Fa un any vam viure episodis que, fins fa poc, semblaven improbables en economies avançades: apagades elèctriques a gran escala. A la península Ibèrica, l’anomenat zero energètic va deixar milions de persones sense subministrament durant hores. Pocs mesos abans, Xile havia experimentat una apagada nacional similar causada per la desconnexió d’una línia d’alta transmissió.
Aquests episodis plantegen dues qüestions clau des d’un punt de vista econòmic. Quin és el cost real d’una apagada? I com hem de dissenyar mecanismes per gestionar-les millor en el futur?
El cost econòmic de les apagades: menor del que sembla?
Una intuïció habitual és que una apagada generalitzada implica pèrdues econòmiques enormes i immediates, que sovint es tradueix en estimacions molt elevades dels costos o de les compensacions.
En un projecte amb Luis Gonzales (Banc de Xile) i Koichiro Ito (Universitat de Chicago), utilitzem dades de l’univers de transaccions amb targetes de crèdit i bancàries per mesurar aquests efectes econòmics. Les dades confirmen aquesta primera part: durant l’apagada nacional de Xile del febrer de 2025, l’activitat econòmica va caure aproximadament un 35 % el mateix dia. Tenint en compte que l’apagada va començar a la tarda, es tracta d’una caiguda molt forta.
Sense minimitzar els grans costos que va suposar l’apagada, una anàlisi més acurada matisa aquesta visió. A l’estudi documentem que prop de la meitat d’aquesta caiguda es recupera en els dies posteriors. Això reflecteix un mecanisme de substitució intertemporal: una part significativa de l’activitat econòmica no es perd, sinó que es posposa.
Aquest resultat té implicacions importants. D’una banda, indica que una part rellevant de les pèrdues observades durant l’apagada no són permanents. De l’altra, posa de manifest que els costos són fortament heterogenis: les activitats ajornables (béns durables, compres no urgents) tendeixen a recuperar-se, mentre que les activitats amb component temporal o perible (restauració, alimentació, serveis presencials) generen pèrdues més persistents.
En termes agregats, això es tradueix en estimacions del valor de l’energia no servida relativament moderades quan es basen en dades observades de transaccions, de l’ordre de 1.100 a 2.100 dòlars per MWh, i clarament inferiors a moltes estimacions basades en enquestes o en models estructurals. És important remarcar que aquestes xifres constitueixen una cota inferior, ja que no incorporen costos no monetaris (incomoditat, riscos per a la salut, disrupcions socials).
La conclusió és, per tant, matisada: les apagades rares tenen costos importants, però una part significativa de l’impacte econòmic s’absorbeix a través d’ajustos temporals. Això contrasta amb la percepció habitual d’un cost purament destructiu.
El risc estructural més perillós: les apagades per escassetat
Aquesta evidència, però, no ha de portar a una falsa sensació de seguretat. Les apagades analitzades anteriorment responen a esdeveniments puntuals com ara fallades tècniques o incidents específics, però no totes les apagades tenen el mateix cost econòmic. El risc més rellevant és en situacions d’escassetat en què el sistema no pot satisfer la demanda, com ja s’ha observat en llocs com Califòrnia o Texas en moments de clima extrem (molta calor o molt fred).
En aquests contextos, el problema és més profund. Si durant l’apagada de la península Ibèrica “sobrava” energia, en aquests casos l’oferta és insuficient per a condicions de demanda extrema. Aquesta escassetat és sovint esperada i estructural: la previsió del dia o setmana abans ja assenyala que l’oferta no podrà cobrir la demanda esperada. Els mecanismes tradicionals per gestionar aquestes situacions, com els talls de llum rotatius, són extremadament costosos perquè impliquen interrupcions completes del servei en moments de gran necessitat.
Una alternativa que estudio en un projecte amb Mayra Wagner (UPF) és l’ús de límits de potència a escala de llar, aprofitant els comptadors intel·ligents. Aquest tipus de mecanisme permet reduir la demanda mantenint un nivell mínim de consum (per exemple, llum, nevera o comunicacions), i evitar els costos associats a una interrupció total. A més, té propietats redistributives i d’eficiència rellevants: els grans consumidors són els que ajusten més, i es pot reduir el nombre de llars efectivament afectades en comparació amb una apagada tradicional.
Des d’un punt de vista de benestar, assegurar un mínim consum és especialment important en situacions d’escassetat sostinguda. En efecte, els costos socials de les apagades en clima extrem poden ser molt més elevats que en episodis puntuals. Per tant, el valor de protegir-se també augmenta. L’evidència recent suggereix que les llars amb més recursos poden adaptar-se adquirint bateries i panells solars per protegir-se, i que ja ho fan significativament a llocs com Califòrnia (Brown and Muehlenbachs, 2024) o Texas (Adelowo, 2025), amb un valor de l’energia no servida que arriba als 6.000 dòlars per MWh. Per contra, les llars més vulnerables continuen exposades, cosa que contribueix a desigualtats creixents en els impactes de la crisi climàtica i de la transició energètica.
Mirant endavant
Les apagades recents mostren que la fiabilitat del sistema elèctric és una dimensió central de la crisi climàtica i energètica en la qual estem immersos. L’evidència empírica suggereix que els costos de les apagades rares són, en part, absorbibles a través d’ajustos temporals. Però això no és necessàriament cert en situacions d’escassetat estructural. Per això, la qüestió no és només evitar apagades, sinó dissenyar millor els mecanismes amb què les gestionem quan són inevitables.
La imatge de capçalera pertany a Victor Romero de flickr.
