El turisme, a ciutats com Barcelona, és un fenomen tan controvertit com important. D’una banda, els molts emprenedors i treballadors als quals dona feina reivindiquen la importància del seu ofici i dels beneficis que genera no només per a ells mateixos, sinó també per als seus clients i per l’erari. De l’altra, molts ciutadans que no participen directament en aquest negoci se’n senten afectats negativament i demanen que els governs endureixin els reglaments que ja el limiten, com ara el fre a l’obertura de nous hotels o les restriccions als horaris dels bars.
D’aquest malestar veïnal se n’ha fet portaveu el nou president de la Societat Catalana d’Economia i col·lega del CREI, Jordi Galí, en el que va ser l’article més llegit a 5centims.cat el 2022: La mà invisible i el turisme de masses. La seva tesi, en resum, és la següent: si uns ciutadans pateixen repercussions indesitjables del turisme, es tracta d’externalitats negatives, o sigui costs ignorats pels participants al mercat; si hi ha externalitats negatives, el mercat fracassa i no assoleix resultats eficients com pretenia Adam Smith. És necessària, per tant, una intervenció governativa que redueixi les externalitats amb imposts o límits quantitatius.
Aquesta anàlisi és ja més clàssica que la d’Adam Smith, encara que el seu artífex originari, Arthur Pigou, no tingui la mateixa fama. Però té el defecte de confondre el que podem objectivament qualificar d’eficient amb el que més modestament hauríem de presentar com a desitjable segons criteris subjectius.
És la lliçó del premi Nobel Ronald Coase en un dels articles més influents de la història de la teoria econòmica: El problema del cost social. La pretesa externalitat és realment un conflicte de naturalesa recíproca. Considerem —és l’exemple original— un comerç sorollós que molesta un veí. Pigou diria que el comerç genera una externalitat negativa i que cal reduir-la. S’equivocaria. El silenci que vol tenir el veí perjudica el comerç tant com el soroll que vol fer el comerç perjudica el veí. El veí podria pagar el comerç perquè no fes soroll tant com el comerç podria pagar el veí perquè li permetés de fer-ne. En tots dos casos el mercat assoleix un resultat eficient. La política pública és qui determina si aquest resultat eficient ha de privilegiar el comerç o ha de privilegiar el veí.
Passa el mateix amb el turisme de masses. Amb milers de comerços i de veïns, falta el mercat coasià dels drets i obligacions que garantiria l’eficiència en el sentit rigorós del primer teorema del benestar. Un acord favorable per a tothom podria existir sense assolir-se. Però tampoc no es pot assolir amb una intervenció pigouviana, que en perjudica alguns per beneficiar-ne d’altres. No tenim altre remei que reconèixer que tant la mà invisible del mercat com la mà visible del govern fracassen, i estudiar qui està més perjudicat per l’una o per l’altra.
L’efecte més obvi del turisme no és una externalitat ni tan sols sota la definició de Pigou. Els consumidors forasters competeixen amb els locals, i aquest augment de la demanda fa pujar els preus. El cas de Barcelona és un dels que s’han analitzat millor. Un equip d’investigació liderat per Miquel-Àngel Garcia-López ha estimat que el lloguer de pisos per Airbnb ha causat una pujada dels lloguers del 2% a la ciutat i del 7% als barris més afectats com ara Ciutat Vella (vegeu aquí i l’entrada a 5centims.cat). La pujada dels preus de venda ha sigut el doble de la dels lloguers. És un gran benefici per als propietaris però un perjudici per als llogaters, que són un 40% de les llars de la ciutat. D’una banda, hi guanya la majoria dels ciutadans; de l’altra, hi guanyen sobretot els grans propietaris, que (deixant de banda les administracions públiques) posseeixen gairebé el 30% dels habitatges a Ciutat Vella (dades de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona).
Els turistes, però, no demanen només allotjament. Treb Allen i els seus coautors mostren que a Barcelona els forasters representen més de la meitat de la despesa en serveis de transport, en bars i restaurants, àdhuc en botigues de roba (aquí). Aquests comerços, i els hotels, tenen una elevada intensitat de mà d’obra, sobretot poc qualificada. Per tant, la demanda derivada del turisme no fa pujar només els lloguers (residencials i comercials) sinó també els salaris, sobretot els més baixos. Si el primer efecte és regressiu, el segon és progressiu.
Tot plegat, les estimacions preliminars suggereixen que el turisme comporta beneficis nets per als residents dels barris més desfavorits a la part septentrional de la ciutat; fins i tot per als llogaters. Com observa justament l’article de Galí, una millora de les condicions dels treballadors menys qualificats pot comportar també efectes col·laterals negatius: pot atreure immigrants insuficientment qualificats i pot reduir els incentius dels joves a invertir en formació. Però sembla difícil argumentar que la ciutat hauria de limitar el turisme precisament perquè redueix la desigualtat.
Tampoc no són homogènies les preferències dels residents sobre la composició dels comerços. És probable que a cap ciutadà no li agradin les botigues de souvenirs. Però sens dubte a alguns els agrada la varietat de restaurants i botigues de roba que el turisme permet. Fins i tot els locals d’oci nocturn i les botigues 24 hores han d’agradar a alguns barcelonins. Encara que no ens agradi reconèixer-ho, els joves incívics que turmenten les nits dels veïns del “Triangle Golfo” al Poblenou no poden ser tots forasters: semblen tenir vint anys com a molt, mentre que la mitjana d’edat dels turistes voreja el doble (perfil del turista segons l’Observatori del Turisme a Barcelona).
Aquestes preferències encara no s’han estudiat rigorosament a Barcelona, però Milena Almagro i Tomás Domínguez-Iino les han analitzades a Amsterdam (aquí). Entre el consum de cànnabis als coffee shops i la prostitució al red-light district, costa imaginar que els turistes hi generin menys externalitats negatives que a Barcelona. D’acord amb això, l’estimació revela que als ciutadans d’Amsterdam els desagraden els comerços enfocats únicament al turisme. D’altra banda, els agraden altres botigues i restaurants que els turistes fomenten. Tot plegat, el turisme beneficia quasi tots els residents. Els propietaris, perquè l’augment de valor del seu habitatge val més que qualsevol externalitat resultant dels comerços. Els llogaters joves, perquè les externalitats positives són més importants que les negatives sumades a la pujada dels lloguers. Queden perjudicats només els llogaters més vells, que enyoren les ferreteries desaparegudes més del que gaudeixen dels nous restaurants.
Això és lluny de significar que la regulació del turisme a Barcelona ja sigui òptima, i encara menys que sigui excessiva. L’equilibri entre les raons dels beneficiats i dels perjudicats pel turisme no pot deixar de ser una decisió política. Tot i això, l’anàlisi econòmica indica que és menys apropiat limitar el turisme en general, i més adient intervenir sobre els fenòmens específics, com ara l’incivisme, que més directament molesten els veïns.
La fotografia de la capçalera té una llicència Creative Commons.
