ALÍCIA ADSERÀ, professora titular de l’Escola d’Afers Públics i Internacionals de la Universitat de Princeton i presidenta del Consell Assessor d’Ivàlua
Les partícules elementals és una novel·la que quan va aparèixer va ser molt polèmica. Tanmateix, jo recomano rellegir-la (gairebé) com si fos un llibre de no-ficció, com una distòpia. Houellebecq utilitza la ficció per oferir una mirada incisiva sobre els canvis en els valors, la vida familiar, la sexualitat, l’individualisme i el llegat cultural en general dels anys seixanta. El que la fa tan interessant és que no es limita a descriure aquests canvis, sinó que mostra com són viscuts i interioritzats pels individus, en una interpretació provocadora, exagerada i fosca d’aquest canvi cultural.
El conte curt és un dels meus gèneres preferits, i hi ha diversos autors que m’agraden molt. Recomanaria especialment els contes d’Anton Txékhov. Amb molt poques paraules, Txékhov és capaç de crear ambients i personatges d’una gran complexitat emocional i psicològica. A través de petits gestos, silencis, moments de feblesa humana, s’hi endevinen vides senceres. Potser la seva professió de metge li va donar una mirada molt especial sobre la condició humana, i els seus contes la mostren d’una manera dramàtica i tendra alhora. En català podeu trobar aquestes dues edicions: 24 contes, del Club Editor i amb traducció d’Arnau Barios, i Contes escollits, del grup 62 amb traducció de Xènia Dyakonova, a part d’una edició esgotada de Quaderns Crema.
ALBERT CARRERAS, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i director d’ESCI-UPF
De ficció, trio un llibre que és d’història però que podria ser de ficció, per ser d’aquelles històries que quan te les expliquen són contes d’aventures, propis de Salgari. Història novel·lada a partir de l’abundant documentació generada per les topades del protagonista, Pere Gibert, d’Altafulla, amb l’Administració dels Estats Units d’Amèrica: El darrer viatge de la goleta Panda (2026), de Jordi Maluquer de Motes (Editorial Base).
De no-ficció, Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu (2024), de Damià Bardera (Pòrtic edicions). És una visió crua dels problemes del nostre sistema educatiu públic feta per un professor de filosofia d’institut. Recorda que ningú no vol enfrontar-se al desgavell educatiu dels instituts, on tota la bona voluntat dels docents s’enfronta a problemes de tota mena que els desborden cada cop més i que els polítics només tracten des de la distància ideològica i el desconeixement personal. Un drama que es llegeix d’una llambregada. No és una novetat, però va acumulant edicions.
ADA FERRER I CARBONELL, expresidenta de la Societat Catalana d’Economia
La febre d’or, de Narcís Oller, és un llibre extraordinari que ens descriu de manera brillant la Catalunya dels nostres rebesavis i besavis durant els primers anys de la dècada 1880 (abans de l’Exposició Universal de 1888), quan Catalunya (i Europa) viu una expansió industrial, acompanyada d’avenços científics (el submarí de Narcís Monturiol se submergeix a Barcelona el 1859), la creació de les primeres empreses de gas i electricitat, les grans navilieres i els primers ferrocarrils. Tot acompanyat d’una expansió de bancs, societats de crèdit i de la borsa, que procuraven el finançament d’aquestes iniciatives, totes atrevides i valentes, algunes impossibles (el Banc de Barcelona neix el 1844 i la Borsa de Barcelona, el bolsín, neix el 1830 a la Llotja de Mar). Barcelona viu la febre d’or (1876-1886) que Narcís Oller ens descriu amb una gran habilitat narrativa, la Catalunya que amb esforç, risc i imaginació té una gran capacitat per generar progrés dins la catalanitat.
La novel·la ens endinsa en una manera de ser molt nostrada, descriu la societat del moment amb escenes algunes divertides, d’altres dramàtiques, i introdueix alguns dels moments que va viure la societat barcelonina de la dècada amb expectativa i grandor, com la primera actuació al Liceu d’Angelo Masini o la inauguració de l’hipòdrom de Can Tunis el 1883. I tot això envoltat d’un llenguatge que s’ha perdut en els segles (butxaquejant, menestral, dar-se llustre) que enllaça amb la manera de parlar dels nostres avis i permet als personatges utilitzar barbarismes i anglicismes de l’època.
“Una baixada incomprensible” i “el crac: ve-li aquí” fan acabar la novel·la amb uns protagonistes empobrits.
JORDI GALÍ, expresident de la Societat Catalana d’Economia
Una de les lliçons que podem extreure de Sèneca a És breu, la vida? (Adesiara), un dels llibres que us recomano, és que no hem de perdre el temps en lectures banals (ni innecessàriament llargues!). Per això proposo la lectura de les Meditacions, de Marc Aureli (Llibres de l’Índex), que conté els apunts personals d’aquest emperador romà, en forma d’aforismes sobre la condició humana i del nostre lloc a l’univers. Les Meditacions ens conviden a una perspectiva de «resignació feliç» sobre aquestes qüestions que en la seva essència és sorprenentment compatible amb una visió cientifista moderna.
Crec que Marc Aureli no posaria el crit al cel si, ocasionalment, ens desviem dels preceptes de Sèneca i ens lliurem a una lectura més lleugera. Si esteu disposats a fer aquesta concessió, els llibres de contes de Sergi Pàmies sempre són una bona opció, i el seu darrer no n’és una excepció: A les dues seran les tres (Quaderns Crema). Un títol, per cert, que evoca l’obra de Sèneca esmentada més amunt.
ANDREU MAS-COLELL, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra
Economics in America. An immigrant economist explores the land of inequality, d’Angus Deaton, és un llibre que només interessarà els economistes –sobretot acadèmics–, però que als eonomistes ens ha d’interessar molt. És ple d’observacions agudes sobre la nostra professió.
De ficció, no selecciono, esmento els dos darrers llibres que he llegit –o, en el segon cas, rellegit– i m’han interessat prou per arribar al final: Després del naufragi, d’Albert Sánchez Piñol, que tracta de Catalunya sense dir-ho i Darkness at noon, d’Arthur Koestles, que tracta de l’URSS sense dir-ho.
NATÀLIA MAS GUIX, exconsellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya
Cor fort, de Sílvia Soler, és un homenatge sentit a generacions de dones “invisibles” que han tirat endavant famílies amb petits gestos de coratge. A través de tres generacions, des de la postguerra fins avui, veus com canvien els rols, les oportunitats i la manera d’entendre la vida. El llibre parla de maternitat, de solitud, del pas del temps i d’aquelles decisions petites que acaben marcant tota una vida. I, com sempre, la Sílvia Soler ho narra amb una mirada molt propera i plena de sensibilitat. És una lectura d’aquelles que et deixen empremta, us la recomano molt!
Si he de morir, de Refaat Alareer. Alareer era escriptor, poeta i professor universitari a Gaza, compromès a explicar al món la realitat palestina a través de la literatura. És un llibre que costa de llegir, no per com està escrit, sinó pel que explica… A través dels textos i els poemes, entres en la vida quotidiana a Gaza, amb tota la seva duresa (por, ràbia, pèrdues) i, alhora, amb una dignitat i una resistència que impressionen. Saber que no va poder veure el llibre publicat el fa encara més colpidor. Una lectura imprescindible per entendre què vol dir viure i resistir en aquestes condicions. Tant de bo arribi a molta gent.
CARME POVEDA, directora d’anàlisi econòmica i de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona
Recomano dues novel·les que he llegit aquest any de dues escriptores, una de nord-irlandesa i una altra de catalana, de les quals he gaudit molt.
Hammet, de Maggie O’Farrell, és una novel·la tendra, emotiva i literàriament brillant. El llibre narra la vida breu de Hamnet des de la mirada femenina de la seva mare, Agnes, i aprofundeix en grans temes com la vida familiar, l’amor i la pèrdua. Alhora, mostra com el talent, l’autoritat i el relat s’articulen entorn de la figura masculina –Shakespeare, el pare de Hamnet–, mentre la mare queda relegada a un segon pla, tot i ser imprescindible i el veritable pilar de la família.
Perfectament imperfecta, de Carla Gracia, és una novel·la àgil, entretinguda i alhora profunda que aborda la maternitat, la neurodiversitat i la fragilitat emocional. A través de la història de la Rut, una dona que veu com l’aparent estabilitat de la seva vida s’ensorra després del diagnòstic d’autisme del seu fill, el llibre combina humor, tendresa i moments d’incomoditat perquè qüestiona amb intel·ligència els mandats de la perfecció femenina. La imperfecció no és un fracàs, sinó la condició essencial de la vida. Us el recomano.
JUDIT VALL, presidenta de la Societat Catalana d’Economia
Carta a una desconeguda, de Stefan Zweig. Hi ha clàssics que resisteixen el pas del temps perquè interpel·len alguna cosa profundament humana i immutable. Aquest n’és un bon exemple. Zweig narra la història d’una dona que ha estimat un home en silenci durant tota la vida: un amor absolut i incondicional, que no reclama reciprocitat i que precisament per això resulta tan colpidor. És una novel·la breu, d’aquelles que es llegeixen d’una tirada i que deixen una empremta duradora un cop acabades. Regalar-la per Sant Jordi és quasi un acte simbòlic en si mateix: un llibre sobre l’amor, el dia dels enamorats. Difícilment es pot trobar una elecció més adequada per a l’ocasió.
Invisible women, de Caroline Criado Perez. Aquest és d’aquells llibres que transformen la mirada del lector de manera irreversible. Criado Perez documenta amb dades i rigor acadèmic totes les dimensions en les quals el disseny del món modern ha ignorat sistemàticament les dones; des de la medicina fins al transport, passant per l’àmbit laboral i la tecnologia. No és un assaig de lamentació, sinó d’anàlisi i explicació: permet entendre l’origen de moltes de les desigualtats que persisteixen avui, per subtils que puguin semblar. Genera indignació, certament, però sobretot genera comprensió. I la comprensió és sempre el punt de partida de qualsevol canvi real.
JAUME VENTURA, president electe de la Societat Catalana d’Economia
Per Sant Jordi, jo recomanaria I del cel van caure tres pomes, de Nariné Abgarian (Comanegra), i Tòquio, estació de Ueno, de Miri Yū (Quaderns Crema). El primer llibre retrata la vida d’un petit poble d’Armènia a través d’uns personatges entranyables i d’una mirada tendra, però també marcada per les dificultats. El segon ens explica la història d’en Kazu, un home colpit per una vida molt dura, que queda lligat al parc d’Ueno i als records del seu passat. Les dues novel·les ens atrapen per la seva bellesa i ens deixen empremta per la manera tan especial amb què expliquen històries humanes i commovedores.
Canviant de registre i pensant en un llibre molt amè per llegir durant les vacances, jo també recomanaria Les calces al sol, de Regina Rodríguez Sirvent (La Campana). Aquest llibre explica la història d’una noia que se’n va als Estats Units a treballar d’au-pair i que experimenta tota mena de situacions inesperades. És una lectura divertida, fresca i molt entretinguda, però també amb fons. Per aquells catalans que vam passar, gairebé sense transició, de la postadolescència a Catalunya a la vida adulta als Estats Units, aquest és un llibre que ens toca de prop.
XAVIER VIVES, Institut d’Estudis Catalans
Recomano els tres darrers libres que he llegit. El primer és una relectura de 1984, de George Orwell. És un llibre que posa de manifest que el paper de l’estat, de posar ordre en un món caòtic i conflictiu tal com va establir Hobbes, pot tornar-se en generador de terror i caos. I com l’arbitrarietat de l’estat és un instrument de control. Orwell és de gran actualitat, ens ha il·luminat molts aspectes distòpics del nostre món. Els altres dos són dos llibres de microhistòria de Julia Boyd. El primer, Travellers in the Third Reich, ens fa veure com es veia l’Alemanya nazi a través de visitants estrangers els anys trenta. Em va sorprendre la proximitat amb Anglaterra en contrast amb l’allunyament amb França. El segon (amb Angelika Patel), A village in the Third Reich, és la vida quotidiana a Oberstdorf, el poble més al sud d’Alemanya, en què mostra com la gent “normal” es fa nazi i com un alcalde nazi intenta protegir els perseguits.
La imatge de capçalera pertany a Marc GC de Deviant Art.
