Mesurar l’impacte social i mediambiental de la renovació del parc d’edificis
d’habitatges urbans. Utopia o realitat?

Edificis Barcelona

A la UE els habitatges consumeixen el 40% de tota l’energia i generen el 36% de totes les emissions comunitàries de diòxid de carboni.
A Espanya hi ha un parc d’uns 24 milions d’habitatges, el 83% dels quals té més de 40 anys i el 50% han estat construïts abans del 1980. A Catalunya la situació no és gaire millor: el 60% del total d’edificis d’habitatges es varen construir abans del 1979.
En aquest article s’dentifiquen diverses metodologies que poden utilitzar-se per calcular l’impacte social i mediambiental de la rehabilitació d’edificis,

Lectures 141
Temps de lectura6 minuts

Actualment els països de la Unió Europea (UE) disposen d’un parc d’edificis d’habitatges envellit, que es caracteritza per un consum energètic i una emissió de diòxid de carboni i d’altres gasos amb efecte d’hivernacle molt elevats. A la UE els habitatges consumeixen el 40% de tota l’energia i generen el 36% de totes les emissions comunitàries de diòxid de carboni.

A Espanya hi ha un parc d’uns 24 milions d’habitatges, el 83% dels quals té més de 40 anys i el 50% han estat construïts abans del 1980. A Catalunya la situació no és gaire millor: el 60% del total d’edificis d’habitatges es varen construir abans del 1979.

Algunes de les conseqüències de tenir un parc d’edificis d’habitatges envellit són evidents. Una d’aquestes conseqüències és la baixa eficiència energètica dels habitatges, que es manifesta en un consum molt elevat d’energia, sobretot d’electricitat, però també d’altres menes d’energia com ara el gas, que són necessàries per mantenir els habitatges a una temperatura adequada. A Catalunya, del milió d’habitatges que tenen el certificat d’eficiència energètica només un 5% tenen qualificació A, B o C, el 66% té qualificació D o E i el 29% té qualificació F o G.

Una altra conseqüència són les elevades taxes d’emissions de diòxid de carboni i altres gasos amb efecte d’hivernacle. Però, a més d’aquestes conseqüències de caire mediambiental, tenir un parc d’habitatges tan envellit també té efectes en la salut i l’esperança de vida de les persones, l’habitabilitat i el confort, o la taxa de pobresa energètica, entre d’altres aspectes.

Per intentar revertir aquesta situació, diversos organismes nacionals i internacionals han situat la renovació del parc d’habitatges com un dels objectius més importants d’aquesta dècada. Com a exemples més destacats podem esmentar l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides o el Pacte Verd Europeu (EU Green Deal) subscrit per la Comissió Europea. Aquest últim planteja la necessitat de situar la taxa de rehabilitació d’edificis d’habitatges al 2-3% el 2050. Actualment la taxa mitjana de rehabilitació d’edificis als països de la UE és de l’1%, mentre que a Espanya es troba al voltant del 0,07%. En aquest sentit, la UE hauria de triplicar la taxa actual de rehabilitació per poder arribar als objectius previstos. I a Espanya s’hauria de multiplicar per més de 25 per assolir els nivells establerts al Pacte Verd Europeu.

La necessitat d’adoptar mesures per renovar el parc d’edificis d’habitatges pretén reduir les externalitats negatives i contribuir a disposar d’habitatges més sostenibles des d’una perspectiva triple:

Social. La rehabilitació d’edificis pot contribuir a millorar aspectes com la salut i l’esperança de vida dels residents, l’habitabilitat i el confort, la vulnerabilitat i la pobresa energètica, o la inclusió i la cohesió socials.

Mediambiental. La rehabilitació pot contribuir en aspectes tan importants com la millora de l’eficiència energètica —i, per tant, la reducció del consum d’energia i les emissions de diòxid de carboni—, la millora de la qualitat dels materials o el reaprofitament dels residus generats.

Econòmica. Les intervencions de rehabilitació d’habitatges poden generar un estalvi econòmic important per als residents derivat de la reducció dels costos de manteniment o la reducció dels costos de subministraments, entre d’altres. I també poden contribuir a augmentar el valor dels habitatges. 

Un factor clau per poder avaluar l’eficàcia de les polítiques de rehabilitació d’habitatges, i per poder calcular correctament el retorn dels fons invertits en aquestes polítiques, és la mesura dels impactes socials i mediambientals de la rehabilitació d’habitatges, a més de l’impacte econòmic, que ja es mesura actualment. En un estudi presentat recentment per la Càtedra d’Habitatge Digne i Sostenible de la UPF Barcelona School of Management, s’analitzen diverses experiències de mesura de l’impacte social i mediambiental de programes de rehabilitació d’edificis desenvolupats en altres països. 

En aquest estudi, s’han identificat diverses metodologies que poden utilitzar-se per calcular l’impacte social i mediambiental de la rehabilitació d’edificis. Aquestes metodologies es poden agrupar en dues tipologies:

– Les metodologies quantitatives que permeten monetitzar l’impacte social i mediambiental generat mitjançant indicadors econòmics directes i indirectes. En les experiències analitzades, s’utilitza principalment el mètode del retorn social de la inversió (SROI, en anglès). L’SROI és un mètode que permet identificar i quantificar les principals variables de valor d’una intervenció de rehabilitació d’habitatges pels diferents grups d’interès. I, aplicant un procés sistematitzat, es pot monetitzar aquest valor percebut pels grups d’interès. L’avantatge principal de les metodologies quantitatives com l’SROI és que permeten mostrar l’equivalència entre el valor dels diners invertits en un projecte i el valor de l’impacte econòmic, social i mediambiental del projecte. 

– Les metodologies qualitatives es caracteritzen per utilitzar informació proporcionada pels grups d’interès a través de qüestionaris, entrevistes o grups focals. Aquestes metodologies permeten disposar d’informació sobre les percepcions dels diferents grups d’interès respecte de l’impacte social i mediambiental de la intervenció. En les intervencions de rehabilitació d’habitatges sovint s’utilitza la metodologia del disseny quasiexperimental. En aquesta mena d’estudis no hi ha un control absolut de totes les variables rellevants a causa de la manca d’aleatorització, per la qual cosa són més vulnerables als biaixos. Això s’intenta evitar fent estudi d’equivalència entre dos grups en estudi per assegurar que siguin al més homogenis possible.

L’ús d’aquesta mena de metodologies de mesura de l’impacte social i mediambiental pot tenir un paper determinant en l’èxit de l’aplicació de les polítiques de rehabilitació d’edificis d’habitatges. Tenint en compte que els països de la UE tenen previst invertir un nombre important de fons Next Generation a impulsar la rehabilitació d’edificis, la mesura de l’impacte total generat per aquestes intervencions serà clau per dos motius:

– En primer lloc, per determinar quins són els projectes que poden generar un impacte o valor total més elevat. En aquest sentit, hi ha experiències de països que inclouen criteris d’impacte social i mediambiental en les bases de les licitacions d’obres de rehabilitació d’edificis d’habitatges. Això els permet seleccionar aquells projectes que tenen previst generar un valor econòmic, social i mediambiental més elevat. 

– En segon lloc, per augmentar la transparència i la rendició de comptes amb la ciutadania. L’ús de mètodes de mesura de l’impacte com l’SROI o els mètodes quasiexperimentals requereixen diàleg amb els grups d’interès de les intervencions. Això augmenta el seu compromís amb el projecte i la confiança amb les institucions promotores. A més, també permet realitzar un rendiment de comptes de l’assoliment dels objectius de la intervenció després de l’execució. 

Actualment ja s’estan duent a terme algunes aplicacions pràctiques de mesura de l’impacte social i mediambiental en el camp de la rehabilitació d’edificis a Catalunya. La UPF-BSM està realitzant un estudi sobre l’impacte social i mediambiental previst d’un projecte de rehabilitació d’habitatges al barri de Bellvitge. Tot i això, encara queda molt camí per recórrer i millorar en aquest camp. 

About Post Author

Ramon Bastida i Erola Palau

Ramon Bastida Vialcanet. Vicedegà de transferència de coneixement i director de la Càtedra d’Habitatge Digne i Sostenible de la UPF Barcelona School of Management. Erola Palau Pinyana. Coordinadora de l’Observatori de Sostenibilitat de la UPF Barcelona School of Management.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris