El mite del federalisme fiscal espanyol i una independència que no arriba

Guillem López Casasnovas analitza el grau de federalisme fiscal autonòmic i observa diferències entre la capacitat d’ingrés i de despesa; així com quins aspectes caldria millorar per a corregir els problemes actuals

Lectures 701
Temps de lectura5 minuts

Es manté un debat entre analistes sobre el grau de federalisme fiscal que permet la Constitució espanyola de 1978 i les realitats que mostren la seva interpretació i implementació pràctica. Sense acord, cada polític tira per allà on li convé: des de dir que Espanya és un dels països més descentralitzats del món fins a qui nega els mínims de sobirania inclosos en els anomenats impostos cedits autonòmics. Per això sempre és bo obrir finestres per veure com ens veuen els estudiosos de fora. En un text recent (Fiscal Federalism 2022. Making Decentralisation Work, OECD, desembre de 2021), el grup d’estudi de l’OCDE fa, en general i per a Espanya, les recomanacions següents, que ajuden a posar els arguments on corresponen. En primer lloc, l’informe esmenta que cal lligar millor la capacitat tributària per a recaptar amb els poders de despesa. En aquest sentit, l’Estat espanyol avui és una mena de federació en despesa (en quantia de recursos posats a mans de les comunitats autònomes) i, a la vegada, un estat unitari en ingressos, d’acord amb el poc pes que tenen els impostos propis.

Cobrir aquest diferencial permetria una possibilitat més gran de cobrir les despeses que responguin a les necessitats fiscals identificades per les comunitats, sense dependre tant de les transferències, a la decisió de les quals les autonomies tenen ben poc a dir. Aquest fet requereix atorgar una autonomia tributària més gran que asseguri una capacitat suficient i una responsabilitat fiscal major en la utilització dels recursos.

En segon lloc, convé delinear millor l’anivellament. L’anivellament permet fer possible totalment o parcialment un mateix finançament per a determinats serveis públics, sigui quina sigui la capacitat de cada comunitat per a generar recursos. Aquesta mena de redistribució pot ser vertical si ve de l’Estat, o horitzontal si es transfereixen entre les mateixes comunitats. Pacte i transparència són aquí les claus. A falta d’aquesta es perd el propòsit de tot plegat. El text qualifica de deficient la política en matèria de protecció social i ocupació, amb prestacions múltiples, de poca entitat i desintegrades, que generen incentius pobres en baixar l’atur d’algunes comunitats. En general, a Espanya se li demanen múltiples ajustos, excepte, curiosament, en l’apartat de “establir procediments conjunts” de recentralització. Quina paradoxa!

En tot cas, es fan indicacions de bones pràctiques en l’anivellament, per exemple, evitant situacions que deixin als seus beneficiaris massa possibilitats d’elecció en les decisions de despesa que puguin fer amb aquells recursos. Per a això fora millor, remarca l’informe, contemplar en el còmput de “necessitats de despeses a igualar” només factors estructurals, externs i no dependents del receptor, i premiar l’esforç perquè, amb recursos propis, algun dia l’anivellament deixi de ser necessari.

Pel que fa als incentius a la correcció de factors generadors de la conveniència de redistribuir, l’informe es pronuncia a favor de “premis” a la cobertura de la bretxa entre necessitat i capacitat des de l’esforç propi. Això reflectiria la posició contrària a un anivellament complet i d’una certa ordinalitat com la que es comenta per al cas d’Alemanya. I es reclamen fórmules amb variables senzilles, generals i transparents, allunyades de les complexitats que fins ara s’han fet servir en el finançament autonòmic espanyol, o que avui s’estan debatent per al futur respecte de ponderacions de despoblament, dispersió, concentració i similars per fer vestimentes a mida.

I finalment, pel que fa a la redistribució, si mirem patrimonis de més de 30 milions d’euros segons dades de l’Agencia Estatal Tributària per a l 2019, sabem que Andalusia agruparia l’1,8% del total de declarants, amb un 1,2% en bases; Madrid amb un 65% d’afectats i un 74% de les bases totals; Catalunya 18,7% i 13,4% en bases. I en quotes ingressades? Madrid zero, Andalusia 4% i Catalunya un 46% del total. Balears i Comunitat Valenciana, en recaptació, entre dues i tres vegades per sobre del seu pes demogràfic. I les que en surten airoses? Precisament les que mantenen més desigualtat personal (coeficients de Gini i risc de pobresa relativa). En Successions i Donacions, poc més poc manco: Madrid agruparia el 32% de potencials contribuents (declarants), un 50% de les bases i una participació tan sols del 15% en la recaptació. Andalusia amb un 7,8% de declarants i 3,1 de bases imposables, zero en recaptació; Balears i València, similar a l’esmentat en Patrimoni net. En resum, com més desigualtat personal, menys esforç territorial per combatre-la en els impostos comentats; és a dir, el món al revés.

L’anàlisi anterior s’aprofundeix en el nou llibre Consequències econòmiques i financeres dels diferents escenaris de la relació Catalunya –Espanya (Institut d’Estudis de l’Autogovern, abril de 2022), coordinat per Antoni Castells i elaborat per un petit grup de politòlegs, hisendistes bregats i un jurista solvent. Es tracta de clarificar alternatives al punt mort en què es troba la relació d’encaix i de desencaix entre Catalunya i Espanya. L’elaboració dels diferents escenaris disponibles treballats al llibre volen oferir coneixement per a un més bon posicionament de les parts; de moment de les parts internes catalanes, ja que l’estatal encara no ha comparegut, però estem convençuts que tard o d’hora haurà d’aparèixer. Pensin alguns el que vulguin pensar, una part força considerable de la població catalana, electoralment majoritària de manera reiterada, ha explicitat posicions. Potser són reconduïbles des de la concreció de les propostes, però la falta de tota mena de resposta del govern estatal sembla no tenir aturador en termes d’anar fent podrir la convivència, d’una banda, i el sentit de pertinença, de l’altra. Quina irresponsabilitat no assumir que les dues parts s’han d’acostar!

El text esmentat ajuda avui a visualitzar diferents escenaris  potencials. No n’hi ha cap de gratuït, i es basen a configurar les institucions i els acords, que són precisament les claus polítiques per a apaivagar els conflictes. Les reflexions volen ser “aliment per al pensament” per a les sortides acceptables del conflicte que vivim. La situació és escandalosa per molts catalans (finançament caducat, dèficit fiscal, inoperància inversora) i, per tant, perillosa per a la generació de nous conflictes sense encara un solc de tractament. A més, la dificultat de tirar endavant la política econòmica que el país necessita en el moment present (l’aeroport, el caos a les infraestructures, les capacitats de transformar l’economia catalana) s’ho val.

About Post Author

Guillem López Casasnovas

Catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris