A finals d’octubre de 2024, les comarques més properes a la ciutat de València van ser devastades per inundacions sobtades catastròfiques que van cobrar més de 200 vides i van causar més de 10.000 milions d’euros en danys. La ciutat, durant molt de temps vulnerable a causa de la seva ubicació en una plana al·luvial esculpida pel riu Túria, va rebre un nou recordatori de la seva relació precària amb l’aigua.
València ja havia patit aquesta devastació en el passat. El 1957, unes pluges extremes van provocar que el riu Túria es desbordés i inundés amb força mortal el centre de la ciutat. En resposta, el govern franquista va llançar un ambiciós projecte d’enginyeria per desviar el riu Túria cap al sud de la ciutat, i va traçar un nou curs artificial a través dels camps agrícoles que hi havia en aquell moment. El curs original del riu es va transformar en els ara icònics Jardins del Túria, un extens parc urbà que travessa el cor de València. Però, tot i que aquesta desviació va salvar el centre de la ciutat de futures inundacions, també va crear un eix de transport principal que, combinat amb l’onada de suburbanització que va arrossegar Espanya durant el boom econòmic posterior a la mort de Franco i la transició a la democràcia, va obrir les planes d’inundació del sud a un desenvolupament ràpid –una decisió que es demostraria errònia i de conseqüències tràgiques el 2024.
Però, mentre València es recupera del seu darrer desastre, es planteja una qüestió més àmplia i complexa: Com modelen les inundacions el desenvolupament urbà?
El boom contraintuïtiu després del desastre
En un recent document de treball, Rodrigo Martinez Mazza i jo investiguem aquesta mateixa qüestió, havent recopilat un conjunt de dades exhaustiu que associa registres detallats d’inundacions amb tot l’univers d’edificis d’Espanya a nivell municipal.
A diferència de diversos estudis anteriors que se centren en desastres singulars i de gran perfil, la nostra anàlisi comprèn dècades d’inundacions (entre 1996 i 2021) i inclou un ampli ventall de municipis, de manera que ofereix una visió panoràmica de com les ciutats responen no només a l’aigua, sinó també a les forces de destrucció i renovació que aquesta desferma.
El que hem trobat és sorprenent: en lloc de dissuadir el desenvolupament, les inundacions semblen estimular-lo.
En els municipis situats dins de les planes d’inundació, les zones afectades experimenten una expansió de les superfícies construïdes un 3,5 % més ràpida en comparació amb les àrees no afectades. El teixit urbà no només s’estén cap a l’exterior, sinó que es fa més dens i més alt: la compacitat augmenta un 2,5 % i l’alçada mitjana dels edificis creix un 0,76 %. El terreny que abans s’utilitzava per al cultiu es destina ara a habitatges i serveis, mentre que el valor immobiliari augmenta.
Aquestes troballes persisteixen fins i tot quan ajustem per definicions alternatives d’inundació o diferents grups de comparació. I les àrees que impulsen aquestes tendències sovint són les més properes a les planes d’inundació, precisament els llocs on s’esperaria una despoblació derivada del risc d’inundació, i no un creixement.
Per què les inundacions condueixen al creixement?
A primera vista, sembla paradoxal. Les inundacions, com altres desastres naturals, destrueixen riquesa i desorganitzen les comunitats. Així doncs, per què deixarien darrere una ciutat més densa i de més valor?
La resposta podria residir en allò que passa un cop l’aigua retrocedeix.
Les inundacions desencadenen una onada de respostes, des dels propietaris que reparen o milloren les propietats danyades, fins als governs locals que imposen noves normes d’ús del sòl, passant per compensacions de les asseguradores que ajuden a reconstruir els barris millor que abans. Aquestes respostes sovint generen beneficis indirectes: infraestructura millorada, habitatges més moderns i serveis públics potenciats, que al seu torn atrauen més persones i negocis.
A Espanya, l’assegurança contra inundacions és proporcionada pel Consorci de Compensació d’Assegurances, recolzat pel Govern, que cobreix riscos catastròfics a través de pòlisses obligatòries. El nostre estudi mostra que els municipis que reben compensacions d’assegurança més elevades després d’una inundació experimenten un creixement encara més ràpid que aquells afectats de manera similar però amb compensacions inferiors.
Això suggereix que la reconstrucció adaptativa –i no només la substitució– juga un paper crucial. Un barri inundat, un cop reparat, pot esdevenir més atractiu que abans.
Les ciutats esdevenen més intel·ligents o més arriscades?
Fomentant el desenvolupament, les inundacions poden, de vegades, corregir ineficiències urbanes subjacents, superant barreres on els propietaris havien resistit la construcció i impulsant actualitzacions als edificis i a la infraestructura poc adaptats al risc de desastres.
No obstant això, aquest aspecte positiu va acompanyat de riscos. La densificació té lloc en els mateixos espais exposats a futures inundacions. Així, mentre que les ciutats afectades per inundacions esdevenen més vibrants, també poden esdevenir més vulnerables.
Des d’una perspectiva individual, invertir en un entorn perillós pot semblar òptim a curt termini, sempre que el proper desastre ocorri després que la inversió inicial s’hagi depreciat completament. No obstant això, perquè aquest enfocament sigui realment sostenible, cal comprendre amb quina rapidesa la inversió perd valor i quan podria tenir lloc la propera inundació. Els compradors d’habitatge i els desenvolupadors poden subestimar els riscos que assumeixen o suposar que els desastres futurs seran mitigats per l’ajuda pública. Tot i que els sistemes d’assegurances són crucials per a la recuperació, poden, de manera no volguda, fomentar comportaments arriscats. En el procés d’adaptació, els agents econòmics poden no tenir en compte completament els efectes indirectes més amplis que tenen les seves decisions en la resta de la comunitat.
Aquestes fallades del mercat justificarien la intervenció governamental. Des de la perspectiva d’un planificador, el repte consisteix a ponderar si les pèrdues de benestar a llarg termini derivades de traslladar el desenvolupament a zones més segures superen les pèrdues per densificar àrees propenses a inundacions, tot i ser inherentment valuoses i productives. No obstant això, els governs locals, que controlen la zonificació i el desenvolupament, sovint s’enfronten a incentius contradictoris. A Espanya, els municipis depenen fortament dels impostos sobre la propietat i altres ingressos relacionats amb el desenvolupament, i amb eleccions cada quatre anys, els riscos a llarg termini derivats de les inundacions sovint es deixen de banda en favor d’un creixement a curt termini.
Un antic dilema
I això ens porta de nou als Jardins del Túria de València, aquell llit de riu verd que es va transformar en parc i que és celebrat com a model d’adaptació urbana. Evita que el centre de la ciutat s’inundi, però, a mesura que el desenvolupament s’estén pel sud del nou curs del riu, cal preguntar-se: aquesta estratègia de mitigació està, a llarg termini, fomentant el desenvolupament en zones de risc?
En última instància, les inundacions no són només forces destructives; són esdeveniments econòmics i polítics que reconfiguren les ciutats de maneres tant productives com perilloses. Si aquest patró condueix a una renovació urbana resilient o prepara el terreny per a futures calamitats depèn de com les ciutats equilibrin el creixement i el risc –i de si poden resistir la temptació de jugar a un joc d’alt risc amb la ràbia recurrent de la natura.
Mentre València es reconstrueix, les seves eleccions poden servir com a model –o com a advertència– per a ciutats propenses a inundacions arreu del món.
La imatge de capçalera pertany a l’estudi realitzat pels autors i és propietat d’aquests. ‘Mapa de València, amb els edificis acolorits segons l’any de construcció, d’acord amb les dades del Cadastre. S’hi mostra en blau cel la plana inundable al sud del riu Túria, desviat després de les inundacions de 1957.‘
