El 2020 el recordarem com l’any de la COVID-19, amb centenars de milers de morts a tot el món, sistemes sanitaris desbordats, mesures dràstiques de restricció de la mobilitat i de les relacions socials, i a remolc de tot plegat una sotragada econòmica sense precedents en l’època moderna tant per al sector públic com per al privat.
Fins a quin punt el 2020 va ser un annus horribilis per a l’economia ho mostra el fet que a nivell agregat la caiguda del PIB anual fou d’entre un 5 i un 10% respecte a l’any 2019 en la majoria de països desenvolupats. A Catalunya va ser de l’11,7%. En el cantó de l’oferta, la reducció del VAB industrial fou de l’11,5%, a la construcció del 12,4% i als serveis de l’11,9%. Tot molt semblant. No hi havia hagut una caiguda tan sobtada en aquest segle XXI, ni tan sols amb la crisi del 2008 i del 2009, quan el VAB va caure un 0,5% i un 3,7%, respectivament. Això sí, la indústria en aquests anys va patir reduccions anuals del seu VAB del 4,9% (2008) i del 12,1% (2009).
Un dels objectius i dels pilars sobre els quals s’assenta l’economia capitalista és el benefici, aquesta variable de naturalesa residual resultant de la diferència entre les vendes, les compres, les despeses de personal, les amortitzacions i les despeses financeres. Fins a quin punt la sotragada econòmica de la pandèmia va tenir conseqüències sobre els resultats de les empreses el 2020? Ho analitzem en un sector important i específic de l’economia catalana com és la indústria, concretament en el segment de la petita i mitjana empresa (fins a 249 treballadors i 49 milions d’euros de facturació). La pime industrial representa el 54,3% del VAB i el 67,2% de l’ocupació de tot el sector industrial català. Més específicament centrem l’atenció en la indústria manufacturera, que és, segons molts, la que més s’acosta a la competència perfecta. La base informativa són els estats comptables presentats per les societats al Registre Mercantil i que recull l’Anuari de la pime catalana 2022, 11.538 empreses després de la depuració que en fa PIMEC, i que es pot considerar representatiu de les pimes societàries. Considerem de manera agregada la manufactura i també el detall de set sectors diferenciats.
Agafem com a mesura de beneficis empresarials el resultat abans d’impostos (RAI, en endavant), i com a mesura de rendibilitat (Y, en endavant) la ràtio RAI/patrimoni net (PN, en endavant). Aquest darrer concepte representa els recursos financers que l’empresari té invertits en el negoci (capital més reserves).
Els principals resultats agregats del sector manufacturer català el 2020 i el 2019 (un any diguem-ne que normal) es presenten a la taula que segueix. Com s’hi pot observar, el RAI mitjà sectorial l’any de la pandèmia va caure un 25,8% respecte al 2019, i la rendibilitat sectorial mitjana un 37,8%.
Tanmateix, per calibrar millor l’impacte real de la COVID, hem fet els càlculs a partir dels resultats de cada un dels set sectors inclosos a la manufactura, atès que les casuístiques són diferenciades en termes de nombre d’empreses i de comportament de les variables que estem considerant. Un cop agregats aquests resultats, el RAI de les més de 13.000 societats que són la base de l’exercici va baixar un 23,9% al 2020 respecte al 2019. Atès que el PN agregat va augmentar una mica (un 3%), la rendibilitat financera agregada va caure un 26,1%, en passar de l’11,9% al 2019 al 8,8% el 2020.
| 2019 | 2020 | Variació 2020/2019 | |
| RAI sectorial mitjà (milers € per empresa) | 205,3 | 152,3 | -25,8% |
| PN sectorial mitjà (milers € per empresa) | 1.668,0 | 1.709, 3 | +2,5% |
| Y financera mitjana sectorial (% RAI/PN) | 11,3% | 7,0% | -37,8% |
| RAI total agregat (milions €) | 1.703,8 | 1.297,3 | -23,9% |
| PN total agregat (milions €) | 14.264,6 | 14.689,2 | +3,0% |
| Y financera agregada | 11,9% | 8,8% | -26,1% |
El detall sectorial posa en relleu l’heterogeneïtat de comportaments, tal i com es pot observar a la gràfica següent, en què es presenten les rendibilitats de cada sector el 2020 i la seva variació respecte a l’any anterior. Un sector, el químic, destaca per sobre de la resta, tant per la seva rendibilitat financera (15,2%), com pel fet que va mantenir-la (de fet, va millorar-la lleugerament). Els altres sectors van registrar rendibilitats compreses entre el 5,8% (tèxtil) i el 9,4% (cautxú), tret del sector de material de transport, el qual va passar a tenir una rendibilitat negativa del 2%, cosa que representa un empitjorament del 117,2% respecte a 2019. (Per a una comparativa semblant durant el període 2000-2017 vegeu Informes 13/19 de PIMEC).
Hom es pot preguntar si la caiguda de rendibilitat registrada per les empreses manufactureres estudiades és gran o petita. Per respondre la pregunta cal tenir present els ajuts que va facilitar l’Administració per suportar l’embat de la caiguda de demanda i de la baixa d’activitat en forma de dues línies de suport fonamentals:
- d’una banda els ERTO, que van fer possible evitar acomiadaments que altrament les empreses haurien hagut de fer, la qual cosa hauria situat els comptes de resultats de moltíssimes empreses en pèrdues i, en conseqüència, la Y positiva que hem vist hauria estat negativa;
- en una línia semblant, el suport financer que van representar les línies de crèdit bonificades (crèdits ICO) van atenuar de manera important el que hauria estat no només una despesa financera molt més gran, sinó que hauria comportat previsiblement el tancament de moltes empreses.
Al final, el 2020 va ser un mal any econòmicament parlant però hauria estat molt pitjor sense les línies de suport públic en termes de rendibilitat financera i sense una resiliència empresarial que és, probablement, un dels millors actius que té el nostre teixit empresarial manufacturer. Aquest sector se’n va sortir prou bé si es compara, per exemple, amb el sector més perjudicat per la pandèmia, l’Hoteleria i restauració. Seguint la mateixa font d’informació utilitzada abans (amb una base de 6.338 societats), en aquest sector les empreses van registrar una Y de -9,97% (enfront del 8,8% a la manufactura), cosa que representa una caiguda del 261% respecte al 2019.
I encara, hom es pot preguntar si l’afectació dels resultats i de la rendibilitat l’any de la pandèmia a la manufactura va ser més gran o més petita que en crisis anteriors. Tenim la referència de la crisi financera del 2007-2008, amb fort impacte a Catalunya tant el 2008 com el 2009. Doncs, els valors que presenta la variable Y a la manufactura i que es recullen en el gràfic següent, posen en relleu caigudes interanuals molt més grans que les de l’any de la pandèmia. La rendibilitat sectorial mitjana el 2008 va caure un 52,6% respecte al 2007, i a l’any següent va caure un 65,9% respecte al 2008, de manera que comparant el 2009 amb el 2007 (en certa manera un any dolent com el 2020 i un any bo com el 2019), la rendibilitat de les empreses fou un 83,8% inferior, res a veure amb la caiguda de la pandèmia. La pregunta és si, sense la intervenció de suport públic, la reducció de rendibilitat l’any de la pandèmia s’hauria assemblat a la de la crisi financera. No ho sabrem mai del cert, però es podria estudiar.
