La zona euro ha estat descrita com l’experiment monetari més gran de la història. La unificació de països heterogenis sota una mateixa divisa ha generat intensos debats i controvèrsies. Les consolidacions monetàries, però, no són un fet inèdit en la història del vell continent.
Al segle XIX, diversos estats europeus van emprendre la tasca d’unificar els seus sistemes monetaris interns, consolidant les divises regionals en una sola moneda. Aquests processos, tot i ser menys coneguts, comparteixen trets amb l’eurozona: la necessitat d’harmonitzar legislacions, gestionar tensions territorials i adaptar-se a xocs econòmics asimètrics. Tanmateix, van aportar beneficis tangibles, com la simplificació de les transaccions comercials, els desplaçaments i les inversions en absència de barreres canviàries. En aquest context, Espanya no en fou una excepció: la instauració de la pesseta el 1868 va marcar un pas endavant en la integració econòmica territorial, i va establir les bases per a un comerç més fluid i una cooperació més gran entre regions.
Davant aquest precedent, ens preguntem si Espanya complia els criteris d’àrea monetària òptima (OCA) quan es va introduir la pesseta. Per això, analitzem els precedents històrics, els canvis institucionals, la simetria de xocs econòmics i la similitud sectorial al llarg del període 1860-1930, d’acord amb la teoria formulada per Mundell (1961).
La instauració de la pesseta el 1868, mitjançant el Decret Figuerola, respongué al desgavell que representava la pluralitat monetària existent, amb fins a 97 monedes diferents en circulació (Serrano Sanz, 2018, p. 66). Tot partint de criteris liberals d’homogeneïtzació i estandardització, l’objectiu era facilitar el comerç intern, estabilitzar el sistema monetari i alinear-se amb els estàndards monetaris de la Unió Monetària Llatina, en un context de globalització incipient (García Delgado i Serrano Sanz, 2000).
Tot i les limitacions estructurals de l’economia espanyola –geografia accidentada, baixa densitat de població, escàs capital humà i unes institucions febles marcades per guerres civils, pèrdua de colònies i fallides fiscals–, la liberalització progressiva i la modernització de les infraestructures contribuïren a reduir els costos de transacció. La supressió dels aranzels interiors, l’estandardització de pesos i mesures i l’expansió de la xarxa ferroviària van ser claus en aquest procés (Carreras i Tafunell, 2010; 2018).
El Decret Echegaray de 1874 va marcar un punt d’inflexió en la integració bancària, va atorgar al Banc d’Espanya el monopoli de l’emissió de bitllets i va transformar les altres entitats emissores en bancs comercials o les va absorbir. Aquest procés va permetre la implantació del sistema de transferències gratuïtes (1883), la introducció de bitllets uniformes vàlids a tot l’Estat (1884) i l’establiment de la xarxa de sucursals del Banc d’Espanya (1886) (Martín-Aceña et al., 2013). Els bitllets van anar substituint progressivament la moneda metàl·lica com a base de l’oferta monetària (Velarde Fuertes, 2002, p. 2).
Per analitzar la convergència econòmica entre províncies, s’han utilitzat reconstruccions del PIB provincial (seguint la divisió territorial de 1833) elaborades per Díez-Minguela, Prados de la Escosura i Rosés et al. A partir d’aquestes dades, s’ha generat una sèrie anual i aplicat el filtre de Hodrick-Prescott per extreure el component cíclic.
La dissimilitud sectorial s’ha mesurat amb l’índex de Krugman, que compara la composició productiva (sector primari, secundari i terciari) de cada província amb la mitjana estatal. La simetria dels xocs s’ha avaluat mitjançant la correlació de Pearson entre els cicles provincials i el nacional, i ha generat una matriu de 50×50 relacions.
Resultats
1. Estructura productiva
Les dades evidencien una especialització sectorial creixent entre les províncies espanyoles, especialment en el període comprès entre 1860 i 1890. L’índex de Krugman reflecteix un patró inicial de divergència: Barcelona i Biscaia emergeixen com a pols industrials, mentre Madrid destaca en el sector serveis. Ja des de 1860, la producció manufacturera catalana se situa molt per sobre de la mitjana estatal, en contrast amb el caràcter predominantment agrari de territoris com Castella o Galícia. Aquesta concentració industrial no només reforça el paper de Barcelona com a centre econòmic, sinó que també contribueix a intensificar les disparitats estructurals dins l’Estat.
Entre 1890 i 1910, els pols industrials s’estabilitzen gradualment i comencen a transmetre dinamisme a les províncies veïnes. Al mateix temps, diverses regions redueixen el pes del sector agrari. Tot i que les diferències estructurals encara persisteixen, la seva amplificació s’atura i en conjunt es redueixen.
La Gran Guerra provoca un repunt inesperat del pes agrari en algunes zones, allarga el procés de transformació estructural en d’altres i, en conjunt, retarda la convergència econòmica que semblava emergir.
Després de 1920, es reprèn i s’accelera la tendència a la convergència. L’impuls industrial arriba a noves províncies, es redueix el pes del sector agrari i les dinàmiques econòmiques comencen a sincronitzar-se més entre regions.
Aquest patró segueix el model en U invertida proposat per Williamson (1965): augment inicial de desigualtat seguit d’una moderació. En aquest cas, a causa dels efectes de la Primera Guerra Mundial, el patró té forma de “M”.
Figura 1. Índex de dissimilaritat de Krugman, mitjana espanyola (1860-1930)
Figura 2. Evolució decennal de l’índex de dissimilaritat de Krugman (1860-1930)
2. Simetria de cicles
L’estudi del component cíclic del PIB indica que, en el període inicial (1860-1868), els cicles econòmics entre províncies estaven fortament sincronitzats. Això apuntaria que Espanya complia una condició essencial per ser considerada una OCA, si més no en els anys previs a la instauració de la pesseta.
Tanmateix, a mesura que avança la integració econòmica, les correlacions cauen progressivament, especialment entre els grans pols (Madrid, Barcelona, Biscaia) i la resta del país, tal com descriuria Krugman (1993) en relació amb la concentració i l’especialització regional. Entre 1900 i 1918 s’observa una estabilització, interrompuda pels efectes de la postguerra, mentre que a partir de 1923 la convergència es desenvolupa.
Al llarg del treball, s’identifiquen diversos blocs regionals amb cicles propis, com la vall del Guadalquivir o la vall de l’Ebre, que indiquen una menor capacitat de l’Estat per aplicar una política monetària comuna òptima. Les províncies interiors de l’Estat, a excepció de Madrid, es comporten de forma més homogènia, i notòriament diferenciades de la perifèria.
Figura 3. Correlació entre els cicles econòmics provincials i el nacional
Figura 4. Canvis en la correlació del cicle econòmic de Barcelona amb les províncies espanyoles
Conclusions
L’estudi conclou que, en els primers anys de la pesseta, Espanya reunia algunes condicions d’Àrea Monetària Òptima, com ara la simetria cíclica i una base institucional comuna derivada de les reformes liberals. No obstant això, la creixent concentració econòmica i especialització regional associada a la unificació monetària, així com l’evolució naturalment desigual de les regions en desenvolupament, van limitar la viabilitat d’una moneda comuna a escala estatal.
Durant la Primera Guerra Mundial, els xocs positius exògens van reforçar certes economies, però no van generar convergència: al contrari, van accentuar la divergència entre territoris. Aquest patró reforça la idea que la unificació monetària va tenir impactes desiguals, i va beneficiar les regions més avançades però va generar desajustos en les províncies interiors.
Tot i els costos associats –com ara la pèrdua de sobirania monetària regional, l’exacerbació de les asimetries territorials i la limitada capacitat d’ajust davant xocs econòmics–, la Unificació Monetària Espanyola de 1868 es consolidà com un procés inevitable dins la lògica liberal i centralitzadora del moment. Els beneficis derivats (com la reducció dels costos de transacció, el reforç de la credibilitat institucional i la integració del mercat nacional) van acabar predominant, tot i que de manera desigual entre territoris.
La trajectòria barcelonina, juntament amb la de Biscaia i Madrid, evidencia una creixent desconnexió estructural i cíclica. La seva especialització industrial, la major exposició als mercats internacionals i la divergència en els cicles econòmics la situen en una posició singular dins l’Estat. Aquesta situació convida a reflexionar sobre la idoneïtat d’una política monetària única en contextos de forta heterogeneïtat regional, i obre la porta a debats actuals sobre la flexibilitat fiscal, la descentralització econòmica i el reconeixement de les especificitats territorials.
Nota: Aquest treball ha estat tutoritzat pel professor Albert Carreras de Odriozola
La imatge de capçalera ha estat generada amb IA.
