Decisions d’inversió en un entorn normatiu canviant. Un cas aplicat a l’energia solar.

Avui, en Sergio Coronas Herrero escriu sobre l’impacte de la retroactivitat reguladora en el risc d’inversió en energia solar a mitjà i llarg termini. La seva anàlisi mostra que hi ha diversos factors que proporcionen certesa a aquesta inversió com, per exemple, una bona planificació del model de desenvolupament energètic, l’estabilitat normativa, la senzillesa i agilitat del procés administratiu, el disseny adequat dels mecanismes de suport, i la seguretat i predictibilitat dels nivells de suport.

Lectures 331
Temps de lectura6 minuts

En les últimes dècades, el desenvolupament d’un parc de generació basat en energies renovables s’ha convertit en l’eix vertebrador de les polítiques energètiques de gran part dels països del món en la cerca de la descarbonització del sector energètic per a contenir l’escalfament global del planeta. El progrés destacable en la reconversió del sector de la generació d’electricitat a nivell mundial cap a un model renovable (REN21, 2021) s’ha assolit en gran part per les polítiques de suport públic (Abdmouleh et al. 2015; Liu et al. 2019). Espanya no n’ha estat una excepció i Catalunya, amb un marc competencial i de recursos molt limitat, tampoc, ja que el gruix de la normativa ha vingut donada per les polítiques estatals.

El cas del nostre entorn constitueix un cas d’estudi interessant pels nombrosos canvis legislatius experimentats en la regulació de les renovables. En efecte, malgrat que algunes institucions internacionals van assenyalar el sistema espanyol com a història d’èxit, a la pràctica hi ha hagut algunes ombres en l’experiència de suport públic, tal i com analitzo a Coronas et al. (2022) a través d’una revisió exhaustiva de la política d’energia solar entre 1998 i 2020. Així mateix, he analitzat altres temes relacionats amb la regulació pública a Coronas (2022), on mesuro l’impacte econòmic dels canvis en l’entorn normatiu i proposo una metodologia de simplificació dels models de gestió energètica per a facilitar l’estratègia òptima d’operació a llarg termini sobre els ingressos i els costos d’aquests actius renovables per tal d’optimitzar els recursos disponibles, així com la rendibilitat de la generació elèctrica (Coronas et al. 2022).

En el període considerat, s’identifiquen dues grans etapes: una primera de promoció, del 1998 al 2008, que comença amb la promulgació de la primera Llei 54/1997 del sector elèctric espanyol; la segona, de contenció de costos, del 2008 al 2020, que va finalitzar amb l’aprovació del règim econòmic per a les renovables sota el Reial Decret 960/2020. En el meu treball demostro com les deficiències reguladores que inicialment van permetre una ràpida evolució de les energies renovables van ser el detonant de les polítiques de contenció responsables de la retroactivitat aplicada durant el període 2008–2020. Retroactivitat que va posar en greu perill la viabilitat de les centrals solars en funcionament, i també l’estabilitat juridicoeconòmica del sector de les energies renovables.

Vist això, ens preguntem quin ha estat l’impacte de la retroactivitat reguladora en la valoració econòmica dels actius termosolars (indirectament, el risc de la inversió) a mitjà i llarg termini. Ho analitzo mitjançant un model estocàstic (Coronas et al. 2021) aplicat a un dels casos més representatius del sector termosolar, concretament un actiu de 50 MW de tecnologia cilindroparabòlica amb un sistema d’emmagatzematge d’energia tèrmica que va obtenir el permís d’explotació definitiu l’any 2011. Encara que els resultats d’aquest cas d’estudi no poden ser extrapolats directament a tot el sector termosolar, donen una visió de l’impacte de la incertesa en la valoració econòmica d’aquests actius renovables a mitjà i llarg termini, a part d’aportar una metodologia replicable a altres tecnologies termosolars o actius renovables.

A partir de l’anàlisi de sensibilitat implementat inicialment es posa de manifest l’impacte considerable que exerceixen determinats paràmetres, com ara el nombre inicial d’hores de funcionament equivalents, el cost d’inversió i els dos paràmetres primordials del càlcul de la taxa de descompte financera o WACC, és a dir, el cost financer del deute i el diferencial afegit al cost financer del deute.

Per dur a terme l’avaluació econòmica del cas d’estudi termosolar sota el complex marc del RD 413/2014 s’ha utilitzat el mètode estocàstic de Montecarlo. Aquest reial decret va establir de forma retroactiva un nou règim juridicoeconòmic per a les instal·lacions de producció d’electricitat d’origen renovable que ajustava la retribució d’aquestes instal·lacions segons les necessitats del sector elèctric espanyol per garantir-ne la sostenibilitat financera. Addicionalment a la retribució per la venda d’energia al mercat, aquestes instal·lacions podrien percebre una retribució específica, definida en base a instal·lacions tipus eficients i ben gestionades, al llarg de la seva vida útil atorgada mitjançant procediments de concurrència competitiva, que els permetés cobrir els costos necessaris per a competir en el mercat en nivell d’igualtat amb la resta de tecnologies i obtenir una rendibilitat raonable. Un esquema retributiu que requeria una gran quantitat de paràmetres d’entrada, sobretot de caràcter economicofinancer i assignats de forma reguladora, així com variables intermèdies de càlcul, algunes d’elles extremadament complexes. Els paràmetres retributius els podia revisar i actualitzar cada 3 o 6 anys el Govern espanyol tenint en compte la situació cíclica de l’economia, la demanda elèctrica i la rendibilitat raonable de les activitats de producció d’electricitat d’origen renovable.

L’avaluació probabilística realitzada revela una variabilitat considerable en els resultats, la qual cosa comporta una incertesa important quant a la viabilitat econòmica d’aquestes instal·lacions termosolars sota el règim juridicoeconòmic anterior. A més, aquesta variabilitat depèn en gran mesura del coneixement adquirit sobre la possible evolució dels paràmetres estocàstics. En aquest sentit, s’ha pogut comprovar que sota una funció de densitat de probabilitat triangular (que incorpora un cert coneixement relacionat amb l’experiència) la distribució de probabilitat dels resultats obtinguda és més compacta que sota una funció de densitat uniforme (sense cap coneixement sobre l’evolució dels paràmetres, i que dona la mateixa probabilitat d’ocórrer a tots els valors del rang de variació considerat).

Entre l’escenari base, caracteritzat pels valors establerts pel Govern espanyol per a una hipotètica planta termosolar “eficient i ben gestionada” (cas determinista), i l’escenari més realista, un cop aplicat el risc inherent al marc del RD 413/2014 en la simulació (cas probabilístic), s’obtenen diferències significatives en les mètriques econòmiques analitzades. Així, en el cas determinista, el projecte termosolar és econòmicament viable al final de la seva vida útil amb els següents valors obtinguts per als quatre indicadors econòmics: VAN de 81,44 milions d’€, TIR del 7,59%, termini de recuperació de la inversió de 15,6 anys i cost normalitzat de l’electricitat de 236,80 €/MWh. 

En canvi, els resultats obtinguts en l’anàlisi probabilística mostren reduccions de rendibilitat força substancials en el compte de resultats del cas d’estudi termosolar amb les dues funcions de densitat de probabilitat considerades. A tall d’exemple, els valors mitjans dels quatre indicadors econòmics analitzats poden variar respecte dels resultats del cas determinista de la manera següent, considerant una funció de densitat uniforme i una de triangular, respectivament: -209% i -153% per al VAN; -22% i -16% per a la TIR; +42% i +40% per al termini de recuperació de la inversió, i +43% i +26% per al cost normalitzat de l’electricitat.

Es demostra que una bona planificació del model de desenvolupament energètic, l’estabilitat normativa, la senzillesa i agilitat del procés administratiu corresponent, el disseny adequat dels mecanismes de suport, i la seguretat i predictibilitat dels nivells de suport a mitjà i llarg termini tenen un paper important a l’hora de proporcionar certesa a totes les parts interessades. Durant l’etapa de promoció (1998–2008), fins i tot amb un mecanisme de suport regulador a les energies renovables estable, força favorable i fàcilment previsible i atractiu per als inversors, el sistema solar espanyol es va comportar com un sistema de llaç obert, és a dir, que no hi havia cap estructura de control que ajustés els nivells de suport públic als costos de generació de les centrals renovables i/o al grau de compliment dels objectius marcats per la política energètica solar espanyola. El fet que el govern espanyol es veiés obligat a implementar mesures ex post durant el període posterior (2008–2020) va posar en greu perill la viabilitat de les centrals solars en funcionament, així com l’estabilitat juridicoeconòmica del sector de les energies renovables. En definitiva, hi va haver un mal funcionament del mecanisme de control de la política energètica.

Des de la perspectiva de l’inversor, a partir de l’anàlisi efectuada es posa en relleu la necessitat d’estudis probabilístics abans de prendre decisions sobre actius renovables quan s’està en un entorn de marcs juridicoeconòmics amb un alt grau d’incertesa i risc inherent, com en el cas del sector solar espanyol.

About Post Author

Sergio Coronas Herrero

Sergio Coronas Herrero és doctor en Enginyeria Elèctrica per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), màster universitari en Enginyeria de l’Energia per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i graduat en Enginyeria Elèctrica per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Actualment és enginyer de projectes a KM0 Energy i professor associat del Departament d’Enginyeria Elèctrica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
Subscriure'm als comentaris
Avisa'm de
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris