Explicar els moviments per l’autodeterminació a Europa

En poc més de dos segles el sistema internacional d’estats ha passat de vint-i-tres a gairebé dos-cents membres, a raó de gairebé un nou estat cada any. Els autors exploren la diversitat de moviments per l’autodeterminació a Europa a partir d’una nova base de dades basada en els resultats electorals de les regions de tots els estats membres de la Unió Europea (amb l’afegit del Regne Unit) i una bateria d’indicadors regionalitzats sobre aspectes d’actituds polítiques, economia i societat.

Lectures 270
Temps de lectura3 minuts

Els estudis especialitzats en moviments pel dret a l’autodeterminació i relacions internacionals han batejat els darrers 150 anys com ”l’era de la secessió“. En poc més de dos segles el sistema internacional d’estats ha passat de vint-i-tres a gairebé dos-cents membres, a raó de gairebé un nou estat cada any. A l’estudi Els moviments per l’autodeterminació a Europa, finançat per la Fundació Coppieters i la Fundació Irla, explorem la diversitat de moviments per l’autodeterminació a Europa a partir d’una base de dades elaborada per nosaltres mateixos basada en els resultats electorals de les regions de tots els estats membres de la Unió Europea (amb l’afegit del Regne Unit) i una bateria d’indicadors regionalitzats sobre aspectes d’actituds polítiques, economia i societat.

Per tal de maximitzar els casos analitzats i poder observar millor el pluralisme d’aquests moviments, en aquesta recerca englobem dins dels moviments per l’autodeterminació tota mena de demandes subestatals a la UE que competeixen en comicis estatals i subestatals, des dels partits regionalistes (com ara el Partido Riojano), que només aspiren a millorar l’autogovern, fins als independentistes (com ara Esquerra Republicana o Junts per Catalunya), que reivindiquen un estat propi, passant per formacions que inclouen demandes irredemptistes (com ara la minoria hongaresa a Romania de la Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania), de reunificació amb estats adjacents, o sobiranistes (com el Partit Nacionalista Basc), que no renuncien a un estat propi però també proposen solucions asimètriques.

El nostre objectiu és confrontar els estereotips que sovint arrosseguen aquesta mena de demandes amb la recerca empírica rigorosa. Líders polítics i intel·lectuals destacats han contribuït a presentar els moviments per l’autodeterminació des del prisma de les majories estatals i la defensa de la integritat territorial, un discurs que encaixa amb el dels governs d’estats membres de la UE, que s’oposen a les demandes d’autodeterminació. Per exemple, l’economista francès Thomas Piketty ha associat els corrents independentistes europeus amb les demandes egoistes de grups de ciutadans amb rendes altes que aspiren a escapar de la fiscalitat redistributiva dels estats, que ha batejat com a “síndrome catalana“ —tot i que ho ha matisat més tard en reconèixer el pes de l’independentisme d’esquerres. En una línia similar, intel·lectuals influents com ara Jürgen Habermas o Yael Tamir han associat les demandes regionalistes o independentistes al nativisme i el localisme, moviments en principi contraposats als ideals cosmopolites liberals.

Fins a quin punt són certs aquests estereotips? Quins factors expliquen les demandes territorials a Europa? Quin pes hi tenen les demandes de caire econòmic? (vegeu també aquest apunt a 5centims.cat).

La nostra recerca mostra com, especialment en el cas de l’economia, els estereotips sobre el suposat egoisme territorial que motiva les demandes d’autodeterminació són una hipòtesi més aviat esbiaixada i superficial. En primer lloc, observem que les variables d’identificació regional solen ser les que prediuen millor el vot autodeterminista, ja sigui regionalista o sobiranista. En segon lloc, observem una correlació entre el grau de riquesa regional i el vot autodeterminista, però aquesta correlació desapareix quan ens fixem en el tipus de demanda del moviment. El regionalisme en sentit ampli semblaria estar més correlacionat amb la riquesa relativa de la regió, però precisament el vot independentista mostra una relació molt menys clara. En canvi, sí que observem una correlació positiva entre els valors progressistes i les demandes independentistes, especialment quan ens fixem en les preferències per redistribució o els valors culturals com ara el grau de suport al matrimoni homosexual.

La recerca que plantegem requerirà futures investigacions, ja que les dades que hem treballat encara poden ser complementades amb més informació a nivell individual i agregat. Tanmateix, alguns aspectes semblen apuntar una relació més complexa amb l’economia. El vot regionalista, i també l’independentista, si bé no mostra una relació clara amb la riquesa relativa, amb independentismes forts com ara el cors o l’escocès en regions relativament menys riques, sí que sembla mostrar una relació amb la manca d’innovació econòmica. Aquesta hipòtesi és coherent amb les teories que han apuntat a la condició perifèrica de les economies en societats que desenvolupen demandes territorials. Aquesta variable, el fet de tenir una posició perifèrica econòmicament, podria anar lligada a un mecanisme causal complex que afectaria també a les perspectives de les elits polítiques i econòmiques en funció dels sectors econòmics amb més pes.

About Post Author

Marc Sanjaume, Jordi Mas i Ivan Serrano

Marc Sanjaume (www.marcsanjaume.cat) és Professor Lector de Teoria Política al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Jordi Mas (www.jordimas.cat) és Professor de Política Internacional a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Ivan Serrano (iserranob.blogspot.com) és Investigador a l'Institut de Recerca de la UOC, l'IN3, i Professor Associat de Ciència Política a la UPF.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris