Determinants de l’evasió fiscal en la compravenda d’habitatge

Després dels Papers de Panamà (2016) i dels Papers del Paradís (2017) enguany hem conegut els Papers de Pandora. En molts casos es tracta d’evasió fiscal de grans personalitats de la política, la cultura o els esports. En molts casos el bé subjecte d’evasió ha estat habitatges. ¿Els líders mundials són els únics que fan evasió fiscal amb l’habitatge? ¿N’han fet aquí a Catalunya persones anònimes i, evidentment, en quantitats menors? 

Tot i que cada vegada el cost social del frau és més visible i les autoritats nacionals tenen més necessitat d’erradicar-lo, comprendre i observar el frau continua sent una tasca particularment difícil. La literatura empírica sobre evasió fiscal s’ha enfrontat al desafiament d’obtenir dades fiables. A Slemrod and Weber (2012) s’analitzen els límits per a l’estudi empíric de l’evasió fiscal. Alm, (2012) o Esteller-Moré et al., (2018) resumeixen els principals resultats en aquest camp.

Tant Espanya com Catalunya es troben entre les zones de la Unió Europea amb els nivells més alts d’evasió fiscal. En l’àrea mediterrània, diversos casos de corrupció relacionats amb el sector de la construcció han estat investigats i judicialment sentenciats en els últims anys. El frau ha estat estretament relacionat amb el mercat immobiliari, particularment durant els anys d’auge econòmic de la primera dècada d’aquest segle, essent el cas Palau el més mediàtic. Per exemple, a Jerez Darias et al. (2014) es mostren 43 municipis catalans amb casos de corrupció urbanística, un 4,5% del total de municipis catalans. Sense ser de les comunitats autònomes amb un problema més greu no deixa de ser una xifra molt elevada. Potser la forma més comuna d’evasió fiscal en el mercat immobiliari a Espanya és no declarar tot el preu de compra a l’autoritat fiscal. En un treball recent juntament amb el Jose Garcia Montalvo i l’Amedeo Piolatto (aquí), tractem de mesurar l’evasió fiscal a partir del comportament estratègic dels compradors d’habitatge en relació amb aquesta mena de frau.

Amb un model teòric s’obté que un augment en l’estalvi condueix al fet que la part del preu de l’habitatge no declarat augmenti i a una disminució en la sobretaxació (excés de valor de la taxació amb relació al valor de venda real del pis, aquí o aquí es pot veure la importància de la sobretaxació en la crisi financera espanyola). La raó és la següent: una persona amb accés a estalvis líquids pot donar-se el luxe d’evadir i no necessita pressionar per a obtenir una taxació elevada, mentre que una persona amb restricció de liquiditat no pot evadir i ha de sol·licitar una hipoteca (condicionada a la taxació) més elevada. D’això es dedueix que el nivell d’evasió i la sobretaxació d’habitatge estan correlacionades negativament. Addicionalment, el model també incorpora components de comportament, com la vergonya i l’estigma. L’estigma reflecteix la inquietud que una persona pot sentir quan altres persones s’adonen d’un comportament fraudulent. En canvi, la vergonya correspon al sentiment de culpa que una persona pot patir independentment de si es descobreix el seu comportament fraudulent. En el model, l’estigma juga un paper en la quantitat evadida només si la probabilitat de ser atrapat depèn de la quantitat evadida. Així mateix, el valor de l’habitatge que està ocult a l’autoritat fiscal pot variar localment segons el nivell d’aplicació de la llei i la distribució del sentiment de vergonya entre la població. És a dir, com més corrupció s’observa a la zona on es viu, més elevada és l’evasió fiscal pròpia. 

Per a provar aquestes prediccions, utilitzem una mostra de transaccions d’habitatges privats de segona mà que van tenir lloc a Espanya entre 2005 i 2011. Les dades inclouen tant el preu real de la transacció com el declarat a l’autoritat fiscal (dues variables que fins ara no s’havien observat conjuntament en una mateixa base de dades). Per a un subconjunt dels habitatges, també s’observen les característiques socioeconòmiques del comprador i la informació sobre la hipoteca. Amb aquestes dades podem saber que, per exemple, un 37,59% de les transaccions immobiliàries a Catalunya entre 2005 i 2011 es pagaven, en part, amb diner no declarat fiscalment, essent la mitjana de la proporció del diner no declarat sobre el valor total del pis d’un 5,27% (la mitjana és de més del 13% per a les transaccions on hi va haver diner negre). Les xifres fan mal els ulls tot i ser netament inferiors (gairebé la meitat) a les trobades a Andalusia, la Comunitat Valenciana o la Comunitat de Madrid. 

Amb aquestes dades s’observa un efecte negatiu molt significatiu de la sobretaxació en l’evasió fiscal tal com prediu el model. En particular, un augment de la sobretaxació en un punt (és a dir, el valor de la taxació duplica el preu de la transacció) coincideix amb una disminució en la probabilitat de frau del 83,7% i una disminució en la quantitat que roman sense declarar de 32.140€.

Així mateix, també es poden identificar fonts d’heterogeneïtat en l’evasió fiscal tant a nivell individual com geogràfic. Els resultats mostren que l’evasió fiscal es veu afectada negativament pel nivell local de compliment de la llei i la confiança en les institucions. En particular observem que si hi ha evidència de corrupció en el municipi (seguint la mesura de corrupció de Fernández-Vázquez, 2016) augmenta la probabilitat de frau en un 81,4% i la quantitat que roman sense declarar augmenta en 17.872€. S’observa una major evasió fiscal en les comunitats autònomes o municipis amb casos de corrupció. Als models la variable fictícia de Catalunya apareix amb signe positiu (encara que no estadísticament significativa com sí que ho són les transaccions a les Comunitats de Madrid, Valenciana o Andalusia). Sí que s’observa que en determinats municipis catalans, com ara Sabadell, Santa Coloma de Gramenet o Sant Cugat del Vallès, tots amb casos de corrupció urbanística coneguts, augmenta la probabilitat d’evasió fiscal. En el treball també es mostra que l’evasió fiscal es veu afectada pel nivell educatiu de l’individu. De fet, com més gran és el nivell educatiu, és menor la probabilitat de frau i la quantitat del valor de la transacció que roman sense declarar (20,5% i 17.890 euros, respectivament). Aquest resultat és consistent amb la predicció del model teòric: el sentiment de culpa afecta més els ciutadans amb un nivell educatiu més alt, els quals participen menys en l’evasió fiscal.

Com es veu, l’evasió fiscal no és només un tema de grans fortunes. Passa en el dia a dia en transaccions tan comunes com la compravenda d’habitatges. Aquest estudi genera dues implicacions de política econòmica importants. En primer lloc, les autoritats tributàries haurien d’enfocar els seus esforços a prevenir l’evasió auditant transaccions que mostrin taxacions baixes. Aquest enfocament també és avantatjós perquè les taxacions són molt més fàcils d’observar que altres elements, com l’accés a l’efectiu o el comportament fraudulent en si. I en segon lloc, el sentiment de culpa i la pèrdua de reputació d’un defraudador disminueixen quan la corrupció és generalitzada. Per tant, els governs haurien de promoure polítiques anticorrupció però també educar els ciutadans. Els ciutadans ben educats que observen que els governs són responsables són menys propensos a evadir impostos. Hi ha qui diu que la desaparició de l’efectiu com a mitjà de pagament està afavorint la reducció del diner no declarat en aquest tipus de transaccions. Tant de bo sigui veritat però aquí tenim alguna “pista” més per detectar-ho i reduir-ho. 

Taula1 : Determinants del diner no declarat en la compravenda d’habitatges

About Post Author

Josep Maria Raya

Josep Maria Raya és editor del bloc 5centims.cat , catedràtic d'economia aplicada i director de l'Escola d'Empresa del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra). També dirigeix la Càtedra Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra.