Lectures 631
Temps de lectura5 minuts

L’entrada d’avui es centra en el retorn econòmic del coneixement de llengües. L’article presenta exemples sobre els beneficis en el món laboral de dominar la llengua catalana, i fa us de la introducció de la Normalització Lingüística del 1983 per mostrar evidència causal de la “riquesa” associada a les llengües.

Existeix un consens generalitzat entre els economistes sobre el fet que el coneixement de llengües, en sentit ampli, representa un factor de capital humà que genera efectes positius en els resultats laborals. L’evidència existent demostra que el coneixement de la llengua del país d’acollida afavoreix la integració social i econòmica de les persones nouvingudes que procedeixen d’altres països. A més a més, conèixer llengües estrangeres (especialment l’anglès a països no anglòfons) millora la situació laboral, afavorint l’ocupabilitat i l’accés a feines ben remunerades, i incrementant els salaris. Això bàsicament perquè, fent servir una expressió col·loquial, les llengües obren portes (i normalment no en tanquen cap). Els estudis més recents se centren a establir relacions causa-efecte entre competències lingüístiques mitjançant l’aplicació de tècniques economètriques que permeten “netejar” l’impacte de factors inobservats relacionats tant amb els coneixements lingüístics com amb els salaris o altres resultats laborals, però queda clar que els idiomes sí que tenen un valor econòmic i generen una “prima” en el mercat del treball.

Ara bé, què passa amb les llengües “locals”? Què es pot dir respecte al valor econòmic del coneixement de llengües en territoris bilingües? Espanya representa un cas molt interessant per estudiar l’impacte de les llengües locals en els resultats laborals. De fet, molts dels estudis existents se centren en el cas de Catalunya i de la seva llengua pròpia, el català. El mercat laboral de Catalunya es caracteritza per dos aspectes generals que apunten cap al rendiment positiu del coneixement del català: l’existència d’una certa “demanda” de mercat i el domini no generalitzat del català en la població, sobretot entre les persones que no van tenir l’oportunitat de fer l’escola en català (per haver estudiat fora de Catalunya o bé per haver nascut abans de la seva introducció a l’escola). 

De fet, em vaig plantejar aquesta pregunta com a “immigrant” durant els meus estudis de doctorat, després d’alguns anys vivint a Catalunya, d’haver après les dues llengües que s’hi parlen, el català i el castellà, i d’haver experimentat en primera persona els beneficis, potser més socials que econòmics, derivats dels coneixements lingüístics. En aquell moment (2009 si no recordo pas malament) vaig pensar que potser havia tingut una idea de recerca interessant i, sobretot, original. Bé, m’equivocava en un dels dos aspectes, atès que vaig descobrir l’article de Rendon (2007), per tant un antecedent de la meva intuïció, on s’analitza l’impacte del coneixement de català en la probabilitat de tenir feina entre individus nascuts a Catalunya o a la resta de l’Estat, indicant l’existència d’un efecte positiu de les competències lingüístiques. 

Atès que aquest treball només considerava com a resultat laboral l’ocupació, no em vaig desanimar quant als meus propòsits d’analitzar el rendiment del coneixement del català, sobretot perquè vaig descobrir l’existència de dades que permetien estimar els impactes salarials (específicament, l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població de Catalunya). Aleshores, vaig presentar una proposta de projecte per a la Beca Generalitat de Catalunya de l’Institut d’Estudis Catalans, que se’m va atorgar a l’any 2010, i em va donar un bon impuls per començar la meva línia de recerca sobre la llengua catalana. De fet, juntament amb Josep Lluís Raymond, vam publicar el primer article sobre el rendiment salarial del domini del català entre immigrats de primera i segona generacions, considerant també la migració interna (és a dir, persones nascudes a altres comunitats autònomes). Els resultats indiquen que saber parlar i escriure en català incrementa els salaris un 18% quan s’estima amb el mètode de variables instrumentals (amb l’objectiu d’obtenir una estimació causal). A més a més, l’efecte del català sembla ser més elevat entre les persones amb educació postobligatòria, segurament perquè tenen accés a ocupacions on serveix i es valora més. 

També vaig publicar un altre treball en el qual vaig intentar donar una volta més al tema del rendiment salarial del domini del català, considerant també l’elecció del sector d’ocupació i la seva relació amb les competències lingüístiques. Aquí vaig tenir en compte que els individus trien si treballar per a empreses privades o en el sector públic, entre altres coses, partint del seu coneixement del català (que de fet representa un requisit per accedir a ocupacions del sector públic autonòmic i local a Catalunya), modelitzant conjuntament el coneixement de la llengua, l’elecció del sector i els salaris. Els resultats evidencien que, si bé la simple associació entre coneixement del català i salaris és major per a treballadors del sector públic, quan es té en compte l’efecte de la llengua en la “selecció ocupacional”, els resultats canvien dràsticament: saber català sí que afecta la probabilitat de ser treballador del sector públic, però només genera un rendiment salarial en el sector privat. 

Successivament, juntament amb Lorenzo Cappellari, vam anar un pas més enllà, analitzant els impactes laborals de la política lingüística que, entre altres coses, va introduir el català com a mitjà d’instrucció l’any 1983: la Llei de Normalització Lingüística. En aquest estudi més recent vam estimar el rendiment salarial de l’educació bilingüe (català-castellà) comparant les diferències salarials associades a cada any addicional d’estudi obtingut abans i després de la introducció del català a l’escola. Els resultats indiquen que l’educació bilingüe, que va permetre generalitzar el coneixement oral i escrit del català, genera un rendiment salarial addicional (més 1,4%, respecte al rendiment de l’educació monolingüe del 6,4%), que és més elevat entre les persones descendents de famílies nascudes a la resta d’Espanya, que són les que es van beneficiar més de la introducció del català a l’escola. 

És clar, doncs, que la recerca existent apunta cap a un valor positiu del coneixement de la llengua catalana en el mercat laboral. No obstant això, val la pena dir que, tot i que “la pela és la pela”, no ho és tot! De fet, en aquesta entrada en Ramon Caminal explica els resultats d’un estudi nostre que mira d’analitzar els efectes no monetaris del coneixement del català induït per la Llei de Normalització Lingüística.

La imatge de la capçalera ha estat cedida per la fotògrafa Marta Ramoneda.

About Post Author

Antonio Di Paolo

Antonio Di Paolo és Professor Agregat del Departament d’Econometria, Estadística i Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Els seus interessos de recerca es centren en temes d’economia laboral, economia de l’educació, economia de la llengua i economia regional i urbana. Ha publicat diferents articles acadèmics en revistes internacionals com Labour Economics, Economics of Education Review, Economic Inquiry, entre d’altres, així com diferents capítols de llibre. Actualment ocupa el càrrec de Vicedegà de Recerca i Doctorat de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
1 Comentari
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris
Xavier
Xavier
3 mesos Fa

Una entrada molt interessant. El coneixement del català és un actiu al mercat de treball del nostre país. Algú hauria d’advertir els votants dels partits que qüestionen la immersió lingüística que un sistema educatiu que no garanteixi que TOTS els ciutadans del país es maneguin molt bé en català el que farà serà augmentar la desigualtat, en perjudici precisament d’aquells que pretenen fer prescindible la llengua catalana.