Les polítiques destinades a prevenir la degradació del medi ambient estan rebent una atenció creixent. El Pla d’Acció per a l’Economia Circular de la Unió Europea preveu destinar una quantitat substancial de fons a l’assoliment de la neutralitat climàtica el 2050 i, entre altres polítiques, contempla la millora dels sistemes de gestió de residus per recuperar, reutilitzar o reciclar materials. Segons l’Agència de Residus de Catalunya, al país es recupera aproximadament el 38% dels residus municipals. Això està lluny de l’objectiu de la nova directiva de la UE (2018/852) que marca l’objectiu que el reciclatge de residus municipals s’incrementi fins al 65% com a mínim el 2035. Aquest escenari ha comportat que les autoritats es plantegin la necessitat de fer canvis substancials en les polítiques i sistemes de gestió de residus.
En el marc del sistema de gestió de residus vigent a Catalunya, la recollida és una responsabilitat municipal que s’articula principalment amb contenidors de recollida selectiva o mixta i, en alguns municipis, amb un sistema de recollida porta a porta. Aquesta recollida es complementa amb altres sistemes, com són el retorn al punt de venda dels residus d’alguns productes concrets (per exemple, tecnològics o mèdics) i la xarxa de deixalleries per a aquells materials que no està permès llençar als contenidors. Les deixalles d’envasos es gestionen per un esquema de responsabilitat ampliada del productor (RAP) articulat mitjançant un punt verd i administrat per Ecoembes (per al paper i els envasos lleugers) i Ecovidrio (per als envasos de vidre).
L’elecció dels mecanismes per a la recollida de residus municipals i les polítiques associades a la seva gestió en determinen l’eficiència ambiental, econòmica i social. D’entre les alternatives per millorar el sistema que actualment es troba operatiu a Catalunya fa temps que es contempla l’adopció d’un sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per a determinats envasos. L’SDDR comporta que els consumidors paguin un import afegit al preu de compra dels productes i en rebin la devolució total o parcial quan retornen l’envàs, normalment al punt de venda. Països com ara Finlàndia, Dinamarca, Alemanya o Noruega han adoptat aquest sistema en diferents formes, mentre que d’altres, com ara França, el Regne Unit, Suïssa o Bèlgica, n’han rebutjat l’aplicació al·legant la baixa eficiència que tindria per augmentar les taxes de reciclatge.
En els últims anys s’han dut a terme estudis per avaluar l’efectivitat de diferents formes d’implementació de l’SDDR a Espanya i a Catalunya (RETORNA, 2011; SISMEGA, 2011; EUNOMIA, 2012; FEMP, 2013; PES, 2016; Càtedra UNESCO ESCI-UPF, 2017; Institut Cerdà, 2017; ENT, 2017; Tragsatec, 2021), però els resultats sobre la seva conveniència no han convergit. A banda de les diferències en la metodologia i en les dades emprades, les importants disparitats en l’avaluació de l’SDDR estan relacionades amb dos fets: 1) sota el paraigües dels SDDR s’hi engloben mecanismes substancialment diferents quant al seu abast (tipologies de materials admesos, requeriments de retorn i gestió dels residus no inclosos) i al destí final dels envasos recuperats (reutilització o reciclatge de materials), i 2) tot i que el bon funcionament de l’SDDR requereix que els consumidors assumeixin la nova forma de retorn dels envasos, bona part d’aquests estudis pressuposen l’acceptació i taxa de participació ciutadana.
El projecte ARIADNA de la Càtedra UNESCO de Cicle de Vida i Canvi Climàtic d’ESCI-UPF, que analitzà l’impacte ambiental, econòmic i social de la potencial implementació de l’SDDR a Catalunya, va promoure l’estudi de la percepció i el comportament dels consumidors catalans davant la potencial implementació d’un SDDR amb les característiques que l’Agència Catalana de Residus va establir en la licitació per a la seva avaluació. Les característiques de l’SDDR analitzat foren: 1) dipòsit: tarifa en el moment de la compra que es reembossa quan es retorna l’envàs a l’establiment; 2) productes admesos: envasos d’aigua, refrescos, sucs, cerveses, vins i licors; 3) materials: PET, HDPE, acer, alumini, envasos de cartró per a begudes i vidre; 4) envasos: capacitat inferior a tres litres, a retornar amb l’etiqueta intacta, i 5) complementari a l’EPRS (sistema de responsabilitat ampliada del productor): els materials no admesos per l’SDDR es recullen mitjançant contenidors de recollida selectiva.
El treball realitzat consta d’un estudi qualitatiu basat en grups de discussió, publicat al Journal of Environmental Management i un estudi quantitatiu basat en la realització de dues enquestes, publicat a Science of the Total Environment. Els resultats d’aquests estudis indiquen que la percepció pública de l’SDDR és molt sensible a la informació que es facilita sobre el seu funcionament. Això es va constatar amb el fet que el nivell d’acceptació de l’SDDR va variar en el decurs de cada grup de discussió, a mesura que els participants anaven coneixent i debatent els detalls del seu funcionament. Equivalentment, els graus d’acceptació i de valoració de l’SDDR que es van obtenir a les enquestes van ser radicalment diferents. Mentre que en la primera un 72,3% dels participants es van mostrar disposats a adoptar l’SDDR, la taxa d’adopció estimada a la segona va ser del 46,6%. La disparitat en els resultats de les dues enquestes s’atribueix principalment a les diferències en la informació proporcionada sobre l‘SDDR proposat. La segona enquesta proporcionava informació més detallada sobre l’SDDR, feia que els participants l’experimentessin mitjançant una simulació en línia i presentava dades del projecte ARIADNA sobre els impactes econòmics i ambientals previstos deguts a la seva implementació. Això va provocar que els participants de la segona enquesta avaluessin l’SDDR més negativament, tal i com mostra la taula següent:
| Enquesta 1 (n = 799) | Enquesta 2 (n = 1010) | |
| Adopció esperada de l’SDDR, % participants | ||
| Taxa d’adopció estimada de l’SDDR | 72,3% | 46,6% |
| Avaluació de trets del funcionament de l’SDDR comparat amb el vigent | ||
| Més convenient (vs. menys convenient) | 51,1% | 14,9% |
| Més mercantilista (vs. menys mercantilista) | 73,6% | 75,0% |
| Més didàctica (vs. menys didàctica) | 82,5% | 68,1% |
| Un avenç (vs. un retrocés) | 83,7% | 49,3% |
| Impacte de l’SDDR, avaluació mitjana (desv. estàndard) 1 ‘molt perjudicial’ a 10 ‘molt beneficiós’ | ||
| Per a la ciutadania | 7,4 (2,5) | 5,1 (2,3) |
| Per als municipis | 7,5 (2,6) | 5,3 (2,3) |
| Per al medi ambient | 8,8 (2,0) | 5,9 (2,2) |
| Avaluació de potencials conseqüències de l’SDDR, % d’acord | ||
| Qui no tingui espai a casa només reciclarà els envasos pels quals rebi diners | 53,90% | 75,40% |
| Als ciutadans no els importarà tenir un cubell extra per fer la separació SDDR | 71,20% | 31,20% |
| Qui separa tots els materials continuarà fent el mateix o més | 96,20% | 60,30% |
| Amb l’SDDR, els que actualment no separen envasos començaran a fer-ho | 87,60% | 36,50% |
Més enllà de les taxes d’acceptació obtingudes, els resultats d’aquests estudis mostren com la informació proporcionada als ciutadans pot afectar de manera crucial la seva actitud i indiquen que els consumidors podrien no estar disposats a adoptar l’SDDR que s’ha proposat a Catalunya. Els resultats destaquen la necessitat de ser cauts a l’hora d’avaluar polítiques públiques que depenen de l’actitud ciutadana i adverteix que les opinions expressades com a primera reacció poden ser inestables. En última instància, els resultats també indiquen la importància de les particularitats del disseny del sistema, la informació a l’abast dels ciutadans i les campanyes de comunicació associades, ja que poden afectar de manera determinant la percepció pública, la voluntat d’adoptar els sistemes de gestió de residus, la seva eficiència i, per tant, la conveniència de la seva implementació.
La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.
