació i aprenentatge. El treball en grup, ben pensat, pot ser molt més que una metodologia. Pot ser un petit laboratori de vida social.
En el fons, la pregunta no és si és millor treballar amb amics o amb companys. La pregunta és què volem prioritzar quan fem un grup: comoditat, eficiència, inclusió o aprenentatge. La recerca suggereix que no es pot tenir tot a la vegada, però sí que es pot decidir amb més consciència. I aquesta, probablement, és la veritable lliçó del treball en grup a l’escola.
La imatge de capçalera pertany a Wikimedia Commons.
