Lectures 539
Temps de lectura6 minuts

Judith Turrión-Prats i Juan Antonio Duro

Catalunya és la principal destinació regional d’Espanya del turisme internacional, amb més del 23% del total de fluxos anuals rebuts per tot l’Estat segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE, 2019). A més, es tracta d’una regió que ha vist créixer clarament els fluxos turístics en els darrers anys. Un creixement que només s’ha vist interromput pel període de crisi 2007-2009 i la pandèmia de la COVID-19. Des del 2010 Catalunya ha afegit sis milions de turistes més (INE, 2019). Ara bé, aquest increment es localitza a les marques turístiques amb més concentració temporal de turistes.

Catalunya, igual que altres destinacions consolidades, té una forta estacionalitat turística (Gràfic 1), al voltant del 50% dels turistes internacionals es concentren entre juny i setembre. Aquest desequilibri constitueix una amenaça important per al creixement sostenible, la fidelitat turística i la gestió de les marques del territori català. La literatura ha assenyalat en nombroses ocasions els seus impactes negatius en termes econòmics, laborals, mediambientals i socials (Bar-On, 1975; Manning i Powers, 1984; Baum i Hagen, 1999; Krakover, 2000; Rosselló et al., 2004).

Gràfic 1. Estacionalitat turística i demanda global a Catalunya, 2006-2022.

Nota: les sèries estan indexades d’acord amb els valors inicials (2006 = 100). No ha estat possible disposar de les dades necessàries per a determinar el nivell d’estacionalitat turística de la regió el 2015.

Font: elaboració pròpia a partir de dades extretes de l’Institut d’Estudis Turístics (IET, 2006-2015) i l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya (INE, 2015-2022).

En aquest context, sembla interesant examinar l’estacionalitat turística a Catalunya. A Turrión-Prats i Duro (2016) analitzem els determinants de la concentració mensual dels fluxos de viatgers a partir d’un model tradicional de demanda turística, on s’inclouen les variables següents: el retard de la mesura de concentració (Witt i Martín, 1987), el preu relatiu en la destinació (Daniel i Ramos, 2002), la renda al país d’origen (Garín-Muñoz i Montero, 2007; Song i Witt, 2012), el tipus de canvi (Rosselló et al., 2004, 2005; Ledesma et al., 2001) i el cost del transport (Garín-Muñoz, 2006). El model proposat s’aplica a un panell de dades dinàmic referit a l’estacionalitat turística en cadascun dels vuit principals mercats emissors de turistes (França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Estats Units, Suïssa i Irlanda, que representen dos terços del nombre total d’arribades internacionals) durant el període de quinze anys comprès entre 2000 i 2014. Aquest model s’estima utilitzant el mètode Difference Generalised Method of Moments -Diff GMM- (Arellano i Bond, 1991). En particular, es pretén explicar la concentració mensual de l’arribada de turistes internacionals en funció de la variable dependent retardada (per mostrar si existeix el component d’inèrcia), l’índex de preus de consum en el destí amb relació a l’índex de preus de consum al país d’origen, el producte interior brut real per capita del país de destinació amb relació al país d’origen, els tipus de canvi nominal de les monedes dels paIsos de destinació i origen i la mitjana de preu d’importació del barril de petroli del país d’origen. A més, com a extensió de l’especificació, es considera un altre model que inclou la possibilitat que existeixin efectes diferents en funció del mercat d’origen.

Les dades utilitzades provenen de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’Institut d’Estudis Turístics (IET) i l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya (INE).

Els principals resultats empírics obtinguts d’aquest treball es poden resumir en els punts següents:

En primer lloc, el coeficient retardat en la mesura de la concentració mostra que increments de l’1% a la concentració respecte de l’any anterior donarien lloc a increments propers al 0,2% a l’estacionalitat actual. Aquest resultat indica l’existència d’un cert nivell d’automatisme o rigidesa en la variació de la concentració mensual. No obstant això, aquesta xifra no és especialment elevada, per la qual cosa sembla que hi ha un cert marge per aplicar mesures correctores o corregir aquest desequilibri en l’àmbit estacional.

En segon lloc, els resultats globals obtinguts per a l’elasticitat-preu a curt termini mostren que, efectivament, el preu relatiu influeix en la concentració, concretament de forma negativa, és a dir, increments de l’1% respecte als preus relatius anuals redueix la concentració turística al voltant de l’1,3% (aquest efecte és molt més gran en el cas del mercat italià). De manera que, amb increments dels preus relatius a Catalunya, els turistes internacionals opten per realitzar més viatges fora del període estival, probablement per aprofitar els preus més baixos. L’estratègia de preus alts pot semblar aconsellable en aquest context, encara que òbviament hem de prendre en consideració els possibles efectes sobre la demanda global anual.

En tercer lloc, els resultats indiquen que el creixement econòmic s’associa, en conjunt, a reduccions de la concentració estacional a Catalunya (amb un coeficient igual a -0,93). Per tant, les situacions d’expansió econòmica no només tenen un efecte sobre la demanda anual, sinó que també disminueixen la concentració de la demanda en els mesos estivals. Ara bé, aquesta troballa global no seria el resultat per al mercat alemany, que quan s’enfronta a una crisi econòmica disminueix en menor (major) mesura el seu consum relatiu en períodes no estivals (estivals). En aquest sentit, aquests resultats podrien indicar que en els períodes de menor creixement econòmic a Alemanya s’elimina proporcionalment més demanda dels mesos punta. Això pot ser degut al fet que en el període estival el gruix dels viatges procedeix dels turistes amb una renda mitjana-baixa, en comparació amb el perfil típic que viatja fora de la temporada alta. Per tant, durant les fases d’expansió alemanyes, s’haurien de dissenyar polítiques específiques en temporada baixa per a tots els perfils, especialment per als de renda mitjana i baixa.

En termes de política, aquests resultats poden utilitzar-se per dissenyar polítiques d’anticipació a partir de les estimacions del PIB dels països. De fet, com que els cicles econòmics a la Unió Europea poden ser similars, aquests resultats reforcen la utilitat de la diversificació de mercats, no sols és positiva en termes d’estabilització de la demanda, sinó també per millorar la distribució mensual.

En cinquè lloc, un augment de l’1% del tipus de canvi nominal augmenta la concentració gairebé un 0,4%. Les fluctuacions monetàries poden promoure principalment la demanda associada amb turistes de renda baixa i mitjana que, en general, desitgen viatjar en els mesos d’estiu. Això, combinat amb els problemes de reducció de l’estacionalitat, encoratjaria raonablement les polítiques centrades en els perfils de renda alta. En tot cas, en el cas dels turistes britànics, aquest efecte seria clarament menor.

Així doncs, l’evidència suggereix que Catalunya ha de tenir en compte la situació econòmica cíclica per dissenyar polítiques específiques i estratègies de màrqueting mix (per exemple, diferenciació de preus o diversificació de mercats), i també ha d’abordar els problemes específics associats amb diversos mercats. A més, en termes d’estratègies de comercialització, la possible existència de comportaments d’inèrcia en l’estacionalitat, relacionats amb la formació d’hàbits en el turisme internacional, és una qüestió important per a les destinacions turístiques. Aquest comportament es podria atribuir a la reducció de la incertesa, especialment la del clima (considerant que aquest factor és particularment significatiu en el cas de les destinacions costaneres). La presència d’inèrcia indicaria dificultats per a canviar part de la concentració i obstaculitzaria l’aplicació de mesures de correcció per part dels gestors de destinacions turístiques. No obstant això, sembla que encara hi ha espai per a l’acció.

About Post Author

Judith Turrión-Prats i Juan Antonio Duro

Judith Turrión-Prats Coordinadora del Grau en Turisme i del Doble Grau en Turisme i ADE Grup de recerca GRAEFES (SGR535) TecnoCampus-UPF Juan Antonio Duro Catedràtic d'Economia. Departament d'Economia. ECO-SOS & IURESCAT & GRIDE. Vicerector d'Economia, Infraestructures i Relacions Institucionals de la Universitat Rovira i Virgili.
Subscriure'm als comentaris
Avisa'm de
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris