L’atorgament del Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel a Robert E. Hall i Michael Woodford, per les seves contribucions als ”fonaments microeconòmics de la política d’estabilització macroeconòmica”, celebra dos pilars de la macroeconomia contemporània. En premiar-los conjuntament, el Comitè Nobel dibuixa un fil conductor entre dues trajectòries intel·lectuals que, a primera vista, semblen força allunyades, tant en el temps com pel que fa als objectes d’estudi i als mètodes emprats. D’una banda, les troballes empíriques de Hall sobre el comportament dels consumidors a finals dels anys setanta; de l’altra, el marc teòric d’estabilització macroeconòmica desenvolupat per Woodford a la segona meitat dels anys noranta, conegut com a marc neokeynesià.
Per entendre’n la relació i el seu impacte, farem un breu recorregut per la història del pensament econòmic de les darreres dècades.
Hall: la revolució de l’econometria del consum
Comencem situant-nos a la dècada dels setanta. En aquell moment, les teories predominants sobre el comportament dels consumidors es basaven en la hipòtesi de la renda permanent de Milton Friedman (premi Nobel el 1976), segons la qual el consum depèn de les expectatives sobre els ingressos al llarg de tota la vida. Comprovar empíricament aquesta hipòtesi semblava un repte gairebé inabastable, ja que les expectatives sobre les rendes futures, per definició, no es poden observar directament.
El 1978, Robert Hall va trobar una drecera d’una gran elegància per afrontar aquest repte, fixant-se en la regla microeconòmica que governa les decisions de consum al llarg del temps: l’equació d’Euler que relaciona el consum d’avui amb el de demà en funció dels tipus d’interès.
Partint del supòsit de les expectatives racionals, formulat pocs anys abans per Robert Lucas (premi Nobel el 1995), Hall va demostrar que les variacions del consum no haurien de ser previsibles a partir de la informació de què ja disposaven els consumidors. Si aquests formen expectatives racionals, el consum d’avui ja incorpora tota la informació disponible sobre el futur i, per tant, les variacions del consum només haurien de respondre a notícies inesperades.
Hall va contrastar aquesta hipòtesi amb dades dels Estats Units i va trobar evidència empírica favorable a les teories modernes del consum. Però, més enllà del resultat concret, el seu estudi va establir un referent metodològic que va transformar l’econometria del consum. Investigacions posteriors –encapçalades per economistes com John Campbell i Gregory Mankiw o Angus Deaton (premi Nobel el 2016)– van adoptar i ampliar les idees de Hall per mostrar que, en la realitat, moltes famílies es veuen fortament afectades per les restriccions de crèdit i estalvien per precaució davant dels riscos futurs.
Woodford: l’arquitectura de la política monetària
Traslladem-nos ara a principis dels anys noranta. Els marcs conceptuals utilitzats pels bancs centrals havien quedat seriosament debilitats per la incisiva crítica de Lucas, que qüestionava els models macroeconòmics que no tenien prou en compte el paper de les expectatives. Alhora, faltava una alternativa satisfactòria. Les noves teories de les fluctuacions econòmiques, com la teoria del cicle econòmic real de Kydland i Prescott (guanyadors del premi Nobel del 2004), oferien fonaments microeconòmics més rigorosos, però implicaven la total irrellevància de la política monetària sobre l’economia real i el benestar social.
És en aquest context que emergeix la figura de Michael Woodford. Partint de l’enfocament dels models del cicle econòmic real, va contribuir a desenvolupar un marc que incorporava les decisions de les empreses i tenia en compte que els preus no s’ajusten immediatament als canvis en l’economia, una rigidesa formalitzada anteriorment per Rotemberg (1982) i Calvo (1983). D’aquesta manera, Woodford va ajudar a desenvolupar la corba de Phillips neokeynesiana, que relaciona la inflació amb les expectatives d’inflació futura i el nivell d’activitat econòmica: quan l’activitat econòmica supera el seu nivell potencial, la inflació tendeix a augmentar, mentre que quan se situa per sota, les pressions inflacionistes tendeixen a moderar-se.
Aquest marc va canviar la manera d’entendre la política monetària: els bancs centrals poden influir en la inflació i estabilitzar l’economia no només fixant els tipus d’interès, sinó també influint en les expectatives sobre la seva evolució futura. Woodford va reunir aquestes idees en el llibre Interest and prices. Foundations of a theory of monetary policy, publicat el 2003, una obra cabdal que es va convertir en una de les grans referències de la política monetària contemporània. En les seves prop de 800 pàgines hi trobem els fonaments de moltes pràctiques actuals dels bancs centrals: des de l’ús del tipus d’interès com a principal instrument de política monetària fins a l’adopció d’objectius d’inflació i la comunicació sobre l’evolució futura dels tipus d’interès per orientar les expectatives dels mercats. Aquesta última pràctica, coneguda com a forward guidance, ha tingut un paper especialment rellevant durant les crisis financeres.
Una lectura conjunta: fascinació i matisos
Tornem ara al present i ajuntem totes les peces del trencaclosques. El Premi Nobel del 2026 celebra Hall i Woodford per les seves contribucions a diferents pilars del marc neokeynesià: Hall, per haver aportat suport empíric a les teories sobre el comportament dels consumidors; Woodford, per haver estat un dels grans arquitectes de l’enfocament que avui fem servir per estudiar la inflació i la política monetària.
No puc amagar que aquesta lectura unitària no em convenç del tot, però em fascina. No em convenç del tot perquè, sense voler restar importància a Hall, el vincle entre les seves contribucions i el desenvolupament del marc neokeynesià sembla més aviat indirecte. Un indici revelador és que Woodford no cita el treball de Hall sobre el consum a la seva obra cabdal, Interest and prices, del 2003. Però em fascina perquè el premi reconeix l’èxit d’un esforç de recerca col·lectiu, construït al llarg de dècades, amb una pluralitat de plantejaments i de metodologies.
En aquest esperit, cal destacar que l’èxit del marc neokeynesià es deu, en bona mesura, a les contribucions fonamentals d’altres autors, com ara John Taylor, Mark Gertler i el nostre Jordi Galí, president de la SCE els anys 2023 i 2024. Les seves aportacions van ser clau per contrastar empíricament les prediccions dels models i per mostrar com models abstractes podien traduir-se en eines útils per a la política econòmica. Poques vegades es fa tan evident com en aquest cas la capacitat de la recerca econòmica per transcendir l’àmbit acadèmic i influir directament en les decisions dels responsables de la política econòmica, amb conseqüències tangibles per al conjunt de la societat.
La imatge de capçalera pertany a The Nobel Prize
