En la lluita per mitigar els greus efectes del canvi climàtic –el 2024 ha sigut el primer any en què la temperatura mitjana del planeta ha pujat per sobre dels fatídics 1,5°– entendre el suport a les polítiques de canvi climàtic és crucial.
Fa bastant de temps que la literatura especialitzada ha deixat de voler entendre si la gent considera que el canvi climàtic té un origen antropogènic o no o, fins i tot, comprendre per què algunes persones donen prioritat a l’economia en lloc del canvi climàtic, o viceversa. De fet, el que ens mostren els estudis és que una bona part de la població mundial, amb algunes excepcions, està d’acord que el canvi climàtic té un origen principalment (o únicament) humà i que s’ha d’actuar de manera urgent per combatre’n els efectes. A tall d’exemple, el mapa de sota proporciona evidència sobre com d’estesa està, arreu del món, la idea que s’haurien de promoure polítiques públiques en favor del canvi climàtic.
Si ens fixem específicament en el cas de Catalunya i d’Espanya, veiem com el percentatge de persones que consideren que el canvi climàtic té un origen únicament o principalment humà és del 60,4 % a Catalunya i del 54 % a la resta de l’Estat. En canvi, els negacionistes, els que consideren que el canvi climàtic no existeix o que aquest té un origen únicament o principalment natural, representen el 7,9 % a Catalunya i l’11,8 % a la resta de l’Estat.
Ara bé, com dèiem, en els darrers anys la literatura especialitzada ha anat evolucionant progressivament des de la voluntat d’entendre el suport difús a l’acció contra el canvi climàtic (les actituds) cap al suport específic (això és, les polítiques públiques). I aquí és on rau el principal problema: mentre que estar a favor d’actuar per mitigar o adaptar-se al canvi climàtic és gratis, les polítiques públiques que ho fan possible no ho són. Per ser més precisos, les polítiques de canvi climàtic –siguin del tipus que siguin– tenen un impacte (re)distributiu i, per definició, la seva implementació en el curt termini genera més costos que no pas beneficis. En el mitjà i en el llarg termini, lògicament, els retorns depassen els costos. Per posar un exemple, substituir una central tèrmica per aerogeneradors té uns costos associats a una diversitat d’aspectes (investigació en aerogeneradors de darrera generació, estudi geològic d’adequació, compra del terreny, endeutament per pagar la infraestructura, instal·lació dels aerogeneradors, etc.) que en el curt termini depassen àmpliament els beneficis que una central tèrmica hauria (continuat) proveint. Amb el pas del temps, però, aquests costos seran compensats.
Amb la voluntat d’entendre com els costos (i beneficis) associats a les polítiques de canvi climàtic n’afecten el suport, us presentem els resultats de dos experiments realitzats en dues enquestes sobre canvi climàtic que hem dut a terme en el marc del projecte ATTClimate, que colideren Marc Guinjoan (UAB) i Toni Rodon (UPF) i que està finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació (programa de Transició Ecològica i Digital). Les enquestes es van dur a terme l’abril de 2024 i l’octubre de 2024, en ambdós casos a una mostra de 3.000 persones representatives de la població espanyola.
En aquests experiments hem volgut avaluar fins a quin punt fer explícits (o no) els costos i els beneficis de diferents polítiques de canvi climàtic n’afecta el suport. Per això, presentem als individus un total de deu polítiques climàtiques que afecten diversos àmbits de la societat. En aquestes polítiques, de manera aleatòria, els mostrem (o no) els costos associats (primera enquesta) o els beneficis associats (segona enquesta) a la política pública. La idea, per tant, és mesurar el suport a la política pública quan aquesta es planteja de manera neutra (grup de control) en comparació amb quan se li associen els costos o quan se li associen els beneficis. La figura de sota ens mostra el suport global a les deu polítiques climàtiques en consideració, en una escala que va del 0 (gens de suport) al 10 (màxim suport). Com podem comprovar, les polítiques que recullen més suport són les que tenen poca afectació directa sobre la majoria de persones (limitar els creuers), les que ja s’estan implementant parcialment i la població percep que tenen pocs o nuls efectes negatius (ampliar les zones de vianants i les zones de baixes emissions) i les que tenen un impacte que els enquestats desconeixen (tancar centrals tèrmiques). La creació d’un impost progressiu als vols (pagaria més qui més viatgés) o prohibir els cotxes de combustió d’aquí a deu anys són les polítiques que més oposició reben.
Si ens fixem en quin és l’impacte de fer visibles els costos sobre el suport a cada política climàtica (entre parèntesis es pot veure el tractament del cost), veiem com hi ha certes polítiques per a les quals els individus en tenen àmpliament assumits els costos (vianantització, ZBE) i, en conseqüència, la diferència de suport entre el grup de control i el de tractament és molt baixa. Per contra, hi ha una sèrie de polítiques climàtiques per a les quals l’explicitació del cost en fa disminuir molt el suport. Això ocorre segons dues casuístiques: per una banda, quan el cost és poc intuïtiu (impost sobre el carboni o tancar centrals tèrmiques farà incrementar els preus) i, per l’altra, quan l’impacte es preveu que sigui de grans dimensions (la disminució de la superfície de conreu farà caure la producció agrícola, amb les conseqüències associades).
Si ens centrem ara en els beneficis, podem veure com l’impacte (positiu en aquest cas) és molt menor respecte del grup de control. En 3 dels 10 casos l’efecte és negatiu i en només dues polítiques (pacificar més carrers, reduir la irrigació intensiva) l’impacte està per sobre de 0,25 punts (recordem, en una escala de 0 a 10).
Finalment, ens volem preguntar fins a quin punt el patró de suport a les polítiques climàtiques és diferent a Catalunya de la resta de l’Estat. Com hem vist abans, a Catalunya hi ha un major convenciment que el canvi climàtic existeix i que té origen humà. Això es tradueix en més suport a polítiques climàtiques? El gràfic de sota mostra com no sembla que aquest sigui el cas. Ans al contrari, en dues polítiques específiques sembla que el suport és menor a Catalunya que a la resta de l’Estat, i això podria estar relacionat amb el fet que aquestes dues polítiques climàtiques tenen més grau d’implementació a Catalunya que a la resta d’Espanya. En efecte, la ZBE de l’AMB sembla que podria fer disminuir el suport a l’ampliació d’aquests projectes; cosa que també podria ocórrer amb les multes per no reciclar basades en la tecnologia –que remeten a la progressiva implementació del sistema porta a porta al nostre país–, quelcom que encara està molt poc estès fora del nostre territori.
En definitiva, aquest estudi posa de manifest que en la implementació de polítiques climàtiques és crucial entendre’n i comunicar-ne els costos esperats –molt més que no pas els beneficis. En el procés d’adaptació de polítiques climàtiques serà crucial l’acompanyament de les administracions i el seu suport actiu en la mitigació dels possibles impactes (en forma de costos) que aquestes puguin tenir en el curt termini. Sense acompanyament, les polítiques climàtiques –i, de retruc, el futur de la humanitat– ho tenen molt més difícil.
La imatge de capçalera pertany a Cataleirxs de Wikimedia Commons.
