El Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en Memòria d’Alfred Nobel de 2025 ha reconegut Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt per haver contribuït a explicar el creixement econòmic basat en la innovació. Malgrat compartir l’objecte d’estudi, els enfocaments dels premiats són diferents i complementaris. Aghion i Howitt hi han contribuït sobretot des de la teoria econòmica, desenvolupant models formals de creixement econòmic inspirats en la idea de destrucció creativa. Joel Mokyr, en canvi, s’hi ha aproximat com a historiador econòmic, amb una perspectiva de molt llarg termini i amb eines metodològiques menys formals però extraordinàriament suggeridores.
El focus central de la recerca de Mokyr ha estat explicar per què es va produir la Revolució Industrial i per què va tenir lloc a Europa i, en concret, a Anglaterra. Aquest esdeveniment va marcar una ruptura radical amb mil·lennis d’estancament econòmic, i va inaugurar una etapa de creixement sostingut basat en la innovació que encara avui defineix les societats modernes. A The lever of riches (1992), Mokyr va situar precisament les idees i la innovació tecnològica al centre de l’explicació de l’arrencada del creixement, enfront d’interpretacions alternatives que posaven l’èmfasi en la geografia, el colonialisme, el capital o les institucions polítiques.
Una de les seves contribucions més conegudes és la distinció entre macroinvencions i microinvencions. Les macroinvencions són innovacions radicals capaces de transformar completament els sistemes productius, com ara la impremta, la màquina de vapor o internet. Aquestes innovacions no depenen dels incentius ni dels recursos disponibles, sinó del progrés del coneixement i de la capacitat humana per comprendre el món. Les microinvencions, en canvi, són millores incrementals que adapten aquestes grans idees a usos concrets i les fan econòmicament rendibles. La Revolució Industrial va ser possible gràcies a la disponibilitat d’un clúster excepcional de macroinvencions que va desencadenar una cascada de microinvencions.
Més endavant (2002), a The gifts of Athena Mokyr es va centrar en la distinció, relacionada amb l’anterior, entre coneixement propositiu (entendre per què funcionen les coses) i coneixement prescriptiu (saber com fer-les funcionar). Durant bona part de la història, aquestes dues formes de coneixement van evolucionar separadament: artesans i fabricants acumulaven experiència pràctica (coneixement prescriptiu) sense base científica, mentre que els savis produïen coneixement abstracte (propositiu) amb poca aplicació immediata. Aquesta desconnexió feia que la innovació es basés sovint en processos de prova i error i acabés trobant límits ràpidament. Segons Mokyr, la Revolució Industrial va representar la superació d’aquest problema a través del desenvolupament de retorns positius entre aquests dos tipus de coneixement, especialment a partir de la Revolució Científica del segle XVII.
A partir d’aquest esquema, a A culture of growth (2016) i The enlightened economy (2009), Mokyr va voler respondre, respectivament, dues preguntes estretament relacionades: 1) què va fer possible l’acumulació de coneixement propositiu a Europa a partir del segle XVII, i 2) per què la interacció entre coneixement propositiu i prescriptiu va arribar al màxim a Anglaterra. En relació amb la primera qüestió, Mokyr ha subratllat la importància del desenvolupament d’una xarxa europea de producció i difusió del coneixement, la República de les Lletres, afavorida per les universitats, la impremta i l’ús del llatí com a llengua franca. A més, la fragmentació política d’Europa va limitar la capacitat dels estats per reprimir idees noves, ja que els savis sempre podien publicar o traslladar-se a altres territoris. En aquest context, l’explicació del lideratge d’Anglaterra en el coneixement pràctic (és a dir, la resposta a la segona pregunta) va ser possible gràcies a diversos factors, com ara una cultura relativament tolerant, institucions polítiques adaptables i una extraordinària abundància de tècnics especialitzats. Tot això va fer possible el que Mokyr anomena la Il·lustració Industrial, basada en una estreta col·laboració entre savants (‘savis’) i fabricants.
Mentre que Mokyr ha posat l’èmfasi en les forces culturals i institucionals que van iniciar i sostenir l’acumulació de coneixement en el llarg termini, Aghion i Howitt han explicat com les innovacions es tradueixen en creixement sostingut mitjançant un procés de mercat que reconfigura contínuament indústries i empreses. Aquesta anàlisi es desenvolupa en l’article publicat el 1992 a Econometrica, titulat “A model of growth through creative destruction”. Parteixen d’una visió schumpeteriana de la destrucció creativa, segons la qual el capitalisme avança perquè les noves tecnologies i els nous productes substitueixen els antics en una seqüència contínua. La seva contribució central és integrar aquesta idea en un model matemàtic formal en què la innovació sorgeix d’incentius i decisions privades i esdevé el motor del creixement a llarg termini.
En el model, l’economia inclou un conjunt de sectors o, de manera equivalent, línies de producte. En cada sector, una empresa establerta (incumbent) produeix amb un determinat nivell de qualitat, mentre que empreses potencialment competidores (entrants) poden invertir en recerca i desenvolupament (R + D) per crear o descobrir una versió de més qualitat del mateix producte. Quan un competidor té èxit, captura el mercat i fa obsolets la tecnologia i el producte anteriors. Això és la destrucció creativa en acció. Quan aquestes millores de qualitat s’acumulen entre sectors, l’economia creix a una taxa determinada per la intensitat innovadora agregada. Tot plegat fa que l’entrada i sortida d’empreses no sigui un detall secundari, sinó una mesura central del progrés, i connecta de manera natural la teoria del creixement amb dades sobre dinàmica empresarial i creació d’ocupació.
El model té nombroses implicacions rellevants per a la política econòmica. Si el creixement és el resultat dels incentius per innovar i de la reassignació de recursos que segueix a la innovació, aleshores la política consisteix fonamentalment a configurar l’entorn en què la innovació té lloc. El marc posa l’atenció en diversos marges institucionals que poden fer augmentar o reduir l’esforç innovador. És clau que els competidors puguin desafiar de manera efectiva les empreses establertes i que el coneixement creat per una empresa es pugui difondre cap a les altres. També importa si els innovadors poden aconseguir prou guanys de l’èxit per justificar una recerca arriscada, sense generar alhora un poder de mercat persistent que bloquegi innovacions futures.
Aquest model il·lumina per què la política d’innovació és intrínsecament delicada. El coneixement generat per la innovació avui esdevé un input per a descobertes futures i crea externalitats positives. Per aquest motiu, els rendiments socials de la innovació superen els rendiments privats, cosa que justifica la creació d’instruments públics ben dissenyats per fomentar l’activitat innovadora. Així mateix, els innovadors que tenen èxit desplacen els establerts i aconsegueixen grans beneficis, cosa que pot generar incentius de business stealing i incrementar excessivament els rendiments privats de la innovació. Per això, el model no ofereix una conclusió simple a favor o en contra de la política d’innovació. En canvi, proporciona una manera disciplinada de pensar en instruments específics que promoguin la innovació, alhora que desincentivin estratègies que aixequen barreres a l’entrada de competidors i frenen la innovació.
El model també és útil per pensar la regulació antimonopoli des d’una perspectiva dinàmica. Convida a anar més enllà d’indicadors estàtics com els preus o els marges i a considerar com l’estructura de mercat influeix en la innovació i la dinàmica empresarial. Aquesta perspectiva és especialment rellevant en sectors on la innovació és acumulativa i on els establerts poden intentar dissuadir l’entrada de competidors, adquirir rivals emergents o utilitzar el control sobre plataformes, estàndards, dades o dissenys per limitar la difusió de noves idees i de progrés tecnològic.
Finalment, el marc té implicacions per a la desigualtat. La destrucció creativa canvia qui aconsegueix les rendes i en quin moment. Onades d’entrada d’empreses poden erosionar rendes arrelades, mentre que una innovació dominada per les empreses establertes pot reforçar la concentració d’ingressos i de riquesa. Per tant, el marc pot ajudar a explicar per què les polítiques orientades al creixement poden tenir conseqüències distributives significatives.
La imatge de capçalera: Els economistes Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt. Ill. Niklas Elmehed © Nobel Prize Outreach
