Desordre en els preus elèctrics

La pujada del preu de l’electricitat és un dels temes més important dels últims mesos, amb efectes sobre l’economia de les famílies i de les empreses. Aquesta entrada analitza l’evolució dels preus amb atenció a l’origen de l’energia i a la regulació del mercat.

Lectures 775
Temps de lectura5 minuts

El món ha entrat en una fase de desordre de difícil solució. En els anys 70 vam veure com el model keynesià, fruit de la superació de la guerra mundial, s’esgotava i naixia el model neoliberal, el qual es va reforçar amb la globalització dels anys 90. El sentiment actual és que aquest model està esgotat i caldrà refer l’ordre econòmic mundial per superar el moment actual.

El desordre està provocat per les diferències de superació de la pandèmia i pels canvis en la política econòmica de la Xina. Durant les eleccions de 2016 Donald Trump va avisar la Xina que s’havia acabat viure de l’exportació cap als Estats Units, que les empreses i els treballadors americans eren molt importants. Això es va concretar en nous aranzels a les importacions de productes xinesos, fet que va forçar la Xina a desenvolupar el seu mercat interior, cosa que va començar a fer el 2019. La pandèmia va aturar les economies en temps diferents. Així, quan la Xina ja començava a créixer novament, fruit d’una injecció monetària considerable, la resta del món encara estava aturant l’activitat, de  manera que el flux de matèries primeres i la logística mundial van anar dirigides cap a la Xina, mentre la resta del món estava només preocupada per com aturaria els contagis. Quan Estats Units va començar a sortir de l’aturada, a final de 2020, fruit també d’una política d’estímul notable, va fer veure que potser no hi hauria prou matèries primeres ni vaixells per transportar tot el que el món necessitaria. A aquest desordre de matèries primeres s’hi afegeix el fet que tots els blocs comencen a fer la transició energètica, canviant la generació elèctrica de carbó per una altra de gas i renovable.

L’escassetat de gas per abastir el món aquest hivern pot esdevenir una crisi semblant a la dels anys 1973 i 1978 amb la crisi petroliera. Com es resol una crisi com aquella? Amb menys consum d’energia, que és el que de fet pretén la transició energètica. El problema és que aquesta transició la volíem fer sobretot durant aquesta dècada i la següent, i ara potser l’haurem de fer en pocs anys, de forma obligada, cosa que afectarà greument el consum de productes i l’activitat econòmica.

Amb els preus del gas a nivells impensables fa poc temps, l’afectació de tota l’economia és greu, sobretot pels productes industrials i en la generació elèctrica. L’estructura de preus elèctrics es va configurar en la mateixa liberalització del sector l’any 1997, en què s’establia un mercat diari en el qual es casava l’oferta de generació amb la demanda. Així, primer començaven a fer oferta les tecnologies més barates i després anaven entrant progressivament les tecnologies més cares fins que s’igualava la demanda. Aquell preu era el que servia per a totes les tecnologies. L’avantatge del sistema marginalista és que força totes les tecnologies a anar cap a les més barates. Però hi ha certs dubtes competitius: si cap altre actor econòmic pot instal·lar una central nuclear, ni cap presa hidroelèctrica, com es fa per competir-hi?

El sistema estava lluny de ser just, com ho podria ser un preu mitjà ponderat per a cada tecnologia, però l’efecte de potenciar la generació cap a tecnologies més barates era superior a la ineficiència del sistema. Aquella desviació fins fa poc era, podríem dir, sostenible per a l’economia. Així, en aquella situació en la qual els preus del gas no eren mai superiors a 20 €/MWh i el preu de les emissions era de 5 €/tCO2, el preu ponderat de totes les tecnologies era de 50 €/MWh i el preu marginal de 66 €/MWh. La diferència, la ineficiència del sistema, era de 16 €/MWh. En canvi avui, amb un preu del gas a 70 €/MWh i les emissions a 60 €/tCO2, el preu mitjà ponderat seria de 91 €/MWh, mentre que el preu marginal arriba a 234 €/MWh, una diferència de 143 €/MWh, valor que encara se superarà en el futur. Si l’economia es podia permetre una ineficiència de 16 €/MWh, està clar que no se’n pot permetre una de 143 €/MWh. Per tant, cal que es repensi el funcionament del mercat elèctric, tot i mantenint els beneficis de la competència de mercat. Es tracta que les tecnologies més barates no agafin els preus de les tecnologies de gas. 

Una solució és dividir les tecnologies en tres grups diferents i seqüencials. El primer grup estaria format per les tecnologies renovables, solar, eòlica i petita hidràulica que posarien el seu preu en forma de subhasta. El segon grup estaria format per la nuclear i la gran hidràulica a preu fix segons els seus costos. El tercer grup estaria format per les tecnologies de cicle combinat de gas, cogeneració i carbó que establirien el seu preu en forma de subhasta. L’operador del sistema REE (Red Eléctrica de España) hauria de vigilar la compatibilitat de les tecnologies entre si, cosa que ja fa avui, atenent a l’estabilitat del sistema. Aquest esquema es podria variar posant, per exemple, nuclear i hidràulica dintre la mateixa subhasta renovable.

Sigui com sigui, cal adaptar les regulacions i els sistemes de l’economia a les noves circumstàncies si no volem que el mal sigui superior. La crisi postpandèmia haurà accelerat la transició energètica i ara el que cal és consumir menys matèries primeres, menys energia i introduir més generació renovable. Ho haurem de fer en un període relativament curt, de dos o tres anys. Aquest és el repte que ens apareix davant: una relocalització de l’economia, una transformació del consum i un replantejament del model neoliberal, escapant del bucle endeutament-producció-consum-endeutament. En definitiva, es tracta de revisar Keynes, per exemple, en la seva proposta de compensacions entre països i sobre la moneda global bancor. Posar al dia John M. Keynes i revisar on ha fallat Milton Friedman hauria de ser el debat d’avui. Això fa preveure la urgència d’un nou pacte com el de Bretton Woods que retorni estabilitat als mercats mundials i eviti que certs països no facin els deures de la transició energètica mentre es repengen en els que sí que els fan. 

El preu de l’electricitat és només una conseqüència del desordre.

La imatge de la capçalera té una llicència Creative Commons.

About Post Author

Joan Vila

Joan Vila és Enginyer Industrial per l’Escola de Terrassa i en tecnologia de paper per l’Escola de Grenoble. Des de l’any 1981 és el CEO de L.C. Paper S.A. És el president de la comissió d’energia de PIMEC. Ha publicat “La crisi des de la trinxera” (2014) sobre les raons profundes de la crisi mundial i l’espanyola en concret. Acaba de publicar el llibre “Economia del Canvi Climàtic” sobre les reformes fiscals i regulatòries que cal fer a l’economia per controlar el canvi climàtic.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris