Polítiques econòmiques contra el canvi climàtic

Joan Ribas Tur ens fa cinc cèntims sobre les millors polítiques econòmiques per atacar l’amenaça existencial del canvi climàtic. Posar preu al carboni, fomentar la innovació verda i compensar els perdedors, tant a nivell nacional com internacional, són les mesures més importants.

Lectures 529
Temps de lectura6 minuts

L’activitat humana està alterant el clima del planeta de manera important. Segons l’últim informe del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), entre 2011 i 2020 les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle han causat un augment global de les temperatures d’1,1°C respecte de la mitjana de 1850-1900. A més, les emissions nacionals anunciades el 2021 per a 2030 fan probable que l’escalfament superi 1,5°C durant el segle XXI i que sigui difícil limitar-lo per sota de 2°C. El problema del canvi climàtic representa segons Martin Weitzman “la major externalitat de la història humana” perquè és un fenomen global, de llarg termini i irreversible. L’externalitat global fa que els països tinguin un comportament de polissó i que la humanitat estigui fallant a traduir el consens científic en consens polític per actuar. A més, el caràcter de llarg termini de les conseqüències més greus implica que els principals afectats encara no han nascut i no voten.

En un article recent, Olivier Blanchard, Christian Gollier i Jean Tirole proposen un conjunt de mesures per atacar l’amenaça existencial del canvi climàtic i dissenyar polítiques econòmiques per lluitar-hi en contra de manera efectiva i expeditiva. L’aproximació es basa en cinc puntals i parteix del capítol de Gollier i Mar Reguant a l’informe, encarregat pel president Macron a una comissió internacional d’experts presidida per Blanchard i Tirole. A continuació resumin els cinc puntals.

Puntal 1: Posar preu al carboni. El primer puntal, necessari però no suficient, és posar un preu a les emissions de carboni. Posar preu a les emissions està basat en el principi pigouvià de “qui contamina paga”1 i té cinc virtuts bàsiques:

  • Fomenta que els que poden eliminar la seva contaminació a un cost relativament més baix ho facin.
  • Estimula la innovació verda, donant incentius a buscar tecnologies que no emetin carboni.
  • Requereix mesurar les emissions, però no altra informació addicional, la qual cosa redueix la burocràcia i la discrecionalitat.
  • És un mecanisme clar i senzill, que empodera els consumidors per actuar correctament, atès que el preu dels productes recull el cost de les emissions durant tota la cadena de valor.
  • Encara que no és l’objectiu principal, genera recursos fiscals que es poden utilitzar per compensar determinats agents o finançar la transició verda.

D’acord amb l’aproximació pioguviana, el preu d’una tona de carboni ha de ser igual al valor present descomptat del flux de danys causat per aquestes emissions. Hi ha dos elements que dificulten el càlcul: primer, la incertesa sobre els danys, difícils d’estimar i de quantificar; segon, l’elecció de la taxa de descompte. Aquestes dificultats i el fet que és més fàcil de vendre políticament, fa que en moltes jurisdiccions s’opti per fixar objectius quantitatius en lloc d’impostos. Per exemple, a la Unió Europea (UE), el Sistema Europeu de Comerç de Dret d’Emissió (EU ETS) funciona des de 2005 i cobreix al voltant del 40% de les emissions europees de gasos amb efecte d’hivernacle. L’ETS és un instrument bàsic de l’estratègia climàtica europea. En el moment d’acabar aquest article (21/4/2023) el mercat ha tancat a un preu de 94,17€/tona i el preu més alt va ser de 105€/tona el febrer de 2023.

Puntal 2: R+D verda. Cal molta més innovació verda de la que s’està fent actualment. El factor limitatiu no és la manca de fons, sinó de prou rendibilitat. La política tradicional de subsidis públics a la innovació no és suficient, perquè sense un preu correcte del carboni, no hi ha prou incentius per a la inversió privada en R+D verda i perquè, en la mesura que els programes tecnològics verds amb més potencial impliquen desenvolupaments disruptius que permetin resultats a llarg termini, estan fora de l’horitzó de les empreses privades i necessiten un esforç del sector públic per finançar-los.

Per augmentar la R+D verda, Blanchard, Gollier i Tirole proposen dues mesures. La primera, que el sector públic fixi objectius tecnològics assolibles al sector privat. Proposen emular el desenvolupament de les vacunes de la COVID-19, en el qual les empreses privades, empeses pels governs, varen desenvolupar diverses vacunes a una velocitat mai vista abans. En segon lloc, proposen crear un organisme europeu equivalent a l’ARPA-E americana, que permeti finançar la recerca d’alt risc i alt rendiment per atacar els reptes de les tecnologies verdes. La creació de l’agència europea de R+D verda seria un exemple de política industrial “ben feta” i hauria d’evitar els problemes típics de selecció de guanyadors, promoció de determinades empreses o indústries i captura pels lobbys. 

Puntal 3: Accions complementàries. Els economistes són poc partidaris en general de les polítiques de regulació directa, però el fet que per raons polítiques i per problemes de mesura de les emissions el preu del carboni no funcioni bé obre la porta a considerar mesures complementàries. És el cas de prohibicions i normes, com les regulacions sobre les bosses de plàstic d’un sol ús o els vehicles de determinats combustibles. Igualment cauen en aquest àmbit les mesures relatives a l’agricultura i l’ús del sòl, la planificació urbana i el transport públic o les polítiques d’habitatge. Totes aquestes mesures tenen efectes directes i importants sobre el consum d’energia i les emissions.

Puntal 4: La necessitat de compensació nacional i internacional. Les polítiques climàtiques creen perdedors. El cas més recent i conegut és el del moviment de les “armilles grogues” en resposta a l’impost sobre el dièsel del govern francès. L’acció dels perdedors davant mesures climàtiques, a priori coherents i ben justificades en termes econòmics poden fer avortar les mesures i complicar molt la política ambiental. S’ha de pensar qui i com s’ha de compensar davant les possibles pèrdues. Les compensacions s’han de dissenyar de manera que el senyal dels preus es respecti i que els ajuts arribin realment als més pobres. A nivell internacional, les compensacions han de servir per implicar els països menys desenvolupats en les mesures energètiques necessàries per afrontar el problema climàtic. Les compensacions es poden fer mitjançant bonificacions de permisos d’emissió, com per exemple es va fer els anys 90 amb els països de l’Est d’Europa per involucrar-los en el Protocol de Kyoto.

Puntal 5: Inspiració internacional. Encara que la UE suposa actualment menys del 10% de les emissions globals, com que la reducció d’emissions globals té un efecte molt positiu per a tothom, Europa pot fer diverses coses. Primer, liderar amb l’exemple, en línia amb el “club climàtic” proposat per William Nordhaus. Segon, utilitzar el Mecanisme d’ajust de carboni en frontera per equilibrar el nivell de preus del carboni entre empreses europees i de tercers països i animar altres països a unir-se al club. Tercer, liderar la R+D verda i posar les tecnologies resultants a disposició dels països en desenvolupament. Finalment, la UE ha de jugar un paper de lideratge en la promoció d’acords climàtics internacionals creïbles i efectius.

1 Exemples d’impostos ambientals amb filosofia pigouviana a Catalunya són l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient; l’impost sobre les emissions de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica o l’impost sobre l’emissió de gasos i partícules a l’atmosfera produïda per la industria.

La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.

About Post Author

Joan Ribas Tur

Doctor en Economia per la Universitat Pompeu Fabra (UPF, 2003) i llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Des de 2009 és professor i coordinador acadèmic a l’ESCI-UPF i abans ha estat professor a la Universitat Abat Oliba-CEU, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Girona.
Subscriure'm als comentaris
Avisa'm de
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris