La bretxa generacional cada cop és més gran i més difícil d’ignorar. Els joves viuen amb els pares fins ben entrada la trentena, o de lloguer en pisos que no podran comprar. Els més grans, en canvi, cobren pensions que el sistema no pot finançar amb les cotitzacions corrents, i veuen com el valor del seu principal actiu, l’habitatge, no para de créixer. Ningú ha dissenyat explícitament aquesta bretxa. És un problema complex, amb múltiples causes. En bona part, demogràfiques i electorals: quan els jubilats són molts i voten molt, els polítics els escolten. Però també hi ha un factor institucional, que sol passar desapercebut.
L’estat del benestar reparteix competències amb una lògica clara. Els serveis intensius en usuaris (sanitat, educació, serveis socials, habitatge) els gestionen les comunitats autònomes i els ajuntaments. Les funcions amb economies d’escala se centralitzen. Les pensions també, per raons addicionals: permeten compartir riscos i evitar la fragmentació administrativa. I a curt termini, són pràcticament un cost fix: les obligacions d’avui es deuen a cotitzacions de fa dècades. Aquesta arquitectura fa que el creixement de la població tingui efectes fiscals de curt termini especialment visibles per al govern central: quan una administració té molts costos fixos, cada nou resident tendeix a aportar ingressos abans que generi despesa equivalent. Això s’ha intensificat a mesura que el sistema de pensions depèn d’impostos, a més de cotitzacions, per finançar-les. I un dels instruments que més incideix en el creixement poblacional –la política migratòria– depèn en bona part del govern central.
La immigració és econòmicament positiva: de manera sovint invisible, amplia la nostra capacitat de consum i de producció. El lloc del món on naixem és el condicionant més important de les nostres oportunitats, i la immigració i el comerç són clau per alleugerir aquesta influència. Això no vol dir que la manera com la gestionem no sigui important, ni que sigui bona idea ignorar els efectes desiguals de les grans transformacions econòmiques, com bé hem après la darrera dècada, i com ben aviat haurem de fer també amb la intel·ligència artificial. Els grans increments de població, vinguin d’on vinguin, demanen despesa de capital. Habitatge, sobretot, i infraestructura en general. Aquí rau la tensió fonamental: la velocitat a la qual el govern central obté flux de caixa és bastant més alta que la velocitat a la qual els ajuntaments i les autonomies poden promoure la creació d’habitatge i infraestructures. Les cotitzacions dels nous treballadors aporten recursos per pagar les pensions de forma gairebé instantània. Però construir és lent. I mentre la demanda d’habitatge creix tan de pressa com arriben les cotitzacions, l’oferta en el millor dels casos ho fa a la velocitat que ho permeten les grues; a la pràctica, cal afegir-hi la lentitud autoinfligida de permisos i llicències. La conseqüència és que una part important del benefici econòmic de la immigració es capitalitza en els preus de l’habitatge. El disseny institucional fa que la manera més immediata de sostenir les pensions acabi, de retruc, tenint efectes distributius: augmenta el valor del principal actiu dels pensionistes. Es tracta d’una qüestió essencialment de velocitat, no de composició de la població: passaria exactament el mateix si la població creixés a base de clons de la població existent.
Aquest desajust, però, no és una conseqüència inevitable del ràpid creixement poblacional, sinó, en bona part, el resultat d’una oferta d’habitatge massa rígida. El que hem vist fins ara és una externalitat fiscal vertical: el govern central recapta de pressa, però són les comunitats autònomes i els ajuntaments qui han de construir i proveir. A aquesta se n’hi suma una altra, horitzontal i entre ajuntaments: els beneficis d’alliberar sòl i construir en un municipi es distribueixen per tota l’àrea veïna i més enllà, però els costos els assumeix sobretot el municipi que actua. A cada ajuntament, per tant, li surt més a compte esperar que construeixin els altres, fins i tot quan construir més és socialment necessari. El resultat és un dèficit estimat de 175.000 habitatges a Catalunya. En aquest context, el problema no és ni la immigració ni que cada administració persegueixi, com és ben natural, els seus interessos, sinó un marc institucional en què els incentius no estan ben alineats ni coordinats. I en un repte de tant de pes econòmic i demogràfic com el finançament de les pensions, aquesta descoordinació surt cara.
El primer pas per resoldre un problema és entendre els incentius que el generen. Cal redissenyar el sistema de manera que cada administració assumeixi tots els beneficis i costos de les seves accions, ni més ni menys. Qui pren les decisions ha d’assumir-ne les conseqüències, i qui n’assumeix conseqüències ha de tenir poder de decisió. Aprofitar els beneficis de la immigració sense generar tensions distributives ni eixamplar la bretxa generacional depèn, en gran part, de com dissenyem les institucions; mentre no sigui així, restarem al bell mig de la rapidesa dels uns i de la lentitud dels altres.
La imatge de capçalera ha estat proporcionada per l’autor.
