La relació causal entre desigualtat i conflicte social constitueix un dels temes centrals de recerca en les ciències socials. Treballs clàssics com els d’Esteban i Ray (1994), Boix (2003), Piketty (2014) o Blattman i Miguel (2010) han mostrat que les tensions distributives poden convertir-se en un motor d’inestabilitat política, encara que de manera altament dependent del context de cada societat. En quins contextos específics les desigualtats poden provocar conflictes –també a llarg termini– és una qüestió que continua sent objecte de recerca.
El nostre estudi contribueix al debat sobre la relació entre desigualtat i conflicte amb dues aportacions fonamentals.
En primer lloc, mostrem que les desigualtats poden intensificar les tensions distributives i catalitzar episodis de violència o de polarització en situacions d’afebliment o de fallida de l’estat –el que la literatura denomina state breakdown. En canvi, en contextos institucionalment estables i amb un poder estatal consolidat, aquestes mateixes desigualtats poden fins i tot esmorteir el conflicte, en generar incentius per preservar l’statu quo i afavorir la consolidació de cultures polítiques més conservadores.
En segon lloc, demostrem que, quan les desigualtats aconsegueixen activar dinàmiques de conflicte social, els seus efectes poden persistir durant períodes llargs, fins i tot després que les desigualtats originals hagin desaparegut. Aquest mecanisme de persistència històrica és coherent amb la literatura sobre cultural persistence (persistència cultural) i evolutionary mismatch (desajustament evolutiu) (Nunn, 2009; Giuliano i Nunn, 2017), que mostra com esdeveniments històrics poden generar normes, creences i patrons de comportament polític que sobreviuen als canvis en les condicions econòmiques. En conseqüència, es produeix un desajust entre els fonaments econòmics contemporanis i una cultura política configurada en contextos històrics que ja no existeixen, però els efectes de la qual continuen modelant la conflictivitat actual.
Aquestes aportacions es deriven de l’anàlisi de les dinàmiques històriques i polítiques del cas particular de Catalunya.
La reconquesta com a procés generador de desigualtat a Catalunya
A partir de l’any 800 dC, els regnes cristians situats al nord de Catalunya iniciaren una expansió cap al sud, en territoris sota dominació àrab (Al-Àndalus). Fins aproximadament l’any 1100, en un procés de lenta reconquesta que va durar uns 200 anys, els cristians recuperaren la zona nord de Catalunya, el que avui es coneix com a Catalunya Vella (zona grisa de la figura 1). Entre 1100 i 1150, però, tingué lloc un procés de reconquesta extremadament ràpid –uns 50 anys– mitjançant el qual s’incorporà la part sud de Catalunya (Catalunya Nova, zona vermella de la figura 1).
Aquest canvi sobtat en la velocitat de la reconquesta es va deure a factors externs al context català, com la crida papal a lluitar contra els àrabs en el marc de les croades. A partir d’una àmplia historiografia, sostenim que en les zones reconquerides ràpidament (Catalunya Nova) es consolidaren nivells de desigualtat en el control de la terra superiors als de les zones reconquerides lentament (Catalunya Vella), a causa de la necessitat d’ocupar grans extensions de territori en poc temps. Aquest procés històric generà una estructura social més desigual entre l’elit governant i la resta de la població a la Catalunya Nova en comparació amb la Vella.
Verifiquem l’existència d’aquesta diferència històrica en desigualtat entre els municipis d’ambdues zones mitjançant el percentatge de població sense terra registrat al cens de Floridablanca de 1787 i mitjançant un Regression Discontinuity Design (RDD).
Figura 1: Catalunya Vella (gris) i Catalunya Nova (vermell)
La desigualtat afecta el conflicte social segons el context
En primer lloc, utilitzant dades municipals de les eleccions durant la Restauració Borbònica (1874-1931) i la Segona República (1931-1936), observem que els habitants dels municipis de la Catalunya Nova eren més conservadors, fet que s’associa amb una preferència per mantenir l’statu quo.
En segon lloc, mostrem que, tot i que les preferències polítiques a la Catalunya Nova eren de mitjana més conservadores, durant l’episodi revolucionari de 1936 –després del buit de poder generat pel cop d’estat de Franco– s’hi formaren un nombre més elevat de col·lectivitzacions de la terra administrades per organitzacions d’esquerres (figura 2). Això indica que, malgrat el seu conservadorisme mitjà, la Catalunya Nova comptava també amb organitzacions més mobilitzades i capdavanteres que lluitaven per una major redistribució de la riquesa.
En tercer lloc, un cop Franco guanyà la Guerra Civil, els municipis de la Catalunya Nova experimentaren nivells més elevats de repressió política.
Figura 2: Presència de col·lectivitzacions de terra durant la revolució de 1936
La desigualtat pot tenir efectes a llarg termini sobre la política
Analitzem estadísticament el percentatge de vot a partits d’esquerra durant el període posterior al franquisme (1977-2016) i trobem que els ciutadans de la Catalunya Nova continuen mantenint preferències redistributives i d’esquerra més marcades en comparació amb els de la Catalunya Vella (figura 3). Atès que les diferències en els nivells de desigualtat probablement han desaparegut a causa de la industrialització (un punt que requereix verificació empírica), podem concloure provisionalment que la desigualtat històrica pot tenir un efecte durador i significatiu en les preferències polítiques contemporànies.
Figura 3: Proporció del vot a l’esquerra durant la democràcia (1977-2016)
Conclusió
En conjunt, el nostre estudi mostra que la desigualtat històrica generada durant la Reconquesta produí estructures socials divergents entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, les conseqüències polítiques i conflictives de les quals han persistit durant segles. Demostrem que aquestes desigualtats actuaren de manera diferent segons el context institucional: mitigaren el conflicte en èpoques d’estabilitat estatal, però l’intensificaren durant moments de fallida de l’Estat, com el 1936. Així mateix, evidenciem que els efectes d’aquestes desigualtats no desaparegueren amb el seu origen material, sinó que s’integraren en patrons culturals i polítics duradors, visibles encara en les preferències electorals contemporànies. En definitiva, el cas català confirma que la desigualtat no sols pot influir en els nivells de conflicte social a curt termini i de manera distinta segons el context institucional, sinó que deixa una empremta persistent que continua modelant les dinàmiques polítiques molt després que hagin canviat les condicions econòmiques que la van originar.
