Quina és la síndrome catalana? Renda, preferències fiscals i suport a la independència

L’independentisme va créixer de manera important a Catalunya des de l’any 2010. Les causes d’aquest realineament polític profund a la societat catalana no estan clares. Alguns autors proposen explicacions de caire econòmic. Una de les que han tingut més ressò és la de Thomas Piketty quan parla de la síndrome catalana, que explica el creixement de l’independentisme com un efecte de l’egoisme fiscal dels rics catalans, que volen escapar de les transferències interregionals. En aquest article repasso l’argument amb nova evidència, basada en dades provinents de les declaracions de renda. També poso a prova alguns dels mecanismes. Els resultats indiquen que una part substancial de la correlació entre renda i independentisme s’explica per factors no econòmics. A més, la relació no és lineal, i en el decil superior s’inverteix. Finalment, no observem les diferències esperades en preferències fiscals entre independentistes i no independentistes.

Lectures 502
Temps de lectura7 minuts

Tot i que el creixement de l’independentisme que es va viure a Catalunya a partir de 2010-2012 ha estat àmpliament analitzat, encara hi ha un debat sense tancar sobre les causes del realineament en l’opinió pública que va impulsar el que hem conegut com a “procés independentista”.

No és estrany que el debat estigui obert, perquè —per raons evidents— no és gens fàcil identificar de manera robusta les causes de fenòmens singulars, que a més acostumen a ser multicausals. En aquest cas, hi ha recerca que posa l’èmfasi en el paper de les elits polítiques i la seva capacitat d’influir en l’opinió pública, mentre que d’altres estudis apunten al paper dels moviments de base. Algunes anàlisis se centren en el desajustament institucional de l’autogovern català a partir de 2010, i d’altres privilegien factors vinculats a la socialització política.

En tot cas, les interpretacions econòmiques del gir secessionista de bona part del catalanisme són, també, força populars en determinats entorns. Sobretot en l’àmbit internacional: no ens ha de sorprendre, ja que la interpretació en clau econòmica d’un fenomen com l’independentisme català encaixa raonablement bé amb l’evidència comparada i, sobretot, és fàcil d’entendre sense gaire coneixement del context. És una explicació que viatja bé i per tant resulta força atractiva.

Catalunya té un PIB per capita superior al de la mitjana d’Espanya, i l’import de les transferències fiscals interregionals ha sigut un tema de debat polític important des de fa dècades. Per tant, no és difícil interpretar el procés com un moviment polític motivat per la voluntat d’aturar aquestes transferències. 

Com dèiem, aquest argument encaixa bé amb el que diu la literatura en política comparada sobre els secessionismes. La recerca comparada tendeix a identificar la riquesa relativa com a determinant del suport agregat a la secessió de les regions (Sambanis i Milanovic, 2014; Sorens, 2005). Tanmateix, alguns estudis recents també suggereixen que la riquesa relativa només és important sempre que hi hagi, també, una diferència cultural (Álvarez Pereira et al., 2018).

A més, la coincidència temporal del creixement de l’independentisme amb la gran recessió va afavorir aquesta interpretació, ja que l’escassedat relativa feia més rellevant la qüestió de les transferències fiscals. Tanmateix, la recerca ha mostrat que l’impacte de la crisi econòmica no està relacionat amb l’augment del suport a la independència (Cuadras-Morató i Rodon, 2019) (també aquí). 

En el marc d’aquestes interpretacions econòmiques del procés, hi ha un debat sobre les bases socioeconòmiques del suport a la independència a Catalunya. Sovint s’ha identificat, amb dades d’enquesta, una correlació positiva entre renda i suport a la independència: de mitjana, l’independentisme és més popular en els enquestats que declaren rendes més elevades. Les interpretacions d’aquesta correlació són variades: hi ha qui en dona explicacions econòmiques i qui suggereix hipòtesis alternatives. 

Possiblement, la versió més influent de les interpretacions econòmiques és la que l’economista francès Thomas Piketty desenvolupa al seu llibre Capital i ideologia (2020). Piketty encunya el terme síndrome catalana per referir-se al desig dels rics d’escapar de la solidaritat fiscal a través de la secessió (pàg. 918–935). Utilitza el cas català per il·lustrar els reptes que l’egoisme fiscal dels rics planteja als sistemes redistributius: indueixen el que ell anomena la “trampa secessionista”. Segons Piketty, la voluntat d’escapar del pes de la solidaritat fiscal seria la principal explicació del creixement de l’independentisme a Catalunya. Els rics catalans voldrien la independència per, un cop deslliurats de les transferències interregionals, construir una mena de paradís fiscal semblant a Luxemburg, d’impostos baixos. Piketty il·lustra el seu argument, precisament, amb algunes dades descriptives de la correlació entre renda i suport a la independència provinents d’enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió

Tanmateix, l’argument de Piketty, en aquest cas particular, descansa sobre bases teòriques i empíriques febles. L’únic suport empíric de l’argument és una correlació bivariada entre renda i independentisme amb dades d’enquesta. Aquesta anàlisi no té en compte ni el possible error de mesura (que en el cas de la renda, en enquestes, és molt gran) ni la presència de variables no observades que podrien confondre la relació, ni la possibilitat que es tracti d’una relació no lineal.

Però més enllà d’això, de l’argument teòric de Piketty se’n deriven una sèrie d’implicacions observables, sobre els mecanismes, que en cap cas es fan explícites ni, encara menys, es testen directament. Per això, en l’article The Catalan Syndrome? Revisiting the Relationship between Income and Support for Independence in Catalonia (Politics and Governance, 2021) hi reviso l’argument teòric i miro de testar-ne les implicacions observables, i aporto nova evidència empírica.

En primer lloc, emprant les dades de renda a nivell de secció censal publicades de manera “experimental” per l’INE, examino la relació entre renda i vot a partits independentistes el 2017. Aquestes dades, que provenen de l’univers de declaracions de la renda, eviten l’error de mesura que pateixen les enquestes quan es tracta de mesurar els ingressos. Igualment, el fet que hi hagi més de cinc mil observacions ens permet més marge per explorar la forma funcional de la relació. A més, emprant dades provinents del padró i del cens podem afegir alguns controls al model i mirar d’aproximar-nos a la relació entre renda i vot independentista neta dels factors de confusió potencialment més rellevants. En aquest cas, considerem el percentatge de població de més de 65 anys, el percentatge de gent nascuda a la resta de l’Estat, el percentatge de població que sap parlar català i la mida de municipi. La gràfica 1 presenta els resultats d’aquesta anàlisi, emprant els centils de la distribució de renda per poder fer una aproximació més flexible a la forma de la relació.

A la gràfica 1 s’hi veu amb claredat com la correlació bivariada (línia negra) és forta, especialment en la part baixa de la distribució de renda: el nivell predit de suport a partits independentistes a l’extrem inferior de la distribució s’acosta al 20%, mentre que el punt més alt està al voltant del 60%, i correspon aproximadament a la secció mediana. Tanmateix, a partir del percentil 50 el pendent tendeix a desaparèixer fins al percentil 90, que s’inverteix. En el 10% de seccions de renda més elevada el suport als partits independentistes fou més baix, i no més alt que en els percentils immediatament anteriors. De fet, en l’1% superior, els nivells de suport són força més baixos, al voltant del 40%, equivalents als que es troben en el percentil 10.

D’altra banda, i això és important, quan hi incorporem els controls no econòmics, la relació s’afebleix molt, especialment per la part baixa de la distribució. Sembla que l’efecte renda és, en bona mesura, producte dels factors que hem mencionat abans, especialment del lloc de naixement i de la llengua. La relació bivariada no deixa de ser important des del punt de vista descriptiu, però aquesta evidència obliga a revisar les interpretacions de l’independentisme com una expressió d’egoisme fiscal dels catalans rics. Primer, perquè els més rics —els que més impostos sobre la renda paguen— són menys independentistes, i no més, que la majoria de la distribució de renda. A més, el fet que els factors d’origen i els factors culturals expliquin bona part de la correlació inicial suggereix que els mecanismes possiblement no són els que apunta Piketty. 

De tota manera, aquests mecanismes es poden testar directament. Si Piketty té raó, hauríem d’observar que els independentistes són menys partidaris de la redistribució via impostos, i que els governs independentistes han apostat per polítiques fiscals regressives i d’impostos baixos. Però les dades indiquen que, si de cas, s’observa el patró contrari. Primer, com és ben sabut, des que les comunitats autònomes van poder determinar parcialment els tipus impositius de l’IRPF Catalunya ha tendit a apujar-los, especialment a les rendes altes. Això ha acabat generant diferencials fiscals importants amb territoris com Madrid, que van justament en la direcció contrària a l’esperada per l’argument de Piketty (Agrawal i Forenmy, 2019) (vegeu també aquest article a 5centims.cat)

Pel que fa a les preferències fiscals individuals, l’evidència tampoc no és congruent amb l’argument de la “síndrome catalana”. La gràfica 2, elaborada a partir de dades del Centre d’Estudis d’Opinió, mostra que els partidaris de la independència són, si de cas, menys i no més partidaris d’abaixar impostos que els contraris.

El que es deriva d’aquestes dades és, de fet, una història més complexa del que suggereix l’argument de la síndrome catalana. Primer, la correlació entre renda i independentisme és, en bona mesura, espúria perquè s’explica en gran part per diferències d’origen i llengua. I, en tot cas, els mecanismes que explicarien els efectes econòmics no sembla que siguin els de l’egoisme fiscal. Per entendre els factors materials vinculats a l’independentisme cal una mirada més complexa. En un treball recent en aquesta línia, Dídac Queralt i Maria José Hierro (2020) identifiquen factors com ara el comerç, l’assegurança que ofereixen els subsidis i les prestacions públiques, o la comprensió dels mecanismes fiscals (vegeu també l’entrada a 5centims.cat). És, com dèiem, un debat encara obert.

La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.

About Post Author

Jordi Muñoz

És professor de ciència política (ICREA Academia) a la Universitat de Barcelona. Actualment, director del Centre d’Estudis d’Opinió. Doctor per la Universitat Pompeu Fabra, en el passat ha sigut investigador Ramón y Cajal, Juan de la Cierva i investigador visitant a les universitats de Göteborg i Yale. Recentment, ha publicat articles a revistes com The Journal of Politics, Political Analysis o Political Science Research and Methods.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris