Les lliçons de la grip del 18

L’epidèmia de la grip de 1918 és la darrera gran pandèmia que va afectar el nostre país abans de la covid-19. El món aleshores era molt diferent, però ho van ser també les seves conseqüències? Es poden extreure lliçons d’aquell episodi històric que ens puguin ajudar a gestionar la crisi actual? Sergi Basco, Jordi Domènech i Joan R. Rosés ens en fan cinc cèntims

Les gran plagues històriques apareixen de forma prominent en els debats públics de la Covid-19. Són considerades per molts com les “grans anivelladores”, ja que la taxa de mortalitat era similar en diferents grups socials i reduïen la desigualtat en el ingressos perquè la mortalitat catastròfica augmentava els salaris i disminuïa les rendes del capital (https://voxeu.org/article/pandemics-and-inequality-historical-overview). També molts autors han argumentat que les grans plagues van impulsar els canvis institucionals i tecnològics que expliquen l’èxit econòmic dels països europeus durant l’Edat Moderna (https://voxeu.org/article/wars-plagues-and-europe-s-rise-riches).

Malauradament, aquesta interpretació optimista de les pandèmies no s’ajusta a les conseqüències de la grip del 1918, que és la pandèmia més propera a la Covid-19. Segons la nostra recerca per Espanya, la grip del 1918 no va ser una “gran anivelladora”. La distribució de la mortalitat va ser molt diferent entre les diferents classes socials i, de fet, va ser molt més alta entre les més desafavorides. Aquesta alta mortalitat no va provocar increments salarials i les seves conseqüències econòmiques van ser transitòries. De resultes, la pandèmia no va propiciar reformes institucionals ni desenvolupament econòmic.

Per què estudiar la grip del 1918 a Espanya? L’Espanya de 1918 és un exemple perfecte de país en vies de desenvolupament, incapaç de controlar la mortalitat de la pandèmia perquè no disposa de mesures farmacològiques i no és capaç d’organitzar confinaments estrictes. A l’inici del segle XX, Espanya encara tenia una economia agrària. El 1918, el PIB per càpita espanyol era tan sols el 62% del britànic. La seva indústria manufacturera representava únicament el 27% de la producció total (1920) i donava feina a menys del 20% de la població activa. Una gran part de la població era pobre pels estàndards actuals i no tenia estalvis ni propietats. Els nivells d’educació eren extremadament baixos i més de la meitat dels seus habitants eren analfabets. Les condicions sanitàries eren pèssimes i les taxes de mortalitat infantil eren dramàtiques. L’esperança de vida en néixer era de poc més de 41 anys.

Figura 1: Evolució de l’excés de mortalitat mensual

La taxa de mortalitat de la grip del 1918 va ser molt alta, de les més elevades del món desenvolupat. A Espanya, la grip va matar més d’un quart de milió de persones, un 1,25% de la població espanyola. A Catalunya, l’impacte de la grip fou semblant i van morir més de 36.000 persones https://www.jstor.org/stable/44446153?seq=1#metadata_info_tab_contents. La figura 1 representa l’evolució mensual de l’excés de mortalitat. Les dades mostren la presència de tres onades, tot i que la segona onada és significativament més gran que les altres dues. Podem observar un petit pic al juny de 1918. La segona onada es va iniciar al setembre, va arribar al pic durant l’octubre i va tocar fons al desembre. Quantitativament, el pic d’excés de mortalitat a l’octubre és impactant. El nombre de morts va quadruplicar els morts d’un octubre normal. No hi ha indicis de la tercera onada durant l’hivern del 1918-19. Hi ha un pic al gener de 1920. Una plausible explicació per aquesta gairebé insignificant tercera onada a Espanya és que l’onada de la tardor va ser tan intensa i l’exposició tan generalitzada que els espanyols van obtenir la immunitat de grup (http://eprints.lse.ac.uk/108853/).

Com van reaccionar la població i les autoritats davant la grip? Al contrari del que passava als països bel·ligerants, la població espanyola era conscient de la propagació de la malaltia. Els diaris publicaven regularment notícies sobre la pandèmia i la seva difusió. Les autoritats van divulgar i implementar diferents mesures per combatre la pandèmia. A més a més, en termes generals, la comprensió científica de la propagació de la grip era raonablement precisa. Els funcionaris del govern van recomanar evitar espais concorreguts, espais mal ventilats i aglomeracions. També es va aconsellar rentar-se les mans amb freqüència i es van fer campanyes de neteja dels carrers. Es van cancel·lar molts festivals, fires locals, festivitats i es van tancar teatres i sales de concerts. També van tancar les escoles de primària i secundària, els instituts, les escoles professionals i les universitats. No obstant això, hi ha escassa evidència de l’ús de mascaretes i no hi ha cap evidència de confinaments estrictes ni de tancament de llocs de feina. Per tant, l’aïllament a les llars era una opció personal que depenia de la disponibilitat d’estalvis. Les persones autoconfinades havien de subsistir amb els seus propis mitjans, ja que no hi havia cap mena d’ajuda pública.

Figura 2: Taxa d’excés de mortalitat per grup d’edat

Qui va morir durant la grip del 1918? A diferència de la Covid-19, els adults joves van ser els més afectats i el pic es va registrar en persones d’entre 25 i 29 anys (vegeu la figura 2). També documentem una penalització femenina, ja que la taxa d’excés de mortalitat femenina va ser un 12% més alta que la masculina. Les diferències de mortalitat entre regions van tenir un element geogràfic notable relacionat amb les diferències climàtiques. La regió més afectada per la pandèmia va ser Castella i Lleó mentre que les taxes de mortalitat van ser molt més baixes al sud d’Espanya i la Mediterrània (vegeu figura 3), amb l’excepció d’aquelles províncies amb alts nivells d’ocupació al sector miner (Huelva, Almeria i Múrcia). Tot i això, les ciutats més poblades no es troben entre les localitats més intensament afectades per la pandèmia. 

A Catalunya, la grip del 1918 fou més intensa a la província de Barcelona que a la resta. Comparada amb altres grans ciutats del període, la mortalitat a la ciutat de Barcelona es troba en un punt mitjà. Va ser major que a Madrid, València, Sevilla i Màlaga però menor que a Saragossa, Bilbao, Múrcia, Granada i Valladolid.

Figura 3: Excés de mortalitat per províncies

Les diferències econòmiques van ser importants per la mortalitat? Les diferències de mortalitat entre diferents grups socioeconòmics van ser impressionants. El grup d’ingressos alts (professions liberals i rendistes) va tenir una taxa d’excés de mortalitat mitjana del 29% en comparació amb el 69% del grup d’ingressos baixos i del 62% del grup d’ingressos mitjans. Finalment, la mortalitat va ser menor a les regions més desenvolupades que en les agràries. Així mateix, la mortalitat urbana va ser menor que la rural. Aquesta evidència suggereix que les diferències de mortalitat estarien relacionades amb la capacitat econòmica de certs grups socials per aïllar-se del contacte social.

Figura 4: Evolució del producte interior brut i morts, 1910-1930

Què va passar amb l’economia espanyola? (http://eprints.lse.ac.uk/104605/). La figura 4 il·lustra l’evolució del PIB i l’increment sobtat del número de morts el 1918. El PIB va arribar a un mínim el 1918. Volem emfatitzar que, tot i que la disminució del PIB agregat el 1918 no sembla gaire gran (únicament un 1%), representa una desviació substancial de la tendència creixent entre 1910 i 1930 (6,5%). La major part de la disminució la trobem en els serveis i la manufactura, mentre que el sector agrícola es va veure menys afectat. Curiosament, la collita no es va interrompre durant la pandèmia. La inversió agregada es va reduir dràsticament el 1918 (34,2%), i la caiguda es va produir en tota mena d’inversions. El consum d’aliments va augmentar lleugerament el 1918, en comparació a anys anteriors, mentre que la demanda de béns no essencials va disminuir significativament (per exemple, al voltant del 20,8% en serveis). Tots aquests impactes van ser de curta durada. L’economia va repuntar el 1919 i es va recuperar amb força el 1920. 

Els treballadors es van beneficiar de la pandèmia? La nostra investigació documenta uns efectes grans, negatius i de curta durada de la grip del 1918 en els salaris reals. Aquests efectes van ser heterogenis entre ocupacions. Si bé els sabaters van experimentar una caiguda superior als salaris reals (al voltant del 30%), altres treballadors, com per exemple, els del metall, no es van veure gaire afectats. En canvi, no trobem efectes negatius significatius sobre els rendiments del capital. Per tant, els guanys del capital no es van veure afectats o ho van ser de manera positiva per l’impacte de la pandèmia, com en el cas del preu de l’habitatge. En altres paraules, la grip del 1918 va incrementar la desigualtat.

Resumint, la nostra investigació suggereix que la pandèmia va causar una crisi impulsada per la demanda. La mortalitat va ser més gran en les regions pobres i agràries i els salaris reals van disminuir més en les regions industrialitzades i urbanitzades. A més a més, aquests efectes a curt termini, van ser exacerbats en les ocupacions de sectors no essencials. Per tant, les regions més desenvolupades van patir una forta contracció de la demanda però van evitar les pitjors taxes de mortalitat, mentre que a les regions més pobres va passar el contrari.

Quines són les lliçons de la grip del 1918 per la Covid-19? La grip del 1918 va provocar una reducció (o ajornament) del consum de béns no essencials, més que una contracció de la producció. Tot i que l’economia mundial i l’organització internacional de la producció són ara molt diferents, aquesta pandèmia és un bon exemple del que podria succeir en una economia emergent amb dificultats per mantenir les distàncies socials. La protecció social i les ajudes del govern van ser mínimes, el mercat laboral no estava regulat i els estalvis de les llars eren limitats. Per tant, molts treballadors es van veure obligats a treballar durant els pitjors mesos de la pandèmia i es van contagiar. Sense l’autoconfinament, les taxes de mortalitat van ser colpidores. 

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

Sergi Basco, Jordi Domènech, Joan R. Rosés

Sergi Basco, Jordi Domènech, Joan R. Rosés

Sergi Basco és professor agregat al Departament d’Economia de la Universitat de Barcelona i investigador a la fundació MOVE. Jordi Domènech és professor titular al Departament de Ciències Socials de la Universitat Carlos III de Madrid i investigador a l’Institut Figuerola. Joan R. Rosés és catedràtic i cap del Departament d’Història Econòmica de la London School of Economics i investigador del Centre for Economic Policy Research.
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris