Afortunadament fa temps que el preu de l’electricitat no acapara titulars com feia a principi de 2022 amb la guerra a Ucraïna. Però de ben segur que tornarà a ser un tema a tractar quan el preu torni a augmentar.
El consum d’electricitat, com també el d’aigua, té una peculiaritat. En una societat del benestar com la nostra, el considerem un dret: volem evitar la pobresa energètica. En un món on el canvi climàtic és evident, el considerem una externalitat: volem incentivar-ne l’estalvi i l’ús racional. Mentre que la primera visió implica un subsidi, la segona implica impostos. Per què no podem tenir les dues coses?
Actualment, tant la legislació catalana com l’estatal protegeixen els consumidors vulnerables de talls elèctrics i ajuden a pagar la factura de la llum a través del bo social d’electricitat, el qual consisteix a subvencionar entre un 35 % i un 65 % del cost de la factura elèctrica (fins a un topall) segons el grau de vulnerabilitat dels consumidors. Per ser beneficiari d’aquest bo social, les llars primer n’han de conèixer l’existència, han de complir els requisits i han de presentar tota la documentació necessària. D’acord amb la literatura, la participació en aquest tipus de programes és limitada, ja que moltes llars que són candidates a rebre aquests ajuts no els acaben rebent per manca d’informació, incapacitat de gestionar la tramitació o estigma (Finkelstein i Notowidigdo, 2019).
Una alternativa a adreçar-se a les llars vulnerables per reduir-los la factura de la llum és subvencionar una quantitat fixa de kWh per llar, ajustat pel nombre de membres, a totes les llars, independentment del seu nivell d’ingressos. Automàticament tothom es beneficia d’aquesta subvenció. Com a contrapartida, a tot el consum superior a la quantitat subvencionada se li aplica un impost per ajustar les finances governamentals. En aquest apunt analitzem en detall aquest tipus de política de preus no lineals, que no és pas nova ja que una idea similar s’aplica amb el cànon de l’aigua1.
Primer de tot, observem les dades. L’Enquesta de pressupostos familiars (EPF) realitzada per l’INE permet conèixer la despesa en consum de les llars espanyoles. L’accés a les dades micro ens permet observar el consum elèctric de cada una de les 24.000 llars, així com altra informació demogràfica. Per a aquesta anàlisi, utilitzem les dades referents al 2023.
El primer que podem observar és la distribució del consum elèctric de les llars, tant en preus, com en quantitats. De mitjana, una llar espanyola composta per dues persones gasta 62 € en electricitat i consumeix 204 kWh mensuals. El consum medià és de 176 kWh, que implica que el 50 % de les llars consumeixen menys d’aquesta quantitat. No és una sorpresa que la distribució estigui concentrada a l’esquerra de la mitjana i hi hagi un grup reduït de llars amb un consum molt superior per sobre d’aquesta2. Com a referència, perquè una llar de dos habitants pugui ser beneficiària del bo social pot consumir com a màxim 132 kWh mensuals, indicats a la figura amb la línia lila.
La segona observació que podem fer, i no és una novetat, és que l’electricitat és un bé no homotètic. Les llars amb menys recursos destinen una part més important (fins al 5 %) dels seus ingressos a pagar la factura elèctrica, mentre que la llar mitjana hi destina entorn del 2,5 %. Això fa pensar que hi ha un nivell mínim de consum necessari (de subsistència), que és el que socialment volem assegurar a totes les llars.
Amb les dades a la mà, podem estudiar de forma teòrica i pràctica en què consisteix aplicar un preu no lineal a l’electricitat i quines conseqüències tindria en el consum de les llars3. Per posar un exemple fàcil, imaginem la política econòmica següent: el govern garanteix la meitat del consum medià a tota la població. Implicaria garantir 88 kWh per llar, que a preus de 2023, representa un cost per al govern d’uns 30 euros per llar. Com a contrapartida, s’aplica una taxa del 100 % al consum per sobre dels 88 kWh. Com afecta aquesta política els consumidors?
Imaginem que només hi ha un consumidor, que és representatiu del consumidor medià. Abans de la política, consumia 176 kWh mensuals, i pagava una factura elèctrica de 55 euros. Amb el nou preu no lineal, consumir 176 kWh mensuals li segueix costant el mateix: la meitat els té a preu zero i l’altra meitat al doble del preu de mercat. A simple vista, aquest consumidor hauria d’estar indiferent entre les dues polítiques perquè pot aconseguir el mateix al mateix cost. Però ara que el preu de l’electricitat és més elevat, el més probable és que en redueixi el consum. Com que el consumidor podia tenir el mateix consum d’electricitat al mateix preu, però tria consumir-ne menys, les seves preferències ens indiquen que la política el beneficia. Com que en economia no hi ha dinars gratuïts, qui el paga és el govern, que ha de pagar els primers 88 kWh i els impostos que genera són insuficients per a cobrir aquesta despesa.
Si el consumidor medià es beneficia de la política, tots aquells que consumeixin menys de 176 kWh també ho fan. En especial aquell 13 % de llars que actualment consumeixen menys de 88 kWh, i que podrien augmentar-ne el consum i no pagar factura elèctrica. No estarien tan contents aquells que consumeixen més, que veurien augmentada la seva factura de la llum a final de mes, alguns de forma considerable.
A nivell d’eficiència, un impost del 100 % al consum elèctric distorsiona l’assignació de recursos4. Si ho fa molt o poc depèn de l’elasticitat de la demanda elèctrica, que és baixa en el curt termini i augmenta amb el temps (Csereklyei, 2020). Aquestes distorsions són negatives en termes d’utilitat total a no ser que el consum elèctric inicial sigui ineficientment elevat. Si Europa pretén ser neutral en carboni el 2025, reduir el consum elèctric sembla un pas en la bona direcció. El preu no lineal incentiva l’estalvi energètic per a la majoria de la població i també l’autoconsum. Per cada kWh estalviat, o generat, la factura de la llum es veu reduïda pel valor que abans eren dos kWh.
Finalment, la política és eminentment redistributiva. Si bé és cert que totes les llars estan subjectes a les mateixes condicions, el preu mitjà de l’electricitat augmenta a mesura que n’augmenta el consum. A més, totes les llars hi participen i el bo social esdevé redundant. L’estat es pot estalviar la càrrega administrativa de gestionar-lo i els receptors, de tramitar la paperassa. Són les comercialitzadores elèctriques les que directament apliquen els descomptes i els impostos i després reten comptes amb el govern.
A nivell pràctic, hi ha algunes consideracions que s’haurien de tenir en compte a l’hora d’implementar la política. Si és factible fer-ho amb l’electricitat (o l’aigua) és perquè és fàcil relacionar el consum amb la persona que consumeix. La factura de la llum d’un habitatge en concret correspon a les persones que hi viuen. Les segones residències no es beneficiarien del tram gratuït d’electricitat, però sí que estarien subjectes als impostos. Com ja es fa amb l’aigua, s’hauria de tenir en compte quanta gent hi ha a la llar. Un dels problemes de la política és que en desincentivar el consum elèctric, també desincentiva activitats desitjables, les més rellevants de les quals són l’electrificació del parc de vehicles i la substitució de les calderes de gas per sistemes elèctrics. La mesura s’hauria d’acompanyar amb altres mesures per pal·liar aquests efectes no desitjats.
Subvencionar la meitat del consum medià i imposar un impost del 100 % a la resta s’ha posat a tall d’exemple per fer els números fàcils i posar en relleu els efectes que tindria5. Caldria un estudi rigorós per decidir quin tram seria a preu reduït i quin seria l’impost pel consum que sobrepassi el límit. D’acord amb aquests paràmetres, i de les respostes conductuals dels consumidors, la mesura podria ser deficitària, neutra o recaptatòria. Pertoca a la política prendre aquestes decisions, però és una idea a considerar quan el preu del MWh torni a ser notícia.
1 Tot i que amb l’aigua més que subvencionar els consums petits es penalitzen, perquè la part fixa de la factura representa una part més gran que la despesa total.
2 Aquesta gràfica només mostra el consum de la llar principal, no inclou segones residències. Incloure-les augmentaria la desigualtat en consum elèctric.
3 Per simplificar l’anàlisi, assumim que totes les llars tenen el mateix nombre de persones.
4 Vegeu Borenstein (2012) per a una aplicació al mercat elèctric de Califòrnia.
5 Tot i això, no està lluny del sistema californià, en què una llar que consumeix el doble del que és considerat un consum mínim paga el doble per kWh, amb tarifes de 2006 (Borenstein, 2012).
La imatge de capçalera pertany a cottonbro studio de Pexels.
