La inflació en màxims: l’energia tensiona els costos de producció, però els efectes de segona ronda encara són limitats

Anna Monreal i Cristina Amarelo analitzen la inflació a partir de l’IPC, el deflactor del PIB i les importacions, i des de la perspectiva de rendes per tal de contextualitzar l’escalada de preus segons productes, en perspectiva històrica i en comparació amb altres economies.

Lectures 410
Temps de lectura7 minuts

L’elevat encariment dels productes inclosos a l’IPC suposa un autèntic maldecap per als governs i per a les autoritats monetàries de bona part del món. El que en un inici semblava un fenomen passatger, derivat de les excepcionalitats de la COVID, s’ha convertit en un fenomen persistent i intens que afecta Catalunya i a nivell global, especialment a les economies europees, ja que gran part de l’origen del brot s’explica pel xoc en els preus dels combustibles fòssils, sobretot del gas.

El 2021, l’augment de la inflació va tenir com a causa directa l’encariment de l’energia i d’altres primeres matèries que es va produir en paral·lel a la recuperació econòmica. També hi van influir els problemes d’aprovisionament en les cadenes globals de valor d’alguns béns intermedis, com és el cas dels semiconductors, amb molta demanda a partir de la pandèmia. Altres factors més estructurals, com ara els costos creixents en l’extracció dels principals productes energètics, així com la transició energètica, amb una aposta més gran pel gas en lloc d’altres combustibles més contaminants, també hi van contribuir. 

El 2022, la guerra d’Ucraïna i les tensions geoestratègiques amb Rússia han agreujat les tensions en els preus dels combustibles i d’altres matèries primeres, incloses també les agrícoles. Això ha derivat en inflacions màximes a gran part de les economies, i amb un contagi gradual de la inflació de l’energia cap a la resta de productes. Destaca en particular l’alça de la inflació als països europeus: a la UEM la inflació interanual ha arribat al màxim històric el mes de setembre (10,0%) i la inflació subjacent arriba al 6,1%. Catalunya va assolir el màxim el mes de juliol (10,3% interanual). La sèrie catalana no registra una taxa similar des del mes de setembre de 1986. La inflació subjacent a Catalunya ha arribat a un 6,2 % interanual a l’agost, i també marca el màxim de la sèrie, que comença el 2002. 

Una de les principals característiques de l’actual episodi inflacionista és que s’explica fonamentalment per factors d’oferta i no de demanda. És una inflació dels costos de producció. La demanda ha crescut perquè s’ha recuperat de la crisi sanitària, però de forma molt moderada: el segon trimestre del 2022 el consum de les llars a Catalunya encara es troba un 1,4% per sota dels nivells de final del 2019, mentre que a la zona euro el consum està un 1,5% per sobre. 

Així, a Europa predominen els factors d’oferta per la forta dependència del gas rus i pel mecanisme marginalista de fixació de preus en el mercat elèctric. En canvi, la inflació als EUA (8,3% interanual a l’agost) també s’explica per factors de demanda: el consum privat és un 8,3% més alt que a final del 2019 i s’està produint un creixement nominal dels salaris força per sobre del de la zona euro. A més, els Estats Units estan molt menys exposats a l’encariment de l’energia, perquè en són productors. De fet, eren el segon productor mundial de gas l’any 2021.

A les economies europees, també a Catalunya, l’increment dels costos de producció comença a repercutir en els preus finals. Entre els subgrups que més expliquen la inflació seguim trobant-hi els més relacionats amb l’energia: l’electricitat, el gas i altres combustibles aporten 3,1 punts percentuals a la inflació catalana d’agost (d’un 10,2% interanual), mentre que la utilització de vehicles personals, que inclou l’adquisició de vehicles i el consum de carburants, n’aporta 1,1. Al mateix temps s’observa un contagi gradual cap a altres grups de despesa: més d’un 50% de les rúbriques de l’IPC mostren una inflació per sobre del 5%. 

D’una altra banda, el deflactor del PIB mesura l’encariment dels productes produïts a Catalunya i no inclou l’efecte directe dels preus de les importacions; en contraposició a l’IPC, que recull l’evolució dels preus dels productes que es consumeixen a Catalunya, tant els produïts a Catalunya com els importats. Per ara, el deflactor mostra un creixement més moderat que l’IPC tant a Catalunya com a Espanya, i això indica que la translació de l’augment de costos als preus finals encara és continguda. El segon trimestre del 2022 el deflactor del PIB creixia a un ritme d’un 2,2% interanual a Catalunya i d’un 3,6% a Espanya, mentre que la inflació del mateix trimestre va ser d’un 8,6% i d’un 9,1% interanual, respectivament. Destaca el fet que el deflactor de les importacions (que no s’inclou dins el deflactor del PIB) té un creixement molt intens ja des del 2021, un fet que confirma que els problemes amb l’energia ja eren una realitat abans de la guerra a Ucraïna

Des de la perspectiva de les rendes, només tenim dades de la comptabilitat trimestral per a Espanya, però poden ser relativament extrapolables al cas català. El segon trimestre, tant els excedents empresarials com, sobretot, els salaris estarien registrant un creixement nominal contingut, inferior al de la inflació, de manera que es produeix un descens en termes reals. Això també apuntaria que, per ara, els efectes de segona ronda serien limitats. En particular, el component de la remuneració dels treballadors aporta uns 0,4 punts al creixement del deflactor del PIB (d’un 3,6% interanual), ja que la remuneració per assalariat mostra un augment reduït (1,8%). L’excedent brut d’explotació aporta uns 2 punts a l’augment del deflactor i el component d’impostos un punt percentual. En el cas de l’excedent empresarial s’han de considerar les dades amb prudència, perquè la seva mesura és complexa. Així, l’excedent augmenta més que les remuneracions, però amb un creixement força menor que el de l’IPC i amb una evolució molt diferent per subsectors. D’acord amb la central de balanços el primer semestre del 2022 els marges empresarials registren augments intensos en branques com ara la generació d’energia o la refinació de petroli i, en canvi, al sector manufacturer anoten un retrocés. 

Cal destacar que Catalunya i Espanya mostren un perfil del deflactor del PIB força moderat dins del context europeu. Els creixements de preus més grans corresponen als països amb una dependència energètica elevada de Rússia i que també compten amb un pes important de sectors d’alt consum energètic. Els augments més moderats en els preus dels productes generats dins l’economia corresponen a França, Catalunya, Espanya, Hongria i Itàlia.

En aquest context, els governs han d’aplicar polítiques d’oferta, en bona mesura centrades en l’àmbit de l’energia, com ara mesures d’estalvi energètic, substitució de l’ús de combustibles fòssils per fonts renovables o menys contaminants, i amb més seguretat d’abastiment. Al mateix temps, cal seguir vetllant per la defensa de la competència i corregir problemes de regulació (com per exemple, els que es donen al sector de l’energia). D’una altra banda, la nova etapa de relacions internacionals, amb tensions geoestratègiques que condicionen el mercat energètic i de primeres matèries —incloses les alimentàries—, força a replantejar polítiques per a recuperar sobirania productiva en sectors estratègics.

El canvi de cicle en la política monetària, després de molts anys amb tipus d’interès en mínims, també suposa un repte, sobretot en el cas de la zona euro, perquè pot ajudar a controlar la inflació si es produeix un ancoratge en les expectatives d’inflació, però també pot generar una recessió, perquè amb la política monetària no s’aborda el principal origen de l’actual inflació, que és la crisi del gas rus. Tal com va reconèixer la mateixa presidenta del Banc Central Europeu el mes de setembre, “jo no puc abaixar el preu de l’energia”.

Finalment, ja hem vist que bona part d’aquesta inflació és importada i que hem de destinar més recursos per a importar l’energia que necessitem, fet que suposa un empobriment relatiu de la nostra economia enfront de l’exterior. A aquest fet s’hi ha d’afegir la forta depreciació de l’euro respecte del dòlar. Cal un repartiment just d’aquesta pèrdua de renda entre els diferents agents, de manera que una de les mesures econòmiques fonamentals és un pacte de rendes que asseguri creixements en un marc temporal de diversos anys i que eviti que es produeixin espirals excessives que retroalimentin la inflació. La indexació automàtica de molts preus i rendes pot contribuir a allargar el període d’alta d’inflació i comprometre seriosament la competitivitat exterior de l’economia catalana. L’aprofitament dels fons NGEU (per a impulsar la transició energètica), així com les decisions que es prenguin a escala comunitària, poden resultar fonamentals per a aconseguir retornar a una inflació més estable i recuperar un creixement econòmic sòlid.

About Post Author

Cristina Amarelo i Anna Monreal

Cristina Amarelo i Anna Monreal són analistes econòmics a la Direcció General d’Anàlisi i Prospectiva Econòmica del Departament d’Economia i Hisenda (Generalitat de Catalunya). Les seves àrees de recerca principals són l’economia catalana, la conjuntura econòmica, el creixement, la inflació, l’economia laboral i la pobresa. Participen a diverses publicacions de la seva unitat, com la Nota de Conjuntura Econòmica o els Trets Estructurals de l’economia catalana.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris