La derrota de 1714 va suposar una reorganització política total de Catalunya amb el Decret de Nova Planta de 1716. I també va comportar, entre altres mesures econòmiques, la creació d’un nou impost que havia d’equilibrar la contribució dels habitants del Principat als ingressos de la Corona amb la dels castellans, que patien des de feia anys més pressió fiscal. A diferència dels altres territoris de la Corona d’Aragó, on també s’establiren nous impostos, en el cas de Catalunya es decidí aplicar un impost modern, proporcional a la renda dels catalans, que va exigir l’elaboració d’un cadastre, conegut com a Cadastre de Patiño. Aquest fet tan antipàtic per als catalans del moment, ens ha proporcionat, tanmateix, una font d’informació inestimable per a estudiar la desigualtat a la Catalunya rural de principi del segle XVIII. Això és el que hem fet en un article publicat recentment (Martinez-Galarraga i Prat, 2025).
L’estudi de la desigualtat està, des de fa uns anys, en l’agenda de molts economistes i científics socials, també dels historiadors econòmics. Si un dels pioners en l’estudi de la desigualtat, Simon Kuznets, va suggerir fa molts anys que el creixement econòmic modern comportava una primera fase de creixement de la desigualtat i una posterior de disminució, l’historiador Jan Luiten Van Zanden va proposar anys després que aquesta corba no es limitava al periode industrial, sinó que comprenia també el període modern. Això ha motivat força estudis de desigualtat preindustrial a molts països europeus (Alfani, 2021). La tònica general que s’observa és un increment de la desigualtat a l’Europa Occidental durant l’època moderna, en els segles XVI, XVII i XVIII, després que la pesta negra l’hagués deixat a nivells molt baixos a final de l’Edat Mitjana. L’increment sembla que afectà tant els països més dinàmics –Anglaterra i els Països Baixos– com els que no ho eren tant.
El cadastre no ens permet fer una anàlisi longitudinal, ja que, tot i que a principi dels anys 1720 es feu un gran esforç per conèixer la riquesa i la renda dels ciutadans, després les quotes quedaren fixades i no reflectiren l’evolució dels anys posteriors. En canvi, aquesta font, que consta de dos documents (el “personal i real” i els “guanys”), sí que ens ofereix una informació molt detallada que ens permet saber el nom i la professió de cada contribuent, així com les quotes d’impost que havia de pagar pels rendiments de tots els seus actius (terres, casa, bestiar, molins, premses, actius financers,…), pels rendiments del treball i, quan era el cas, pels beneficis empresarials en les manufactures i el comerç.
A l’Arxiu de la Corona d’Aragó hem accedit als documents, per als anys 1720-1724, de disset viles catalanes que pertanyien als corregiments de Mataró i Manresa, avui a les comarques del Maresme, els dos Vallesos, el Bages, el Lluçanès i el Moianès (figura 1). Aquestes viles, totes amb una població inferior als 1.500 habitants i, per tant, de caràcter rural, sumaven conjuntament una població propera als 10.500 habitants, i la informació que contenen els llibres cadastrals ens ha permès treballar amb una mostra de 2.617 contribuents masculins.
Figura 1. Viles incloses a la mostra
L’estudi d’aquesta part de Catalunya resulta especialment interessant, atès que era una àrea econòmicament molt dinàmica. Des de les darreres dècades del segle XVII, com van explicar Pierre Vilar, Jaume Torras i Francesc Valls, es produí un procés d’especialització vitícola a les zones properes a la costa, incentivada per la demanda d’aiguardent del nord d’Europa. De la mateixa manera, àmplies zones de l’interior s’havien especialitzat en la producció de manufactures de llana. Així, els pagesos que guanyaven diners amb el conreu de la vinya eren alhora demandants de blat i de teixits. Això feu que a Catalunya cada vegada hi hagués més gent que produís per al mercat i no per a l’autoconsum. Com explicaria Adam Smith uns anys després, l’especialització d’uns porta a l’especialització d’uns altres, i a l’augment de la productivitat i de la renda. A principi de la dècada de 1720 Catalunya ja feia algunes dècades que havia iniciat aquest procés, que continuaria durant tot el segle XVIII –malgrat el parèntesi de la Guerra de Successió– i la transformaria en una economia capitalista. A més, el periode d’estudi també resulta particularment interessant, atès que precedeix l’arribada de les manufactures d’indianes a la ciutat de Barcelona (a la dècada de 1730) i de les primeres màquines de filar cotó (a la dècada de 1780), que marcaran l’inici de la revolució industrial a Catalunya (Martinez-Galarraga i Prat, 2016).
Com que la desigualtat acostuma a ser més alta a les ciutats que als pobles, comparem els nostres resultats amb altres zones rurals d’Europa. Quan ens centrem en la riquesa, per a la nostra mostra de disset localitats rurals obtenim uns índexs de Gini d’entre 0,60 i 0,87, amb un valor mitjà de 0,78. Aquests valors estan en la franja alta de l’Europa occidental rural d’aquell període, amb xifres similars a les del nord d’Itàlia. L’existència d’un impost sobre els rendiments del treball i un altre sobre els beneficis empresarials ens permet, agregant-los a les quotes aplicades als rendiments dels actius, obtenir també una avaluació de la desigualtat de la renda. El Gini mitjà de la nostra mostra és del 0,47, amb un rang que va de 0,39 a 0,52. Els valors són lògicament inferiors als de la desigualtat de la riquesa, i més alts que els de les zones rurals de l’Europa occidental, incloent-hi la península Ibèrica. Aquests resultats, doncs, ens porten a pensar que en les zones rurals d’aquesta franja de Catalunya la desigualtat era comparativament alta.
Les dades del cadastre ens permeten, a més, constatar que la principal font de desigualtat era la terra. És a dir, que l’elevada desigualtat en aquestes societats rurals vindria donada per l’existència d’una marcada polarització entre els propietaris de la terra –un grup de major o menor dimensió en funció de quina era la distribució de la terra a cada vila– i els jornalers sense terra. Ara bé, alguns dels pobles de la nostra mostra s’havien especialitzat en la protoindústria llanera com, per exemple, Moià, el segon municipi de Catalunya amb més telers de llana al segle XVIII, o Olost, on el 32,1 % dels contribuents es declaraven paraires o teixidors. En aquest sentit, les dades per professions ens mostren que la desigualtat era menor entre aquells treballadors involucrats en activitats no agràries i, especialment, en activitats protoindustrials. La historiografia europea tradicionalment ha considerat que la protoindústria va fomentar la proletarització, és a dir, la creació d’un grup important de treballadors sense terra. Això contribuiria a un increment de la desigualtat. Tanmateix, la nostra anàlisi ens porta a pensar que la protoindústria podria haver jugat en sentit contrari, afavorint la creació d’un grup d’ingressos mitjans que hauria trencat la típica polarització del món agrari. Aquesta és una hipòtesi que podrà ser confirmada o desmentida amb l’estudi d’altres casos a Europa.
Per acabar, habitualment s’ha sostingut que la manufactura llanera de l’època moderna va resultar fonamental per a la posterior industrialització. El seu desenvolupament va contribuir a la creació de capacitats empresarials, xarxes de venda i una acumulació de capital i treball qualificat, tant en el filat com en el tissatge. Amb aquest estudi, com a hipòtesi i amb tota la cautela necessària, es pot afegir que la creació de societats més igualitàries gràcies a l’especialització protoindustrial llanera podria ser un altre factor que va contribuir, dins d’un context europeu i mediterrani, a la precoç i excepcional industrialització catalana de final del segle XVIII, que va seguir de molt a prop els passos d’Anglaterra.
La imatge de capçalera pertany a Rijksmuseum de Rawpixel.
