En un país on la cultura representa una part significativa del valor afegit i de l’ocupació, sorprèn que les condicions laborals dels seus professionals continuïn sent tan precàries. Aquesta precarietat es manifesta amb intensitat especial en el cas de les dones, que tot i ser majoria en els estudis relacionats amb el sector cultural, es troben amb barreres persistents a l’hora d’accedir, progressar i ser reconegudes en el món laboral cultural.
Les dades més recents mostren que, a Catalunya, les dones representen només el 43 % de la població activa i ocupada en el sector cultural. Aquesta xifra és inferior al 47 % que representen en el conjunt del mercat laboral català. A més, la taxa d’atur femenina en el sector cultural és superior a la masculina, fet que evidencia una desigualtat estructural. Aquesta situació paradoxal –en què les dones són majoria en la formació però minoria en l’ocupació– posa de manifest la necessitat d’una mirada crítica i transformadora.
Aquesta desigualtat no és, però, homogènia. En l’administració pública cultural, per exemple, les dones ocupen entre el 61 % i el 70 % dels llocs de treball, però la seva presència en càrrecs de lideratge és molt inferior. En les diputacions provincials, per exemple, tot i ser majoria, només el 20 % dels llocs de direcció estan ocupats per dones. En el sector dels arxius, les dones representen el 57 % del personal, amb una presència destacada en tasques tècniques, tot i que el creixement de l’ocupació ha estat més intens en el cas dels homes. Les arts visuals ofereixen una imatge més esperançadora. El 2022, el 52 % de les obres exposades en galeries catalanes eren de dones, un augment significatiu respecte del 2013. Tot i això, en el sector privat, només el 28 % dels òrgans de govern d’empreses culturals en l’àmbit de les arts visuals estan ocupats per dones. En les arts escèniques, els homes continuen dominant els perfils tècnics i artístics, mentre que les dones es concentren en gestió i serveis. En el sector audiovisual, les pel·lícules dirigides per dones tenen equips més paritaris, però treballen amb pressupostos un 40 % més baixos que els seus homòlegs masculins.
Aquestes dades revelen barreres estructurals que van més enllà de les xifres. La conciliació entre la vida laboral i familiar continua sent un obstacle clau. La manca de mesures de suport, tant en el sector públic com el privat, limita les oportunitats de les dones. A més, la governança de les organitzacions culturals continua dominada per homes blancs de mitjana edat, que tendeixen a contractar perfils similars als seus. Aquest fenomen, conegut com a “discriminació estadística”, perpetua els estereotips i dificulta la diversitat.
La visibilitat de les obres creades per dones també es veu afectada per múltiples formes de discriminació, incloent-hi l’origen ètnic, la llengua, les conviccions o les opinions. La creativitat, sovint associada a la masculinitat, exclou les dones dels rols més prestigiosos i reconeguts. Aquesta exclusió es tradueix en una presència menor en premis, reconeixements i espais de decisió.
Les desigualtats laborals en el sector cultural no només afecten les dones en termes de contractació i lideratge, sinó que també tenen un impacte directe en la qualitat de les produccions culturals i en la representació de la diversitat de veus dins del panorama artístic. Quan les dones no tenen un accés equitatiu als recursos, els espais de decisió i els canals de difusió, es limita la pluralitat de perspectives que poden enriquir el discurs cultural col·lectiu. Aquesta manca de diversitat no només perpetua estereotips, sinó que també empobreix el teixit cultural del país. És important destacar que les dones no només són consumidores de cultura, sinó també creadores, gestores, investigadores i líders en múltiples àmbits. La seva contribució és essencial per garantir una cultura viva, inclusiva i representativa.
Tot i els avenços legislatius, com ara la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes, i la Llei 19/2020, d’igualtat de tracte i no discriminació, encara queda molt per fer. Les polítiques culturals han d’incorporar la perspectiva de gènere de manera sistemàtica, des del disseny fins a l’avaluació. Cal implementar polítiques que no només reconeguin les desigualtats existents, sinó que actuïn de manera proactiva per revertir-les. Això inclou la promoció de la paritat en els òrgans de govern de les institucions culturals, la visibilització de les obres creades per dones i la creació de programes de suport específics per a dones artistes i professionals. Un altre aspecte clau és la formació. Les institucions educatives tenen un paper fonamental en la construcció d’un sector cultural més igualitari. Incorporar la perspectiva de gènere en els currículums de les carreres artístiques i culturals pot ajudar a desmuntar els biaixos que sovint es perpetuen des de la formació inicial. A més, cal fomentar la recerca sobre gènere i cultura, per tal de disposar de dades actualitzades i fiables que permetin fer un seguiment rigorós de les polítiques implementades. La col·laboració entre administracions públiques, entitats del sector cultural i organitzacions feministes és també essencial per impulsar canvis estructurals. Aquesta col·laboració ha de basar-se en el reconeixement mutu, la transparència i el compromís amb la justícia social. Només així es podrà construir un ecosistema cultural que reflecteixi la diversitat de la societat catalana i que ofereixi oportunitats reals per a totes les persones, independentment del seu gènere.
De tot això que hem exposat, es desprèn que la igualtat de gènere en el sector cultural no és només una qüestió de justícia, sinó també de qualitat democràtica i de sostenibilitat. Les dones tenen el talent, la formació i la voluntat per contribuir plenament al sector. El repte és garantir que les estructures culturals les reconeguin, les valorin i les promoguin. Només així podrem construir un sector cultural més just, divers i transformador.
Finalment, cal superar la visió de la igualtat de gènere com una qüestió exclusivament de les dones i reconèixer-la com un dret humà fonamental i una obligació social imperativa. Avançar en la igualtat de gènere requereix, doncs, un compromís compartit per part de tots els membres de la societat. Això inclou la participació activa dels homes i els nens com a defensors, aliats i decisors. Les desigualtats estructurals es reforcen per normes socials profundament arrelades i dinàmiques de poder que afecten persones de tots els gèneres. Els models rígids de masculinitat, per exemple, també poden causar danys als homes limitant els seus rols, comportaments i expressió emocional i creativa. La política cultural té un paper únic a l’hora d’afrontar aquestes normes. Promovent narratives inclusives i representacions diverses, els sectors cultural i creatiu poden ajudar a fomentar societats més equitatives, respectuoses i justes i beneficiar tothom.
La imatge de capçalera pertany a rawpixel.com a Freepik.
