Dades, dades, dades… Gran part de la investigació en Ciències Socials es basa en la qualitat i la disponibilitat de dades estadístiques. Les administracions públiques en recullen moltes i cal que les gestionin de manera eficaç per millorar la qualitat de les seves mesures de política econòmica i també que les posin a disposició dels projectes científics.

La recollida i el processament de dades són activitats integrals que els estats han de dur a terme per complir moltes de les seves funcions bàsiques. La gestió de la informació durant la pandèmia de COVID-19 ha posat al descobert les debilitats d’Espanya per gestionar i coordinar les dades provinents dels diferents nivells de l’Administració pública. L’experiència dels països que han tingut més èxit a frenar l’expansió del virus (per exemple, Corea de Sud, Alemanya o el Vietnam) ha demostrat que les estratègies més efectives per controlar la pandèmia han estat les centrades en la recollida de dades (tests de diagnòstic i rastreig de contactes) per frenar les cadenes d’infecció. Aquests problemes no afecten només l’àmbit sanitari, com s’ha vist en la lenta gestió de les sol·licituds de l’ingrés mínim vital. També s’han produït retards en el cobrament dels ERTO, pel col·lapse del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE). En tots aquests casos, la incapacitat de les diferents administracions públiques per explotar el potencial enorme d’una bona gestió de les dades generades ha provocat una implementació pobra de les polítiques públiques. En aquest apunt oferim tres tipus de propostes que han de permetre millorar la coordinació, ampliar la capacitat d’anàlisi de les dades i convertir la política basada en aquesta evidència en un projecte de país, deixant-lo a part de la disputa política.

Els avenços tecnològics permeten l’emmagatzematge d’una quantitat cada vegada més gran de dades a un cost cada cop més baix. Com ja va explicar Samuel Bentolila en aquest apunt, les millores en la capacitat de processar i analitzar dades suposen una oportunitat d’expandir el coneixement científic utilitzant els registres administratius ja existents. Si aquests registres fossin públics i estandarditzats, que en molts casos no és així, es podria millorar l’avaluació de les polítiques públiques i basar el disseny d’aquestes polítiques en l’evidència disponible més actualitzada i completa. L’accés de la comunitat científica a aquestes dades, reivindicat de fa anys, permetria, a més, encreuar la informació de diferents fonts estadístiques a escala individual, cosa que en altres països ha permès estudis impressionants, molt més detallats, sobre els efectes d’unes polítiques públiques sobre indicadors que no pertanyien necessàriament a les mateixes bases de dades. Els països del nostre entorn han fet passos importants per gestionar i facilitar l’accés a dades de les administracions públiques, seguint diferents models, però Espanya s’està quedant endarrerida. No es tracta, per tant, ni tan sols d’innovar en la manera de fer-ho, sinó d’analitzar quines característiques de cada model existent s’adeqüen millor a la realitat de la nostra administració.

Les administracions públiques a Espanya s’enfronten a dos reptes fonamentals: 1) millorar la seva capacitat de recollir i processar dades, i 2) expandir la capacitat d’analitzar-les. Per millorar la capacitat de recollir i processar dades seria crucial crear un pla nacional de millora de la gestió de les dades amb tres eixos d’actuació: 1) establir mecanismes de coordinació entre diferents nivells de l’Administració per estandarditzar els formats en què es troben les dades i fer que els sistemes informàtics siguin compatibles entre si, fomentant d’aquesta manera un intercanvi eficaç de dades entre diferents nivells de l’Administració; 2) fer una inversió ambiciosa en capital humà per a l’Administració, contractant informàtics, enginyers i experts en ciència de dades, cosa que urgeix a la vista que l’edat mitjana dels treballadors de l’Administració General de l’Estat és de 52 anys, gairebé 10 anys més que el conjunt de la població activa, i 3) forjar un compromís ferm de mantenir aquesta iniciativa al marge de la disputa política, en tractar-se d’un projecte de país amb el qual tots hi guanyaríem.

El marc legal existent és favorable al desenvolupament d’aquestes propostes. Els ciutadans són propietaris de les seves dades i tenen dret que s’utilitzin per obtenir el bé comú, mentre que els organismes públics són simplement els dipositaris d’aquestes dades, per la qual cosa ni la por que les dades assenyalin els errors d’una administració ni l’interès per fer-ne un ús partidista té cap justificació. El fet que les diferents administracions i organismes públics hi dificultin l’accés i acabin negant-se a compartir-les o cedir-les va en contra de la Constitució i de nombrosa legislació vigent, que, fins ara, ha tingut un èxit escàs per aconseguir els seus objectius. 

Per augmentar la capacitat d’analitzar les dades i expandir el coneixement sobre els efectes de les polítiques públiques, s’han de prendre decisions institucionals concretes: quina institució ha de custodiar les dades? Com es garantirà la confidencialitat? Quins haurien de ser els criteris d’accés a les dades? Com s’accedirà físicament a les dades? Després d’haver fet un estudi comparat sobre com s’han resolt aquestes qüestions en els països del nostre entorn, proposem que es formalitzi un consorci entre institucions i organismes públics com són l’Institut Nacional d’Estadística, l’Agència Tributària, la Seguretat Social, el Banc d’Espanya, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) i els governs autonòmics. Aquestes institucions actuarien com a dipositàries de les dades, que utilitzarien codis anonimitzats, a partir del DNI com a identificador individual, per evitar qualsevol possible esquerda de la confidencialitat. L’accés per a fins d’investigació s’hauria d’atorgar sota criteris uniformes i transparents, prioritzant projectes d’alta qualitat científica i d’interès per a les institucions públiques. Idealment, i per qüestions d’equitat, s’hauria d’acabar oferint la possibilitat de l’accés remot a les dades, com es fa en altres països europeus, si bé en els primers passos es podria entendre que es mantingués un control centralitzat mentre les capacitats tecnològiques i els problemes de seguretat no fossin resolts. 

No hi caben ara les excuses. Si volem realment modernitzar la nostra Administració i superar l’enfrontament partidista i regional entre administracions és el moment d’actuar. La situació actual és especialment propícia per dur a terme aquestes iniciatives. D’una banda, els esdeveniments recents han contribuït que emergeixi un consens sobre la necessitat de modernitzar l’Administració pública i assolir una transparència molt més gran en la gestió de les dades administratives. Com a exemple, aquest informe de l’AIReF és una de les moltes veus autoritzades que recentment han plantejat propostes similars a la nostra. De l’altra, no partim de zero, ja que hi ha algunes experiències aïllades i pioneres de facilitar l’accés a dades públiques, que podrien ara agafar embranzida. Entre elles, per exemple, el BELab del Banc d’Espanya o el Panel d’Empreses i Treballadors de què va parlar Florentino Felgueroso. Finalment, quin millor ús podria fer el nostre país de la disponibilitat d’abundants fons procedents del Pla de recuperació per a Europa destinats a «reformes per millorar l’eficiència de les administracions públiques a través de la digitalització»?

NOTA. Els autors de l’apunt, juntament amb un ampli nombre de col·laboradors, van publicar un informe més ampli sobre com es podria fer aquesta reforma com a document de treball d’EsadeEcPol. Aquest informe es pot llegir aquí. La versió en castellà d’aquest article va ser publicada fa unes setmanes al blog Nada es Gratis.


“La imatge de capçalera està subjecte a llicència creative commons”.

Miguel Almunia i Pedro Rey-Biel

Miguel Almunia i Pedro Rey-Biel

Miguel Almunia (@miguel_almunia) és professor d’Economia a CUNEF. Té un màster en Administració Pública i Desenvolupament Internacional (MPAID) de la Harvard Kennedy School i és doctor en Economia per la Universitat de Califòrnia, Berkeley. Pedro Rey-Biel (@pedroreybiel) és professor d’Economia del Comportament a ESADE-URL. Té un màster en Economia i Finances del CEMFI (Banc d’Espanya) i és doctor en Economia per l’University College London (Regne Unit).
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris