Els lligams entre banca i política són naturals: els bancs creen crèdit i el poden dirigir, i una bona coordinació pot ajudar a assolir objectius estratègics o afrontar grans canvis estructurals en l’economia. Ara bé, la virtut d’aquests lligams depèn del marc institucional. Com que el crèdit també té rendiments polítics a curt termini, pot respondre a interessos particulars poc justificables econòmicament. En altres paraules, hi ha incentius a la captura institucional, ja que els governs regulen els bancs i poden mobilitzar recursos per rescatar-los en moments de crisi. En el món d’avui, és relativament habitual que rescatem entitats amb problemes evidents de solvència. En un context de financerització –més exposició al sistema financer per part del ciutadà mitjà i les empreses– i alta interconnexió, no està gens clar que deixar caure un banc insolvent sigui desitjable, tot i el senyal que enviem a la resta de bancs i als mercats quan en rescatem un d’insolvent. Abans de la Segona Guerra Mundial no era així: les fallides eren més freqüents, els bancs centrals eren més restrictius i els governs no assumien rescats de manera sistemàtica. La liquiditat d’emergència depenia molt més de la qualitat dels actius aportats, cosa que limitava l’abast dels rescats. Alhora, això reforçava els beneficis de les connexions banca-política, sobretot en règims autoritaris amb pocs mecanismes de control efectiu i amb baixa qualitat institucional. Una pregunta rellevant, aleshores, és si estar connectat no només facilitava els rescats de bancs insolvents, sinó si l’anticipació del suport estatal per part dels bancs en qüestió també n’augmentava la fragilitat. Per il·lustrar aquestes dinàmiques, en aquest apunt explicaré els resultats de la meva recerca recent sobre la fallida del Banc de Catalunya l’any 1931 (Jorge-Sotelo, 2023, 2025a i 2025b).
Fundat l’estiu del 1920 amb la voluntat de revitalitzar la banca catalana, el banc liderat per Eduard Recasens aspirava a esdevenir el nucli d’un sistema financer propi i a competir amb els bancs estrangers instal·lats a Barcelona, amb les sucursals dels grans bancs espanyols i amb les caixes. Els inicis ja van ser difícils: la crisi de postguerra –la que va acabar fent caure el Banc de Barcelona– gairebé fa caure el Banc de Catalunya la tardor de 1920. En aquest cas, com que encara era un banc petit i tenia prou garanties, un crèdit d’emergència del Banc d’Espanya i un passiu relativament estable en van permetre la supervivència. El punt d’inflexió per al banc va arribar amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). A partir de 1925, el Banc de Catalunya es va acostar al règim i va obtenir el control de noves institucions, com el Banc de Crèdit Local i, sobretot, el Banc Exterior d’Espanya (BEX). Aquest últim, creat el 1928 per fomentar i finançar el comerç exterior, era un banc oficial amb suport estatal però de gestió privada. Com altres institucions similars creades al Regne Unit, Alemanya o els Estats Units, una de les funcions del BEX era la de proporcionar liquiditat als bancs contra un tipus d’actius originats en el comerç exterior en un moment en què els bancs centrals no estaven disposats a acceptar-los sense el suport estatal.
L’adjudicació del BEX al grup liderat pel Banc de Catalunya va ser molt controvertida i percebuda com un exemple de favoritisme característic del règim. La gestió del BEX va facilitar l’accés a recursos i oportunitats potencialment favorables per al banc i les empreses finançades, i els seus accionistes i dipositaris, però també va generar rendes exclusives i va instaurar la discrecionalitat en la presa de decisions. Progressivament, el Banc de Catalunya i el BEX van quedar sota el control efectiu d’Eduard Recasens mentre les veus internes més autoritzades en matèria financera –com la del secretari del Banc de Catalunya, Pere Coromines– perdien pes. El resultat va ser un canvi en el model de negoci: una expansió ràpida, finançada amb una dependència creixent del BEX, i una substitució d’actius líquids i segurs per altres de més arriscats i menys líquids (figura 1).
Figura 1
Risc de liquiditat (en gris, els principals bancs espanyols)
Font: Jorge-Sotelo (2025b)
La proximitat al règim generava l’expectativa implícita de suport públic en cas de dificultats, de manera que reduïa els incentius a una gestió prudent del risc a la qual s’havien d’adherir la resta de bancs. La fragilitat financera va anar creixent durant els anys d’expansió de final dels anys vint. El cas més paradigmàtic d’aquesta dinàmica va ser la creació de la Compañía General del Corcho (Cogeco), un gran hòlding del sector del suro impulsat per Francesc Cambó. La Cogeco no només va ser una operació arriscada, sinó que la seva creació va materialitzar una operació de rescat a favor del Banc Central (un banc comercial que va acabar formant part als anys 1990 primer del Central Hispano, i després del Santander Central Hispano). L’estiu de 1929, el comte de los Gaitanes, fundador i membre del consell del Banc Central, va demanar personalment el rescat a Cambó: la Cogeco va néixer absorbint una gran empresa surera belga ja en fallida tècnica que estava a punt de fer col·lapsar el balanç del Central. Cambó va assumir la presidència de la Cogeco i Recasens, en nom del BEX, va signar l’operació, que es va fer amb el vistiplau de Primo de Rivera i Calvo Sotelo, però amb l’escepticisme explícit del Banc d’Espanya i la resta dels grans bancs, que van declinar l’oferta a participar-hi. El BEX va tenir un paper central en aquest episodi, va proporcionar finançament incondicional, cosa que va convertir la Cogeco en un focus de risc sistèmic. El BEX hi va immobilitzar una part significativa del seu balanç, i el Banc de Catalunya cada cop depenia més del BEX per obtenir liquiditat. Aquesta estructura feia que qualsevol deteriorament de la Cogeco es transmetés ràpidament a la resta del sistema.
Amb l’esclat de la Gran Depressió, aquests riscos es van materialitzar. El comerç mundial es va desplomar, i les exportacions de suro van caure de manera dràstica. Però la crisi no només va afectar la demanda: també va alterar profundament les condicions de finançament internacional. La contracció del crèdit i l’augment de la incertesa van dificultar el refinançament d’empreses i bancs exposats al comerç exterior. En aquest sentit, la Gran Depressió va actuar com un xoc que no només va empitjorar la situació, sinó que va fer visibles les fragilitats acumulades durant els anys anteriors. La Cogeco es va veure especialment afectada. El seu deteriorament va tenir un efecte contagi: en la mesura que el BEX hi estava fortament exposat, la seva capacitat de proveir liquiditat es va veure compromesa. Per la seva banda, a mesura que avançava la Gran Depressió i malgrat els advertiments interns –ignorats repetidament per la direcció– el Banc de Catalunya va continuar assumint riscos i immobilitzant actius, comptant amb la liquiditat incondicional del BEX. A principis de l’any 1931, en plena crisi internacional, el banc va adquirir la Banca Arnús, en una operació molt per sobre de la capacitat del banc, que en va comprometre encara més la liquiditat.
A la Gran Depressió s’hi va sumar, l’abril de 1931, l’arribada de la Segona República. El canvi de règim va tenir conseqüències immediates. Les connexions polítiques que havien sostingut el banc durant la dictadura van perdre tot el valor; el nou govern va examinar els comptes del BEX i hi va detectar problemes greus de governança en l’assignació del crèdit i de solvència, especialment vinculats a la Cogeco. Dos mesos i mig després que es proclamés la República, davant d’aquesta situació, les autoritats van optar per protegir el balanç del BEX a partir del moment en què la Cogeco va anunciar que no podia fer front als pagaments del seu deute, que vencia l’1 de juliol de 1931. En aquest moment el BEX va reduir dràsticament el crèdit per garantir la seva pròpia supervivència i això va deixar el Banc de Catalunya sense la seva principal font de liquiditat. A partir d’aquí, la crisi es va accelerar. Es va recórrer al Banc d’Espanya, que va proporcionar liquiditat contra garanties de qualitat, però aquestes es van esgotar ràpidament. El Banc d’Espanya, que actuava com a prestador d’últim recurs però amb criteris estrictes, es va negar a acceptar actius dubtosos i d’origen desconegut sense una garantia explícita de l’Estat. El Govern republicà, per la seva banda, tampoc no estava disposat a assumir les pèrdues d’un banc considerat insolvent i amb una forta associació al règim anterior, tot just quan naixia el règim democràtic. Això va generar una forta tensió institucional entre el ministre d’Hisenda Indalecio Prieto, el president del Govern provisional Niceto Alcalá Zamora i tots els banquers implicats, en diverses reunions en què es va negociar un possible rescat. Mentre el Govern tendia a prioritzar l’estabilitat del BEX i la reputació del nou règim en un context de gran incertesa i de crisi bancària, canviària i borsària, el Banc d’Espanya mantenia una posició independent i restrictiva, centrada a limitar riscos. Aquesta manca de coordinació va reduir encara més les possibilitats d’un rescat efectiu. A més, tota la resta de bancs de la plaça de Barcelona van rebutjar contribuir al rescat del Banc de Catalunya. Sense accés al crèdit del BEX, amb les garanties esgotades davant del Banc d’Espanya i sense el suport estatal i de la banca local, el Banc de Catalunya va suspendre pagaments el 7 de juliol de 1931. Un cop revisat el balanç del banc abans de començar la liquidació del seu actiu, aquest acumulava pèrdues degudes a “actius irrecuperables” dues vegades més grans que el seu capital. La Cogeco, per la seva banda, va romandre com una empresa zombi fins l’any 1935, en què es va liquidar i va fer perdre el 35 % del capital del BEX.
La fallida del Banc de Catalunya ens mostra la importància de la qualitat institucional per a l’estabilitat financera. Aquesta fallida no es pot entendre com el resultat directe de l’arribada de la democràcia amb la República; la democràcia va eliminar les connexions polítiques que havien sostingut artificialment el banc i va fer aflorar la fragilitat i la insolvència acumulada i amagada durant els anys de la dictadura. Aquesta fragilitat era el resultat d’una combinació de mala governança, mala assignació del crèdit i dependència de mecanismes de suport polític característics dels règims autoritaris. En aquesta mena de règims, com mostren múltiples casos al llarg de la història –des de Porfirio Díaz fins a Pinochet– l’absència dels mecanismes de control efectius facilita la formació de coalicions estretes entre el poder polític i una elit financera reduïda. Aquestes coalicions generen rendes extraordinàries i poden generar creixement a curt termini però sovint ho fan a costa d’una acumulació de riscos que acaben emergint en moments de crisi i tenen conseqüències que s’arrosseguen més enllà del règim, durant la democràcia. Aquest cas també posa de manifest com ha canviat el paper de les institucions en la gestió de crisis. La combinació d’un xoc extern greu, com la Gran Depressió, amb un marc institucional que limitava la capacitat d’influència del Govern sobre la intervenció del banc central, van ser determinants. En definitiva, la fallida del Banc de Catalunya mostra que la solidesa del sistema financer i la incidència de les fallides bancàries depèn tant de les decisions econòmiques com del context polític i institucional en què aquestes es prenen.
La imatge de capçalera és la Sucursal del Banc de Catalunya i pertany al Fons fotogràfic de l’Arxiu Nacional de Catalunya.
