Catalunya i l’Estat espanyol han experimentat un creixement turístic brutal en els darrers 25 anys. A principis d’aquest segle, visitaven Espanya uns 50 milions de turistes cada any. Avui en són 100. Quin efecte té aquest boom sobre l’economia local? Podem quantificar les externalitats negatives de l’activitat turística? Com podria corregir-les el govern?
En el nostre article, abordem aquestes preguntes centrant-nos en el turisme de sol i platja. Tècnicament, combinem un disseny quasiexperimental amb un model d’economies de xarxa. La branca quasiexperimental estima l’efecte causal que el turista marginal té sobre l’economia dels municipis costaners –per exemple, l’efecte del turisme sobre el preu mitjà del lloguer d’un municipi. El model ens permet entendre com l’equilibri general s’ajusta després que l’economia experimenti un xoc turístic –seguint l’exemple, com els preus del lloguer de tota l’àrea metropolitana s’ajusten a causa de l’efecte gentrificador del turista que visita Barcelona. Combinem les dues estratègies de manera que el model replica, endògenament, els efectes causals identificats amb les dades. Observem que el turisme exterior redueix lleugerament el benestar dels ciutadans dels municipis costaners de l’Estat, mentre que l’intern és beneficiós. Aquesta diferència es deu al fet que els turistes estrangers es concentren en molt pocs municipis, precisament aquells amb un mercat immobiliari més tensionat. En conseqüència, una taxa turística destinada als turistes estrangers, d’aproximadament un 12 % del valor de cada nit d’allotjament, corregiria els efectes negatius de la massificació turística i generaria beneficis per a l’economia, reduiria sensiblement el número de turistes però repartiria els beneficis addicionals generats per l’impost entre els ciutadans dels municipis en qüestió.
Comencem per quantificar l’efecte causal del turisme de sol i platja sobre l’economia local, focalitzant-nos només en els municipis costaners. Seguint una estratègia similar a Faber i Gaubert (2019), comparem diverses variables econòmiques en municipis similars (quant a població, ubicació, etc.) que difereixen només en com de boniques eren les seves platges als anys seixanta, utilitzant imatges de satèl·lit i creant un índex per mesurar com d’estètic és el litoral de cada municipi de l’Estat. La idea és la següent: en un món on el turisme no hagués existit mai –per exemple, si els catalans haguéssim emprat pistoles d’àcid sulfúric, i no d’aigua, cada cop que un turista trepitjava el territori– tenir una platja més o menys estètica probablement no hauria canviat gaire la trajectòria econòmica d’un municipi. Ara bé, Pals atrau un 32 % més de turistes que Sant Pere Pescador –malgrat que ambdós són municipis pràcticament idèntics– només pel simple fet de tenir una platja amb accés a les Illes Medes1. Aquesta mena de variació quasialeatòria ens permet afirmar:
- Primer, que el turisme de sol i platja augmenta el preu del lloguer en els municipis costaners.
- Segon, que mentre que el turisme redueix considerablement el salari mitjà en els municipis de la conca mediterrània i Canàries, aquest efecte no s’observa als municipis banyats pel Cantàbric o l’Atlàntic, amb una massificació turística molt inferior.
- Tercer, documentem evidència (menys robusta) d’una especialització laboral molt marcada en els sectors de la restauració i la construcció en els municipis amb més turisme, especialment al Mediterrani.
Això suggereix que l’efecte del turisme té forma de U invertida: pot ser beneficiós fins a un cert punt, però es converteix en perniciós quan s’arriba a una massificació descontrolada. En aquests municipis tensionats, l’augment de demanda turística es tradueix en lloguers més alts, salaris més baixos, i una especialització laboral en el sector turístic i immobiliari (de poc valor afegit).
No obstant això, només amb el disseny quasiexperimental ens quedem curts a l’hora d’explicar com s’ajusta l’equilibri general després del boom turístic. Per exemple, Tarragona va passar de rebre 180.000 turistes anuals l’any 2019 a rebre’n quasi 225.000 l’any 2024. Estimem que aquest augment d’uns 75.000 turistes anuals provoca un augment del preu mitjà del lloguer d’un 3 %. Però difícilment podem desagregar aquest 3 % en efectes de demanda –més turistes a Tarragona, més demanda de pisos turístics a Tarragona–, interaccions entre demanda i oferta –més turistes a Tarragona, menys lloguer residencial a Tarragona–, o altres interaccions amb diferents mercats –més turistes a Tarragona, més gentrificació cap a Vila-seca o Reus. Així doncs, modelem com l’economia està interconnectada a través de xarxes de comerç intersectorial, turisme i migració, de manera que un xoc exogen en un dels nodes (municipis) de la xarxa té efectes sobre els preus i les quantitats de la xarxa sencera.
Un cop dissenyat el model, l’estimem seguint el mètode dels moments simulats. La lògica és la següent. Donats uns paràmetres, podem simular com ens hauríem desenvolupat en el món contrafactual en què ruixàvem els turistes amb pistoles d’àcid sulfúric. Però també podem simular el món factual en què només utilitzem aigua2. Comparant el contrafactual amb el factual, escollim els paràmetres que fan que la diferència entre els dos mons coincideixi amb l’estimada amb el disseny quasiexperimental. Observem que el turisme estranger té efectes negatius en l’economia, mentre que el turisme intern és positiu.
Finalment, utilitzem aquest model per generar altres contrafactuals, com per exemple què passaria si implementéssim una taxa ad valorem sobre el consum turístic per corregir aquests efectes negatius estimats. En aquest sentit, trobem que aplicar una taxa del 12 % als visitants estrangers podria augmentar el benestar dels ciutadans dels municipis costaners. A efectes pràctics, sabem que una taxa d’aquesta mena només podria ser aplicada a turistes extracomunitaris, a través d’una taxa per pernoctació. Actualment, només Catalunya compta amb una taxa turística, però en tot cas sempre és inferior a 10 € per nit i s’aplica independentment de l’origen del turista. Sumant-hi el fet que l’hostaleria paga un IVA reduït, creiem que aquest augment de la taxa a un 12 % del valor de la pernoctació només per a turistes estrangers seria una manera senzilla de corregir els problemes que la massificació turística genera als municipis de la conca mediterrània.
- En concret, estimem la regressió lineal yi = xiβ + z′iγ + εi a nivell municipal, en què yi correspon a la mitjana entre 2021 i 2023 d’una variable econòmica d’interès (lloguers, renda per càpita, etc.), xi correspon al nombre mitjà de turistes entre 2021 i 2023, instrumentat per l’índex que mesura com d’estètica era la platja de cada municipi als anys seixanta, i z′i correspon a un vector de controls (població, distància a la frontera, temperatura, efectes fixos, etc.). Construïm l’instrument creant primer aquest índex de bellesa de cada platja agafant com a referència les característiques geogràfiques de les sis platges més boniques d’Espanya segons Lonely Planet, una revista de referència de l’àmbit turístic (Ses Illetes, San Pedro, Macarella, Las Teresitas, Formentor i la Concha). Amb aquest índex, mesurem, comparant píxels d’imatges de satèl·lit dels seixanta, el nivell de bellesa del litoral de cada municipi. ↩︎
- Això equival a simular el model amb els mateixos paràmetres excepte el cost de consumir turisme. En l’exercici contrafactual assumim que el cost és infinit. En l’exercici factual parametritzem el cost del turisme amb la distància que el turista d’un origen “a” ha de viatjar per visitar un municipi “b”. ↩︎
La imatge de capçalera pertany a pixnio.
