El compte de fluxos i la productivitat material de Catalunya

Materies primes

Els autors presenten el compte de fluxos de materials de Catalunya. Aquest compte, elaborat a Catalunya per l’Idescat, és essencial per poder facilitar els indicadors necessaris per al seguiment de l’Agenda 2030. El projecte suposa la primera aproximació d’una entitat territorial subestatal al càlcul del compte de fluxos materials, limitat, sistemàticament, pels dèficits d’informació en comerç interregional.

Lectures 283
Temps de lectura8 minuts

Els béns que consumim habitualment estan fabricats amb materials o primeres matèries com la fusta, el ferro, el cotó, etc. L’any 2019 es van consumir 96 mil milions de tones (gràfic 1), tres vegades més que el 1970. En el mateix període, la població mundial es va doblar i el PIB es va multiplicar per quatre. S’espera que abans del 2030 s’arribaran a extreure de la Terra 100 mil milions de tones de materials.

Gràfic 1. Evolució dels components de l’extracció de materials, 1970-2019: món i Espanya (en milions de tones)

Font: Global Material Flows Database, ONU, http://www.resourcepanel.org/global-material-flows-database.

El Pacte verd europeu vol potenciar l’ús sostenible dels recursos naturals i la seva gestió és una de les sis prioritats de la Comissió Europea per al període 2019-2024. L’any 2017, la Generalitat de Catalunya va aprovar la posada en marxa de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible. Aquest pas fa necessària l’obtenció de dades i indicadors que permetin fer el seguiment de la implementació dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i de les polítiques d’economia circular engegades a Catalunya. En aquest sentit, el compte de fluxos de materials (CFM) és una eina fonamental per al càlcul del consum de materials i de la productivitat material d’un territori. 

El compte de fluxos de materials de Catalunya: adaptacions metodològiques

Per poder facilitar indicadors necessaris per al seguiment de l’Agenda 2030, l’Idescat elabora el CFM de Catalunya. El projecte suposa la primera aproximació d’una entitat territorial subestatal al càlcul del CFM, limitat, sistemàticament, pels dèficits d’informació en comerç interregional. Per a més informació adreceu-vos a https://www.idescat.cat/pub/?id=cfm&m=m.

El marc conceptual general del CFM proposat per Eurostat, adaptat per a Catalunya, es mostra a l’esquema següent. 

Per la part dels inputs, es diferencia entre l’extracció domèstica (ED) i les importacions (IMP) que provenen d’altres economies. Per la part de l’output, es compten les exportacions (EXP) i també les emissions a l’aire, l’aigua, l’abocament de residus, etc. La diferència ajustada resultaria en l’acumulació d’estoc material en forma de productes, infraestructures, animals vius, etc.

L’input directe de materials (IDM) mesura tots els materials que es fan servir en el procés productiu o en el consum final. És la suma de l’ED i les IMP. El consum domèstic de materials (CDM), definit com la diferència entre IDM i EXP, és clau en termes físics, com ho és el PIB en termes monetaris, a l’hora d’estudiar l’evolució en l’assoliment dels ODS.

Principals resultats

Com s’observa a la taula següent, la relació entre la població i el total de materials utilitzats situa Catalunya a 7,3 tones per habitant el 2019, xifra inferior a la d’Espanya (9,3) i la de la UE-27 (14,2). 

Amb relació als materials alliberats al medi ambient després de ser utilitzats (output domèstic processat), el component principal són les emissions de CO2 a l’atmosfera (48 milions de tones, el 2019 a Catalunya). Aquest valor equival a 6,3 t/capita, xifra similar a la d’Espanya (6,2) i inferior a la de la UE-27 (8,5).

El CDM de l’economia catalana puja a 56,3 milions de tones per a l’any 2019. L’ED equival al 69% del CDM, mentre que el balanç comercial representa el 31%. Els principals materials extrets són els minerals no metàl·lics (un 79,6% del total, el 2019), principalment calcària i guix, materials de construcció i minerals per a productes químics i fertilitzants. A continuació, la biomassa representa un 20,3% del total, principalment cultius farratgers i biomassa pasturada, fruites i cereals. L’extracció de combustibles fòssils a Catalunya és residual. També cal destacar que a Catalunya no s’extreuen minerals metàl·lics.

Productivitat material

Relacionar el PIB amb el CDM permet calcular la productivitat material, un indicador d’eficiència en l’ús dels recursos naturals. Una productivitat alta reflecteix una economia eficient amb una baixa utilització de recursos. És un dels indicadors clau de l’Objectiu 12 dels ODS: consum i producció responsables. 

La productivitat material, que mostra la quantitat de PIB per unitat de consum de materials, assoleix a Catalunya els 4,3 €/kg el 2019, valor notablement superior al d’Espanya (2,7) i al de la UE-27 (2,1). Per confirmar que, comparativament, l’economia catalana és capaç de crear més PIB fent servir menys recursos caldria disposar del compte de fluxos materials en matèries primeres equivalents (MPE), com s’exposa al final d’aquest article.

L’evolució comparada entre territoris de la productivitat material també pot oferir informació rellevant sobre patrons d’ús i consum, com es pot observar al gràfic 2. En general, des de l’any 2005, s’ha produït una clara millora arreu. Destaca l’elevada productivitat de Suïssa. També, la de Catalunya, tot i que s’ha estancat aquests últims anys. 

Gràfic 2. Evolució de la productivitat material, 2005-2019. (€/kg)

Fonts: Idescat, Eurostat.

Vincle entre el sector de la construcció i el consum de materials

A Catalunya, des de l’any 2000, la productivitat material ha millorat en un 224%. Aquesta millora s’ha produït principalment després de l’inici de la crisi econòmica (2008), mentre que abans la productivitat havia empitjorat una mica (gràfic 3).

A Catalunya existeix un vincle estret entre l’augment del CDM i el consum de ciment, és a dir, el sector de la construcció. Entre el 2000 i el 2007, el boom immobiliari va suposar un increment important del CDM degut a la forta pressió que Catalunya va exercir sobre el seu territori en forma d’extracció de materials destinats a la construcció. A partir del 2008, i coincidint amb la crisi econòmica, es va produir una reducció de l’ús de recursos que va superar en intensitat el descens del PIB, fet que es va traduir en un augment sostingut de la productivitat material i que va situar l’economia catalana en posicions destacades a nivell europeu. A partir del 2014, s’observa un nou repunt del CDM.

Gràfic 3. Evolució de la productivitat material, el consum domèstic de materials (CDM), el consum de ciment i el PIB, 2000-2019, Catalunya (2000=100)

Font: Idescat.

Dependència de les importacions

La caiguda de l’ED a partir del 2008 ha modificat la composició dels inputs, amb un augment percentual del component importacions. Aquest fet s’ha traduït en una reducció de la pressió ambiental sobre el medi natural i en un increment relatiu de la dependència exterior. La taula 1 mostra que l’economia catalana és gairebé autosuficient pel que fa al subministrament de minerals no metàl·lics ja que les importacions representen només el 14%.

Taula 1. Composició percentual que suposen les importacions en el IDM per tipus de material. Catalunya, 2019 (en milions de tones)

Font: Idescat. 

Per a la resta de tipus, les importacions clarament superen l’extracció domèstica. El grau de dependència se situa en el 100% per als minerals metàl·lics, ja que, com hem comentat anteriorment, Catalunya no extreu aquests materials dels seus ecosistemes. En el cas de la biomassa, les importacions representen el 81% de l’IDM d’aquests materials, xifra que s’eleva al 100% en el cas dels combustibles fòssils. 

Desacoblament

Per buscar un ús més eficient dels recursos naturals és necessari que la taxa de creixement de l’ús de recursos sigui inferior a la taxa de creixement econòmic. El desacoblament es produeix quan la taxa de creixement d’una pressió ambiental (per exemple, el CDM) és menor que la de la seva força impulsora econòmica (per exemple, el PIB) durant un determinat període. El desacoblament pot ser absolut o relatiu. És absolut quan el creixement econòmic s’acompanya d’una estabilització o decrement en el consum de recursos. És relatiu si la taxa de creixement del consum de recursos és positiva però inferior a la taxa de creixement econòmic.

El gràfic 4 il·lustra fins a quin punt s’ha aconseguit el desacoblament en diferents economies de la UE. Les economies que es troben per sobre de la línia diagonal van tenir un creixement més gran de CDM que de PIB i no es van desacoblar. Per sota d’aquesta línia diagonal hi ha els països on el PIB va augmentar més ràpidament que el seu CDM i que, per tant, van aconseguir com a mínim un desacoblament relatiu. Finalment, els que es troben per sota de l’eix d’abscises, on el PIB creix mentre que el CDM disminueix, van aconseguir un desacoblament absolut. 

Gràfic 4. Anàlisi del desacoblament entre l’activitat econòmica i la pressió sobre el medi ambient, 2000-2019, selecció de països d’Europa

Font: Idescat, Eurostat.

Propers passos: matèries primeres equivalents (MPE) i la petjada material

A diferència de l’ED, que sempre està referida a matèries primeres, el comerç exterior inclou tant matèries primeres com productes semimanufacturats i acabats.

A banda que el creixement de les importacions pot significar un desplaçament de l’extracció de materials (i de la pressió ambiental) cap als territoris exportadors, la importació de productes semimanufacturats i acabats suposa una infravaloració dels inputs, en magnituds físiques, atesa la pèrdua de materials en el procés productiu. Aquest fet es corregeix amb el càlcul de les matèries primeres equivalents (MPE) que transformen les dades brutes d’importacions i exportacions en les quantitats de matèries primeres necessàries per produir-les. 

Seria útil, doncs, fer el càlcul dels fluxos associats a les importacions i exportacions catalanes en primeres matèries equivalents, d’acord amb la metodologia desenvolupada per l’Eurostat, que permetria transformar el CDM en consum de matèries primeres o petjada material.

About Post Author

Jordi Galter Pareja i M. Carme Saborit Vidal

Jordi Galter Pareja és economista per la Universitat de Notre Dame i màster en Econòmiques per la Universitat de Georgetown. És estadístic responsable de projectes de l’Idescat. M. Carme Saborit Vidal és llicenciada en Ciències biològiques per la Universitat de Barcelona, màster en Estadística aplicada per la UNED i responsable de l’Àrea d’Empresa i Ocupació dins de la Subdirecció General de Producció i Coordinació de l’Idescat.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris