Procés d’independència i dinàmica del conflicte intergrupal entre Catalunya i Espanya

A partir d’un estudi recent, els autors estudien la dinàmica de conflicte intergrupal entre Catalunya i Espanya. En particular, analitzen l’efecte del final de la violència al País Basc amb l’efecte del procés d’independència de Catalunya, comparant l’última enquesta del CIS de 1994 amb una enquesta del CEO de 2019.

Lectures 539
Temps de lectura6 minuts

El 1996 el professor José Luis Sangrador García va publicar l’estudi Identidades, actitudes y estereotipos en la España de las autonomías, en què explotava la informació proporcionada per una àmplia enquesta promoguda l’any 1994 pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS). D’aquest estudi es desprenia quelcom que ja s’havia observat a partir d’enquestes prèvies (menys àmplies) el 1978 i el 1963: els catalans eren el grup territorial que generava menys afecte a la resta de regions, i l’únic que no arribava al 5 en una escala de 0 a 10. A l’inrevés, des de Catalunya “s’aprovava” (sovint amb nota) tota la resta de regions. 

L’estudi va passar desapercebut fora dels àmbits estrictes de la disciplina acadèmica de la psicologia social. No obstant això, va assolir una difusió més àmplia arran de la publicació d’Anatomia d’un Desengany el 2013, on s’usava com un dels factors per entendre l’augment del suport a la independència a Catalunya. La baixa simpatia que generen els catalans confirma que són vistos des de la resta d’Espanya com un grup territorial molt diferenciat. De fet, això és el que mesura la distància en afecte/desafecte en estudis de psicologia social. El màxim afecte és per al propi grup territorial (endogrup) i el màxim desafecte per a aquell que es considera més diferent i extern (exogrup). És a dir, en el context que estem tractant, i en sentit estricte: una altra nació. És el bucle de la política territorial espanyola: es percep Catalunya com a nació, però això no pot tenir reconeixement institucional, puix atempta contra el model francès de construcció nacional, preferit per una àmplia majoria d’espanyols.

En els moments políticament més àlgids del procés proindependència, a partir de 2016 i en els anys posteriors, ens preguntàvem com hauria evolucionat l’actitud de la resta de l’Estat vers els catalans, convençuts que s’hauria degradat respecte dels resultats treballats per Sangrador García a meitat dels anys 1990. Malauradament, la del CIS de 1994 va ser la darrera enquesta a nivell de tot Espanya que s’havia realitzat sobre les qüestions de les identitats, estereotips i conflicte entre grups. La realització d’una enquesta estratificada i representativa a més de 3.000 persones a Espanya era fora de les nostres possibilitats; tanmateix, ens va sorprendre agradablement que el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) realitzés el 2019 una enquesta que replicava la mostra (de fet, una mica més gran i tot per a Catalunya i per al País Basc) i gran part de les preguntes que havia fet el CIS el 1994 (Enquesta “Percepció sobre el debat territorial a Espanya. 2019”.

L’any següent posàrem en marxa un estudi per contrastar la hipòtesi que el procés d’independència hauria deteriorat l’actitud des de la resta d’Espanya envers els catalans, i viceversa. Hi vam afegir l’estudi de la mateixa qüestió amb relació al País Basc i Espanya, arran de la finalització de la violència política uns anys abans. Emprant el marc teòric del conflicte intergrupal i la percepció d’amenaces (reals i simbòliques) pels diferents grups, vam explotar mitjançant tècniques economètriques les microdades d’ambdues enquestes, la de 1994 i la del 2019. La distància de 25 anys entre l’una i l’altra limitava de manera molt forta la possibilitat d’establir relacions causals en el nostre estudi. Tanmateix, el fet evident que els dos principals processos polítics a nivell territorial en aquests 25 anys havien estat la fi del terrorisme al País Basc i el procés d’independència a Catalunya conferien versemblança a la interpretació dels resultats, amb relació a aquests processos.

La nostra anàlisi i els resultats obtinguts es troben al treball “Dynamics of intergroup conflict and attitudes towards outgroup members: Evidence from terrorist and secession conflicts”, que properament apareixerà publicat a la revista Politics, Groups, and Identities

En primer lloc, i pel que fa a la relació entre el final de la violència política al País Basc i el conflicte intergrupal, trobem que la finalització de la violència ha reduït l’escala de conflicte intergrupal entre el País Basc i la resta d’Espanya. Les actituds envers el País Basc des de la resta d’Espanya han millorat significativament per sobre del canvi general d’actituds interterritorials a Espanya. Així mateix, les actituds des del País Basc envers la resta d’Espanya han millorat significativament més que la millora general d’actituds interterritorials. El final de la violència terrorista i la reducció associada de la repressió estatal al País Basc han tingut efectes pal·liatius tant sobre la població basca com l’espanyola. Aquests efectes han estat més vigorosos en sectors amb major grau d’assoliment educatiu i ideològicament més progressistes, com esperàvem a partir del marc teòric en què s’inscriu l’anàlisi.

El nostre interès principal de recerca, com s’ha mencionat, era contrastar si el procés proindependència a Catalunya es podia associar a un augment en l’escala del conflicte intergrupal entre Catalunya i la resta d’Espanya. A diferència del que esperàvem trobar, els resultats indiquen que les actituds envers el catalans des de la resta d’Espanya van millorar, en línia amb la millora general d’actituds interterritorials a Espanya. Així doncs, no vam trobar suport empíric per a la hipòtesi que el procés proindependència hagi empitjorat les actituds envers els catalans. Una explicació potencial que apuntem en interpretar els resultats és que només una minoria de la població espanyola va percebre la independència de Catalunya com un resultat probable del procés, cosa que podria haver reduït la percepció d’amenaça que provoca l’augment del conflicte intergrupal. 

Pel contrari, les actituds de Catalunya envers la resta d’Espanya van empitjorar. De fet, és l’únic grup territorial que empitjora l’actitud respecte de la resta d’Espanya, i la diferència amb els canvis a la resta de territoris és molt significativa. Per a la interpretació dels nostres resultats ens va resultar útil un estudi de Balcells, Dorsey i Tellez, en què analitzaven les conseqüències de la repressió estatal sobre el moviment proindependència català, de caràcter no violent. Els autors trobaven que la repressió va accentuar l’hostilitat envers el actors relacionats amb l’Estat espanyol. Per tant, la repressió contra el polítics i els activistes proindependència ha estat un factor d’intensificació del conflicte intergrupal i ha empitjorat les actituds del catalans envers la resta d’Espanya.

Ja han passat quasi tres anys de l’enquesta del CEO i considerem que seria interessant aprofundir en l’anàlisi de l’evolució de la dinàmica del conflicte intergrupal arran de la dinàmica política i institucional posterior. També fora interessant analitzar altres qüestions que poden semblar contraintuïtives. Per exemple, el fet que de l’enquesta del CEO de 2019 es desprèn que, mentre l’actitud envers la resta d’Espanya és millor des de Catalunya que des del País Basc, la polarització nacional és més alta a Catalunya que al País Basc, contra el que es considera coneixement general. Esperem que no haguem d’esperar 25 anys per a la propera enquesta homogènia, sigui del CEO o del CIS.

About Post Author

Daniel Albalate, Germà Bel i Ferran A. Mazaira-Font

Daniel Albalate és Professor Agregat d’Economia a la Universitat de Barcelona on també exerceix com a Director adjunt de l’Observatori d’Anàlisi i Avaluació de Polítiques. És Doctor per la Universitat de Barcelona i Màster en Economia per la University College London. Ha publicat una cinquantena d’articles científics en revistes indexades en els camps de l’economia del transport, la reforma del sector públic local, i l’avaluació empírica de polítiques públiques. Germà Bel. És catedràtic d’Economia a la Universitat de Barcelona i director de l’Observatori d’Anàlisi i Avaluació de Polítiques Públiques (OAP-UB). Honorary Senior Researcher Associate a University College London (UCL), on és investigador visitant al curs 2020-2021. Anteriorment ha estat professor visitant a Cornell i Princeton i investigador visitant a Harvard, European University Institute, París I-Sorbonne i KU Leuven. És editor de la revista Local Government Studies. Ferran A. Mazaira-Font. És llicenciat en Matemàtiques per la FME i estudiant de doctorat d’Economia a la UB. Va treballar a McKinsey&Company, on va liderar la creació de la unitat d’analítica avançada i Big Data. Actualment dirigeix Arcvi, consultora d’estratègia i Big Data.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris