Benestar i progrés social a Catalunya, 2008-2020: (I) Motivació i aspectes metodològics

En aquest primer article (de tres), els autors ens expliquen perquè cal tenir en compte el benestar subjectiu de les persones, posant el focus en la teoria de les capacitats d’Amartya Sen, i fan una anàlisi crítica dels indicadors elaborats pel Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat juntament amb l’IDESCAT.

Lectures 342
Temps de lectura7 minuts

Ara fa més de quaranta anys, el 1979, el professor Amartya Sen —premi Nobel d’Economia el 1988— va dedicar la seva Tanner Lectures on Human Values a la Universitat de Stanford a respondre la pregunta: Igualtat de què? La resposta a aquesta pregunta hauria de ser un element principal per decidir quins objectius volem prioritzar com a societat i quines polítiques públiques necessitem per aconseguir-ho.

A diferència dels utilitaristes, que defensen que la variable d’interès hauria de ser la utilitat, la qual es pot aproximar empíricament amb mesures com, per exemple, la satisfacció amb la vida, o a diferència de John Rawls (1971), que aposta per un conjunt de béns primaris definits com “les coses que tot home racional vol”, Amartya Sen argumenta que el que és rellevant és què pot fer la gent amb els recursos de què disposa, el que ell anomena capacitats (en anglès, ‘capabilities’). Fixar-nos en la distribució de les coses per se, segons defensa Sen, no té en compte que la gent és diferent i que, per tant, pot assolir fites diferents amb els mateixos recursos. Així mateix, Sen argumenta que la satisfacció dels individus no hauria de ser la variable rellevant per a la política pública perquè la gent s’acostuma i s’adapta a les seves circumstàncies, el que fa que expressin el mateix grau de satisfacció quan les seves condicions o circumstàncies canvien. L’exemple típicament utilitzat per Sen per il·lustrar la rellevància social que l’adaptació té sobre la utilitat és el d’un ric que, malgrat ser la persona que, a jutjar per la seva condició material, té la millor situació, es mostra més insatisfet que un pobre, que ja està acostumat al seu nivell de vida. No obstant això, l’evidència que tenim sobre l’adaptació és mixta i depèn de la condició o la circumstància a què s’hagi d’adaptar un individu. Davant l’evidència d’adaptació en diverses dimensions relacionades amb la família o el mercat de treball, estudis recents mostren que la gent no s’adapta ni a la pobresa monetària ni a tenir més diners. Per altra banda, com expliquem més endavant, les mesures de benestar subjectiu presenten avantatges amb relació als indicadors tradicionals, que les converteixen en bones candidates per formar part de la bateria d’indicadors de benestar i progrés social.

El conjunt de capacitats que s’ha de prioritzar per avaluar el benestar social és una decisió que ha de prendre cada societat d’acord amb les seves circumstàncies i els valors de la seva cultura. Evitar morts per malnutrició pot ser una capacitat en països amb problemes greus de pobresa material però, en canvi, sembla raonable que no es prioritzi en països sense problemes de malnutrició. La teoria de les capacitats de Sen ha tingut una influència creixent en importants institucions i agències transnacionals, com ara el Banc Mundial, que durant molts anys han ajudat a consolidar la visió que el creixement econòmic és el millor indicador de benestar i progrés social d’una societat, influint d’aquesta forma en les prioritats polítiques de molts països. L’adopció per part d’aquestes institucions de les premisses fonamentals de la teoria de les capacitats ha exercit una influència significativa sobre les regions del món que han començat a produir informes sobre el benestar i el progrés social partint d’un panell d’indicadors inspirats en la idea de les capacitats de Sen —l’European Index of Social Progress (EU-SPI) n’és un bon exemple.

En aquest context, les direccions generals de Pressupostos i d’Anàlisi Econòmica del Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat, juntament amb l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) han elaborat un panell d’indicadors que ha de servir per estudiar l’evolució del benestar i el progrés social de Catalunya. El panell, de 52 indicadors, es divideix en vuit àmbits o dimensions corresponents a (i) les condicions de vida i treball, (ii) la salut, (iii) l’educació, (iv) el medi ambient, (v) l’habitatge, (vi) la seguretat i el transport, (vii) la inclusió, els drets i la participació, i (viii) l’oci i la cultura.

L’estudi dels indicadors de cadascun d’aquests àmbits i la seva evolució constitueix el cos principal de l’Informe sobre el Benestar i el Progrés Social a Catalunya, que ens va encomanar el Departament d’Economia i Hisenda. Més endavant, dedicarem una entrada a fer un breu resum d’alguns dels fets estilitzats que trobem. Aquest primer informe sobre els indicadors de benestar i progrés social també analitza l’evolució de la desigualtat de la renda, explora les fonts d’aquesta desigualtat, estudia el paper de les polítiques públiques per reduir les desigualtats i, finalment, investiga la desigualtat d’oportunitats a Catalunya. En una propera entrada analitzarem els aspectes distributius que es deriven de l’Informe. No deixeu de consultar el blog 5centims.cat si en voleu saber més!

Aquí destaquem tres aspectes de caire més metodològic, que considerem importants de cara a repensar la iniciativa de fer un seguiment del benestar i el progrés social a Catalunya que estigui en línia amb els esforços que s’estan fent en altres països.

El disseny de la bateria d’indicadors ha tingut en compte els criteris següents:

  1. Que sigui rellevant, precís i fiable, i que es pugui difondre oportunament i puntualment amb periodicitat anual.
  2. Que sigui coherent o conciliable, comparable entre regions i països, i accessible per als usuaris.
  3. Que sigui significatiu en relació amb el benestar i el progrés social de manera inequívoca.

Tanmateix, no tots els indicadors satisfan plenament els criteris que han guiat la selecció del panell d’indicadors. En primer lloc, si s’ha de jutjar per la manca d’informació d’alguns indicadors sembla que no tots els indicadors es poden difondre amb periodicitat anual. En segon lloc, la comparabilitat amb altres regions i països sovint és difícil. Un esforç conjunt amb altres regions europees facilitaria aquesta tasca, com mostren les dades de l’European Index of Social Progress (EU-SPI), principalment provinents de l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea (Eurostat). En aquest sentit, és una bona notícia que Catalunya estigui inclosa en el consorci de deu regions que actualment participen en un projecte pilot de l’EU-SPI per a la millora d’aquest índex. Finalment, durant l’estudi dels diferents àmbits hem identificat llacunes, mancances o possibilitats de millora que convidem a considerar.

Un segon aspecte a destacar és la manca d’indicadors de benestar subjectiu, que pensem que caldria reconsiderar. Tal i com defensen de forma convincent alguns dels acadèmics destacats en l’estudi del benestar subjectiu, aquest tipus d’indicadors presenta avantatges respecte d’indicadors més convencionals, que integren el panell d’indicadors de benestar i progrés social a Catalunya i que són la font d’estudi de l’informe que presentem. Per una banda, a diferència dels indicadors que mesuren fets observables, com el percentatge de població en un grup d’edat determinat que ha assolit un nivell d’estudis determinat, els indicadors de benestar subjectiu respecten plenament l’agència que tenen els individus, és a dir, la capacitat per determinar per ells mateixos què és important i com ho valoren. Els indicadors tradicionals, en canvi, imposen quins aspectes de la vida són importants o rellevants a l’hora de valorar el benestar de les persones. Per altra banda, com expliquen aquí, els indicadors de benestar subjectiu són capaços de considerar aspectes com ara el medi ambient, els béns públics o alguns elements de comportament, com ara l’anticipació, l’adaptació, o les comparacions relatives, que són difícils de recollir amb mesures convencionals i que condicionen el comportament dels individus i són, per tant, rellevants per al seu benestar. La incorporació de mesures de benestar subjectiu, per tant, enriquiria el panell d’indicadors actual. Finalment, un aspecte que caracteritza les teories modernes de justícia distributiva és la prioritat que s’atorga a un conjunt més ampli de llibertats i drets. Rawls (1971), per exemple, argumenta que el principi d’igual llibertat, que exigeix que “cada persona tingui el mateix dret al sistema més complert de llibertats bàsiques que sigui compatible amb un sistema similar per a tothom”, tingui sempre preferència sobre qualsevol altre objectiu. Sen (1980) proposa la mateixa relació lexicogràfica entre llibertats i altres capacitats. Com que l’objectiu de la bateria d’indicadors és el de proporcionar informació perquè es pugui fer un seguiment del progrés social d’acord amb les prioritats polítiques i socials de cada moment, no és pertinent establir cap relació ni priorització entre els diferents indicadors. No obstant això, considerem que el grup d’indicadors proposat no recull prou informació sobre les llibertats més bàsiques. A mode d’exemple, Rawls (1971) identifica les llibertats bàsiques següents: llibertat política (per votar i exercir càrrecs de representació pública), llibertat d’expressió i de reunió, llibertat de consciència, llibertat de pensament i llibertat de la persona, que inclou alliberar-se de l’opressió psicològica i física, el dret a la propietat personal, i alliberar-se de ser arrestat de forma arbitrària.

Aquest és el resum que fem en aquest primer article sobre l’anàlisi crítica de la composició dels 52 indicadors que formen la base de l’Informe. En un segon article, que es publicarà en aquest mateix blog al setembre, parlarem sobre l’evolució de la desigualtat de la renda que hem efectuat en l’informe.

About Post Author

Sara Ayllón i Xavi Ramos

SARA AYLLÓN és professora agregada al Departament d’Economia de la Universitat de Girona. La seva recerca s'enfoca en desigualtat i pobresa, economia laboral i familiar, salut i microeconomia. XAVI RAMOS és catedràtic en economia al Departament d’Economia Aplicada de la UAB. La seva recerca s'enfoca en pobresa, desigualtat, mobilitat intergeneracional i avaluació de polítiques públiques.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris