Plantejar un dilema a la manera del soliloqui de Hamlet és una mica arriscat, perquè de Hamlet només n’hi ha un; però també és arriscat perquè, a diferència de la resposta al dilema shakespearià (ser o no ser), que era excloent, la resposta al dilema que planteja aquest article pot no ser-ho si s’hi afegeix una condició bàsica que veurem més endavant. Dit això, la primera part del títol de l’apunt es correspon al meu darrer llibre, Créixer o progressar. Catalunya davant del mirall, un treball d’economia aplicada, referida a un territori i a un període concrets, el que portem de segle XXI. A partir dels fets, amb una visió holística de l’economia, em permeto apuntar polítiques que permetrien reorientar els horitzons actuals.
El creixement no sempre aporta progrés i a Catalunya en tenim un exemple en el primer quart d’aquest segle. Es presta atenció al PIB, però se’n presta molt poca o gens a quant de PIB toca per persona. Un creixement del PIB del 3 % amb un creixement de la població del 3 % deixa el PIB per capita (PIB pc) intacte. Comparant l’evolució del PIB pc al llarg de la segona meitat del segle XX i el segle actual, s’ha produït una reducció dramàtica del ritme de creixement, que ens situa des del 2000 ençà en un creixement del 0,6 % anual (gràfic 1). La raó és l’augment de població de 2 milions de persones, un 30,7 % enfront d’un 4,7 % en el conjunt de la UE en el mateix període (gràfic 2).
Gràfic 1: Taxes de creixement del PIB pc 1950-2024, per períodes
Font. BBVA per al període 1950-2000 i Idescat per al període 2000-2024.
L’augment de població, majoritàriament immigrada, no és un fenomen nou a Catalunya, ni tampoc gratuït. Està en línia amb els grans corrents immigratoris del segle passat, que llavors procedien de l’Estat espanyol i ara de l’estranger. Però en un cas i l’altre són el resultat d’un dèficit de mà d’obra en el mercat laboral intern.
Gràfic 2: Evolució de la població, 1981-2024
Font. Idescat.
Els factors que expliquen el baix dinamisme del PIB pc són múltiples i en el llibre identifico els que considero més determinants, entre els quals: dèficits estructurals en el mercat de treball, on conviuen falta de personal i altes taxes d’atur; creació massiva de llocs de treball de salaris baixos i de feines que la població local no considera atractives; manca de personal amb formació mitjana; fuga de talent; renúncia empresarial a la indústria; extensió de serveis de baixa productivitat, i una baixa natalitat i el consegüent envelliment de la població. En el llibre tracto el cas del poble de Guissona, que resulta paradigmàtic en molts aspectes.
L’evolució econòmica a Catalunya s’ha produït naturalment en el marc del funcionament dels mercats, però també en el marc de les polítiques públiques. Les administracions catalanes (la primera organització del país, amb més de 350.000 empleats entre Generalitat i ajuntaments) s’han posat massa sovint al servei de qualsevol promesa de creació de llocs de treball i de generació d’activitat econòmica. Això, quan no han tingut el que en el llibre anomeno “somnis de grandesa”, amb exponents com ara Port Aventura, el Circuit de Catalunya o els Jocs Olímpics de 1992, tots ells impulsors del turisme de masses, un sector sobredimensionat. Són projectes i realitats que van associats al sector de l’entreteniment, i que contrasten vivament amb la cultura industrial, de l’esforç, de la innovació, de l’emprenedoria que tant havia caracteritzat l’economia catalana. Per acabar-ho d’adobar, hi ha en cartera projectes que van en la mateixa línia, com per exemple l’ampliació de l’aeroport del Prat o el Hard Rock Cafe, dos impulsors afegits del turisme de masses.
Amb una Generalitat escanyada econòmicament, desbordada en serveis públics i en protecció social, s’han deixat desateses àmplies parcel·les del sistema productiu català (l’agrari, l’industrial, l’elèctric), de béns públics com l’aigua o el medi ambient, o de serveis essencials com el transport ferroviari.
En una visió holística de l’economia catalana i el seu model de creixement no hi podia faltar una referència a la intensificació de dos grans trets definitoris: la litoralització i la concentració urbana de l’àrea de Barcelona. Tampoc hi podia faltar la transformació que s’ha produït en el paisatge urbà, amb el canvi d’empresariat en negocis de petit format com són fruiteries, bars, petits restaurants, perruqueries, per no parlar de l’aparició de petits autoserveis 24 hores o de serveis de telefonia mòbil, la majoria dels quals de dubtosa rendibilitat. I tampoc podia faltar una referència a la llengua catalana com a expressió representativa de la identitat col·lectiva, que està passant per hores baixes i té un futur difícil en el context polític, cultural i demogràfic actual.
Catalunya compta amb referents propers que també han optat pel créixer per créixer, i amb PIB pc estancats, com són Andorra, el País Valencià i les Illes Balears. La comparació amb Catalunya serveix en algun cas per a il·lustrar cap on ens orientem si no donem un cop de timó. L’acarament d’aquests casos amb el País Basc posa en relleu que hi ha dues maneres molt diferents de créixer, i la dels Països Catalans no es correspon amb el model dels països avançats.
Hi ha vida més enllà del creixement del PIB. El que compta es el PIB pc i sostinc que el creixement d’una i altra variables hauria de ser molt semblant i no pas en la proporció de 3/1 com la que portem en aquest segle. Créixer sense tenir un model de referència ens aboca a on hem fet cap. Deia Sèneca que “no hi ha vent favorable per qui no sap on va”. És per això que, en comptes de creure cegament en el creixement, proposo creure en el progrés i en el conreu del desenvolupament econòmic i social, i introduir entre els objectius a assolir millores en altres dimensions de la qualitat de vida, com ara la personal, el capital social (inclosa la identitat col·lectiva), els béns comuns (territori, medi ambient), la suficiència i la qualitat dels serveis públics i l’accés a l’habitatge, i frenar la creació de llocs de treball de baixa productivitat.
Som on som i tocaria pensar si és bo continuar amb el créixer per créixer, o bé si el creixement hauria de ser selectiu, o bé si caldria decréixer, una qüestió gens fàcil, ni popular, ni políticament atractiva. Personalment, de manera franca i sense dogmatismes, soc del parer que cal redirigir l’orientació de l’economia catalana i decréixer en alguns àmbits. Això malgrat que el resultat final durant un temps sigui decréixer globalment, créixer poc o simplement no créixer, mentre es transita cap a una millora del PIB pc, que ha de ser l’objectiu final.
La correcció de rumb que plantejo pot descansar sense problemes i des del moment zero en les polítiques públiques pròpies (Generalitat, ajuntaments i incidència en les polítiques estatals). Només cal tenir clares les directrius (en el llibre hi apunto les que crec necessàries), en què destaca per sobre de la resta el lideratge polític i la professionalització de la gestió de la cosa pública.
Perquè créixer i progressar poden ser no excloents, sinó confluents, amb la condició que el creixement aporti progrés, cosa que no s’ha produït a Catalunya en aquest segle. I per això, un es pregunta si val la pena créixer d’aquesta manera.
La imatge de capçalera pertany a l’autor del llibre.
