Els jocs de la discòrdia: què hi havia en joc?

Marçal Fernández analitza l’impacte econòmic que podria haver tingut un projecte polèmic: els Jocs Olímpics d’Hivern a la Val d’Aran.

Lectures 357
Temps de lectura6 minuts

El serial de l’estiu, que omplia columnes a la premsa gairebé cada dia, fa temps que va emetre la seva darrera entrega per romandre al calaix dels projectes oblidats. Em refereixo a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern de Barcelona – Pirineus per a l’any 2030. Ara que ja sabem que no seran una realitat és bon moment per analitzar què podria haver succeït a la Val d’Aran, un territori que sempre s’havia mostrat obertament a favor de la celebració d’aquest esdeveniment.

El meu Treball de Fi de Grau va intentar posar els punts sobre les is pel que fa als efectes econòmics que suposadament s’haurien produït fins a la data de celebració de l’esdeveniment. La metodologia emprada va ser la següent. Primer es va fer un estudi retrospectiu sobre els altres casos de Jocs Olímpics d’Hivern més recents (exceptuant el cas de Sotxi, del qual no es podien obtenir dades i que no era especialment significatiu). Es va fer un estudi de les variables d’interès macroeconòmiques més rellevants en aquests casos. Posteriorment es van agafar dades actuals provinents de l’IDESCAT per calcular quins efectes tindrien tant l’augment de visitants com la construcció d’equipaments i infraestructures, aplicant-hi les dades previstes en els documents oferts pel Departament de Presidència.

Segons la predicció de la candidatura un total de 24 proves (de 109, és a dir, un 22%) se celebrarien a l’Aran. Per a la celebració d’aquestes proves, tant de surf de neu com de surf d’estil lliure, l’organització estimava que unes 8.300 persones, comptant família olímpica i esportistes, haurien viscut a la vall durant aquests dies, als hotels i a la vila olímpica, respectivament. A aquesta munió de gent cal sumar-hi les prediccions de visitants del dia tipus, el dia que es pren com a exemple, que s’estimaven en 34.600 persones. Tota aquesta afluència de gent fa necessària una infraestructura tant física com humana.

L’objectiu del treball que vaig dur a terme durant la passada primavera vol tractar de mesurar quins serien els diversos impactes econòmics que hauria generat aquest projecte ara ja utòpic: què ens hi jugàvem?

Per exemple, per l’impacte de l’allotjament a l’Aran he assumit una ocupació completa partint de les habitacions disponibles i, multiplicant pel preu mitjà per habitació ocupada, he obtingut els ingressos; després cal sumar-hi els ingressos de restauració, que es multipliquen pels dies i els visitants esperats. A totes aquestes xifres hi sumem el preu del paquet turístic, obtingut gràcies a la informació facilitada per Baqueira-Beret. I el mateix fem amb totes les variables d’interès d’aquest àmbit, tota aquesta informació la podeu trobar a les pàgines 14-21 del treball: Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona – Pirineus 2030: L’impacte econòmic a la Val d’Aran. En total l’impacte econòmic directe del sector serveis rondaria els 77,9 milions d’euros.

Evidentment això també afectaria l’ocupació. Si estimem els treballadors nous necessaris per a la gestió d’hotels ja es pot entreveure que l’atur registrat a la comarca no seria suficient ni per cobrir la demanda hotelera. Posteriorment a la descoberta d’aquesta dada, trobo adient calcular quants llocs de feina crearien aquests Jocs, englobant tots els sectors. Si ens agafem a les dades del millor període de Baqueira-Beret de l’any anterior i fem una extrapolació dels visitants d’aleshores als esperats durant els Jocs (pàg. 17) i quantifiquem els treballadors dels sectors implicats podem afirmar que la creació d’ocupació rondaria les 11.000 persones. No només la gent aturada de la mateixa comarca no cobreix la demanda, tampoc la les comarques veïnes, els Pallars i l’Alta Ribagorça.

Els ingressos per venda d’entrades haurien assolit els 40,2 milions d’euros, calculats sobre la base de localitats i preu.

Un altre sector cabdal per a la celebració d’aquesta efemèride també veuria impulsada la seva rellevància, el sector de la construcció hauria agafat gran envergadura amb la creació de fins a 1.500 llocs de feina i un impacte directe proper als 128,1 milions d’euros. A totes aquestes dades cal sumar-hi els impactes indirectes, els impostos calculats (des d’IRPF a IBI, passant per IVA o Actes Jurídics Documentats) i els ingressos aportats pel Comitè Organitzador, no inclosos com a impacte directe.

Tot comptat, l’impacte dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2030 en les proves celebrades a l’Aran s’hauria atansat als 400 milions d’euros i els 10.000 llocs de feina fins a la celebració.

Si ens atenim a les dades de les darreres edicions dels Jocs Olímpics d’Hivern, els casos d’Itàlia 2006 i Canadà 2010 són els que representarien millor la situació a l’Aran, especialment el cas italià.

Afirmar que aquests Jocs no eren una oportunitat per revitalitzar el Pirineu català és tendenciós. El que s’extreu del treball és que l’excusa era perfecta perquè es complissin les eternes demandes de les comarques del Pirineu, traient-ne rèdit electoral i compartint la despesa amb el Comitè Olímpic, un guanyar-guanyar. Potenciar el turisme de neu a l’hivern, i de retruc el d’estiu, aportant un turisme internacional de poder adquisitiu més elevat durant la temporada d’esquí. Contribuir a la sostenibilitat, creant una xarxa d’autobusos elèctrics per portar els esquiadors a pistes o un telecabina des de Vielha per buidar la carretera i reduir la contaminació, la construcció del reivindicat túnel de la Bonaigua per connectar l’Aran amb Catalunya de manera eficient, la construcció d’una Vila Olímpica amb futurs usos socials com a habitatge públic per a treballadors temporals, i un llarg etcètera.

Cal destacar, com em va comentar el director comercial de Baqueira-Beret en l’entrevista que podeu trobar a l’annex del treball esmentat, que Baqueira no necessita aquests jocs per sobreviure ni per assolir l’èxit, tenint en compte que ells fan el ple de manera folgada per les dates més assenyalades durant la temporada alta, però que per a ells un esdeveniment així, a part de la gratificació com a estació, els aportaria beneficis, reconeixement, popularitat i encara més projecció i visitants internacionals.

No debades, també ha tingut molta presència el debat sobre el canvi climàtic, una realitat innegable i que afectaria de ple la celebració d’aquest esdeveniment. Sí, és cert que els darrers jocs celebrats a Pequín van ser cent per cent disputats sota una catifa blanca produïda de manera artificial però, seria una bona opció potenciar un model turístic amb una futurible data de caducitat? Això és massa aviat per dir-ho, però afortunadament per a l’Aran i segons els estudis, en aquest aspecte Baqueira-Beret encara té corda per anys, i que així sigui.

No obstant això, sí que cal mencionar que aquests jocs podrien haver contribuït a perpetuar un model que, a ulls d’alguns, no genera un gran valor afegit i agreuja la precarietat laboral. Però precisament és feina dels grups polítics dissenyar mesures correctores per contrarestar aquest efecte, no romandre en la crítica. En definitiva, la taca de l’antipolítica va fer perdre un projecte que amb una bona planificació i control per part de les institucions hauria estat un revulsiu per al Pirineu, un impuls especialment necessari per a les estacions d’esquí de fora la Val d’Aran, per més que aquest darrer territori sigui el que els veia amb millors ulls. Al meu parer,les negatives al projecte han estat un error. Tantdes d’una banda, en què s’ha repetit el mantra constant que és potenciar un model de precarietat, quelcom no exclusiu (ni nou) al Pirineu i que no s’arregla amb quatre cooperatives vingudes de l’Àrea Metropolitana; com de l’altra, en què s’han avantposat idees polítiques a projectes de gran envergadura per al territori fent perdre tota credibilitat per un objectiu extern preponderant. I, finalment, no vaig entendre el silenci del Govern de l’Aran quan motius ideològics van anihilar un projecte que hauria posat les bases a una nova Val d’Aran més moderna, més sostenible i amb una reputació encara millor, sobretot internacional.


La imatge de capçalera pertany a Pablo Monteagudo

About Post Author

Marçal Fernández

Marçal Fernández és graduat en Economia l'any 2022 per la Universitat Pompeu Fabra. Mostra especial interès per disciplines com l'economia pública, les polítiques públiques o el desenvolupament del territori, entre d'altres.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris