L’ús més específic i influent del terme complexitat en l’àmbit econòmic va aparèixer amb el treball d’Hidalgo i Hausmann (2009), que van introduir l’índex de complexitat econòmica (ICE), el qual mesura la sofisticació productiva dels països basant-se en la diversitat i l’exclusivitat dels productes que exporten. Aquest i altres estudis posteriors conclouen que l’ICE és un predictor del nivell d’ingressos esperat d’un territori, del creixement econòmic, de la desigualtat econòmica i de l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle.
Així, els països amb una complexitat econòmica elevada (com ara el Japó, Alemanya, Suïssa o Corea del Sud) són aquells que exporten un ampli ventall de productes sofisticats que pocs països més produeixen, la qual cosa indica un coneixement tècnic avançat, una gran capacitat d’innovació i una infraestructura robusta.
A Catalunya, malgrat que les exportacions han assolit màxims històrics els darrers anys, l’ICE no ha crescut amb el mateix dinamisme. De fet, Catalunya és la comunitat líder en exportacions de l’Estat (al voltant del 26 % del total), però en el rànquing estatal de complexitat baixa fins a la sisena posició (dades de l’any 2024), per sota d’Astúries, Cantàbria, Madrid, Navarra i el País Basc, que ocupa la primera posició. Cal destacar, però, que Catalunya mostra una especialització productiva en alguns productes d’alta complexitat presents en els sectors químic i farmacèutic, així com en l’automoció.
En un treball recent vam calcular l’ICE de Catalunya entre 1995 i 2023, que mostra que la complexitat econòmica de les exportacions catalanes va caure intensament arran de l’esclat de la crisi financera del 2008 i que, des de llavors, no s’ha tornat a recuperar. La pèrdua estructural de complexitat econòmica reflecteix el canvi en el model productiu català durant aquest segle, un període marcat per la desindustrialització i la globalització, sobretot concentrades en la primera dècada.
Per una banda, l’estructura exportadora catalana ha perdut pes en sectors industrials altament complexos –com l’automoció, la maquinària especialitzada i els equips i components elèctrics–, atès el fort augment de competència internacional en aquestes branques. El sector de l’automoció, que ha estat tradicionalment un pilar industrial i exportador de Catalunya, afronta diversos reptes estructurals, com ara la transició cap al vehicle elèctric, la necessitat d’adaptar les línies de producció, la dependència de subministraments globals (especialment de bateries i semiconductors) i la competència creixent de fabricants internacionals. Atès l’elevat pes de l’automoció en les exportacions catalanes i la seva alta complexitat, la caiguda d’importància relativa d’aquest sector contribueix de manera significativa a la pèrdua de sofisticació exportadora.
Pel que fa a la indústria química (que inclou la farmacèutica), el sector líder exportador català, ha guanyat un pes notable en les darreres dues dècades (del voltant del 20 % del total d’exportacions entre 1999 i 2007 fins a prop del 27 % entre 2019 i 2023). Tanmateix, les dades suggereixen que aquest increment s’ha concentrat en productes químics de complexitat moderada, com els medicaments simples o genèrics i els perfums, mentre que han perdut pes productes químics més sofisticats.
En paral·lel, i en detriment dels productes més complexos, han guanyat protagonisme una sèrie de productes de baixa sofisticació. Destaca especialment l’augment dels productes energètics, que han triplicat el seu pes i han guanyat un avantatge comparatiu que els incorpora en el càlcul de l’ICE. En aquest grup té un paper principal l’exportació de petroli refinat, un producte de molt baixa complexitat.
També han guanyat presència productes poc sofisticats del sector de l’alimentació i begudes, així com del tèxtil. La llarga tradició industrial de Catalunya en el sector del tèxtil, el cuir i el calçat, sumada al procés d’internacionalització del sector i al creixement de la indústria de la moda, ha facilitat l’adquisició d’avantatges comparatius en aquests productes. Tot i que aquest sector pot requerir models de negoci sofisticats (disseny, estratègies de diferenciació, publicitat, logística, gestió de grans bases de dades, etc.), la majoria dels productes són de molt baixa complexitat, ja que molts països en produeixen, requereixen poca inversió en R+D i són intensius en mà d’obra poc qualificada.
Malgrat aquests resultats, cal posar de manifest que la indústria catalana ha fet una gran transformació que les dades de complexitat no són capaces de capturar. De fet, molts dels serveis empresarials que abans formaven part de la mateixa indústria s’han externalitzat cap a empreses de serveis, cosa que ha contribuït a la reducció del pes del sector industrial en l’economia. Els serveis, que no s’inclouen en aquest càlcul de l’ICE, han crescut de manera molt dinàmica en els darrers anys, i l’ocupació en serveis avançats (més intensius en mà d’obra qualificada) ha augmentat notablement des de principi de segle.
Tot i això, la pèrdua sostinguda de complexitat i de posicions en el rànquing estatal podria indicar un risc en el lideratge en capital tecnològic de Catalunya i en la seva capacitat d’innovació, fruit de la creixent especialització en productes més senzills de produir i més vulnerables als canvis del mercat. Això podria traduir-se en una major exposició davant de xocs externs i, a llarg termini, en un fre del creixement potencial i de l’entrada en sectors que aporten un elevat coneixement al conjunt del teixit productiu.
L’evolució futura del model productiu de Catalunya dependrà, en gran part, de si s’aposta per les activitats que requereixen més coneixement i una tecnologia més sofisticada. Catalunya té potencial de desenvolupament en àmbits molt diversos, des de la biotecnologia i les ciències de la vida fins a la mobilitat elèctrica, la microelectrònica, la fabricació d’equips per a energies renovables, el sector químic avançat o la intel·ligència artificial. La consolidació d’activitats que combinen coneixement científic, capacitat d’R+D i proximitat entre centres tecnològics i empreses podria reforçar la complexitat econòmica catalana i reduir la dependència de productes de baixa sofisticació. Davant del nou context internacional, en què cada vegada té més importància la seguretat econòmica i menys l’eficiència, la clau del futur industrial català no serà només exportar més, sinó exportar millor.
La imatge de capçalera pertany a freepik.
