Creixement versus decreixement: un debat viu i indispensable

Xavier Cuadras Morató i Joan Ribas Tur repassen els arguments del debat sobre creixement o decreixement econòmic entre Jordi Gual i Joan Martínez-Alier, celebrat el passat mes de maig a la Societat Catalana d’Economia.

Lectures 534
Temps de lectura6 minuts

La història de la humanitat és, fins fa tres-cents anys o encara menys, una història d’estancament i subsistència. Segurament per això, Barak Obama va escriure el 2016 que “si haguessis de triar algun moment de la història de la humanitat per estar viu, triaries el moment actual”. Si bé és cert que no tothom se n’ha beneficiat de la mateixa manera, el creixement econòmic dels darrers dos-cents cinquanta anys ha permès que la humanitat hagi experimentat augments molt notables dels seus nivells generals de benestar. No obstant això, en plena crisi climàtica, és urgent que avui ens preguntem si aquest creixement econòmic es pot mantenir molt més temps sense ocasionar danys irreversibles al nostre planeta que comprometin de manera seriosa el benestar de les generacions futures. No podem deixar de demanar-nos si els nostres rebesnets no acabaran pensant que els hauria anat millor si haguessin viscut a l’època dels seus ancestres. 

El creixement econòmic i els seus límits són dues de les preguntes clau que s’ha formulat l’economia des del mateix moment del seu naixement com a disciplina, primer amb la investigació d’Adam Smith sobre la “naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions” i després amb l’anàlisi de Thomas Malthus sobre els límits físics al creixement i la seva visió que la població humana estava condemnada a la pobresa i la fam (en aquest blog, la qüestió també ha estat abordada per diversos autors com ara Joan Vila, Jordi Roca o Joan Martínez-Alier).

L’actual situació d’emergència climàtica ha fet tornar al primer pla la controvèrsia sobre quin és el model de creixement econòmic que pot garantir el nivell més alt de benestar per a la humanitat (incloent-hi totes les generacions futures). En aquest context han sorgit alternatives clarament disruptives i molt crítiques amb el rumb que està seguint la política econòmica de la major part dels països, com ara les que advoquen pel “decreixement“ (amb un protagonisme especial d’alguns investigadors enquadrats en l’anomenada Escola de Barcelona d’Economia Ecològica i Ecologia Política). 

El passat 11 de maig de 2023, la Societat Catalana d’Economia va organitzar el debat Més creixement? Decreixement! Decreixement? Més creixement! amb Jordi Gual (professor de l’IESE) i Joan Martínez-Alier (investigador de l’ICTA de la UAB), moderats per la professora Ada Ferrer-i-Carbonell (IAE-CSIC).

El problema a debat va ser resumit de manera gràfica per Martínez-Alier amb les dades contingudes a la coneguda corba de Keeling, que mesura l’acumulació creixent de diòxid de carboni (CO2) a l’atmosfera terrestre des de 1958. Malgrat els esforços a nivell internacional per reduir les emissions de CO2, sembla clar que aquestes continuen superant la capacitat que té l’ecosistema terrestre per capturar-les. Per a Martínez-Alier, aquesta tendència hauria de fer-nos plantejar molt seriosament si no és necessari anar cap a escenaris de decreixement. Gual, en canvi, va argumentar que les emissions de CO2 són externalitats negatives derivades dels processos de creixement econòmic. La teoria econòmica ens diu que en aquests casos el que cal fer és corregir aquestes externalitats, mitjançant impostos verds o una assignació correcta de drets de propietat i l’establiment de mercats per als drets d’emissió, sense que això sigui incompatible amb la continuació de determinats nivells de creixement econòmic. Martínez-Alier es va mostrar escèptic respecte de la possibilitat que arranjaments basats en la teoria de les externalitats tinguessin gaire utilitat per abordar un problema políticament complex i global com l’escalfament planetari.

Un argument a favor del creixement econòmic exposat per Gual va ser la dificultat que tenen les societats amb taxes de creixement nul·les o molt baixes (el que alguns han anomenat societats de suma zero) per resoldre els conflictes distributius que es produeixen en tots els grups humans. És previsible, va continuar dient, que un escenari de decreixement fos també un escenari de més tensions socials relacionades amb el repartiment dels recursos entre els diferents sectors productius i socials. En canvi, Martínez-Alier va destacar la prevalença dels conflictes ambientals i socials que el creixement econòmic provoca a molts llocs del món (tal i com es recull a l’Atles de Justícia Ambiental que ell mateix ha dirigit).

Gual va posar de relleu que, en qualsevol cas, una economia més respectuosa amb el medi ambient necessitaria grans inversions per progressar en la direcció de la transició energètica cap a la seva descarbonització i que aquestes inversions serien molt més factibles en un escenari de creixement que en un de decreixement. Per la seva banda, Martínez-Alier va assenyalar que, paradoxalment, la descarbonització, que evidentment defensa, també té el seu costat fosc en termes ambientals, donat que és intensiva i caríssima en els metalls i les terres rares que són necessaris per a les noves tecnologies “verdes”.

Per a Gual el creixement econòmic es pot justificar pel fet que no seria just carregar tots els sacrificis de la reducció de les emissions de CO2, en forma de menor creixement, a les generacions actuals, ja que el més probable és que les generacions futures seran més riques i, en conseqüència, es podran permetre pagar una bona part de les inversions que constitueixen la solució dels problemes ambientals que afecten tota la humanitat. En canvi, Martínez-Alier va emfatitzar el risc que el creixement, en les condicions actuals, no permeti aturar l’escalfament global i obligui a invertir en el futur un gran volum de recursos en l’adaptació de la societat a un planeta on les condicions de vida s’hauran malmès de manera considerable.

Gual va declarar-se un “optimista tecnològic” i va justificar-ho amb la constatació que totes les previsions catastrofistes que han anat sorgint al llarg de la història sobre els límits del creixement i l’esgotament dels recursos naturals han quedat llargament desacreditades pels avenços tecnològics i el funcionament dels mercats. Martínez-Alier va parlar, en canvi, de “realisme tecnològic” i del fet que l’economia no funciona de manera circular, com sovint s’assumeix, sinó que és entròpica. Aquest fet provoca que les demandes d’extracció de recursos naturals i el volum dels residus abocats al medi provocats pel creixement econòmic siguin cada cop més grans. Amb relació a això, Gual va manifestar que si cada cop més els béns i serveis que consumeix la població tenen un menor contingut material el problema dels límits físics del creixement, tot i no desaparèixer del tot, es relaxa de manera notable.

Gual va acabar demanant no convertir el problema del canvi climàtic en una lluita entre disciplines científiques i proposant treballar per trobar solucions holístiques a problemes socials complexos i multidisciplinaris com són tots els relacionats amb el canvi climàtic, la transició energètica, el medi ambient i el creixement econòmic. Martínez-Alier va emfatitzar les limitacions que la teoria econòmica més convencional encara té a l’hora d’analitzar el context físic dels processos de producció i consum i la manera com aquests interactuen de forma complexa amb el medi natural i, en última instància, afecten el benestar potencial de la humanitat, especialment de les generacions futures. 

About Post Author

Xavier Cuadras Morató i Joan Ribas Tur

Xavier Cuadras Morató és doctor en Economia per la Universitat de York (1996) i llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB, 1987). Professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra (en excedència) i actualment director de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Joan Ribas Tur és doctor en Economia per la Universitat Pompeu Fabra (2003) i llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Autònoma de Barcelona. És professor i coordinador acadèmic a l’ESCI-UPF i abans ha estat professor a la Universitat Abat Oliba-CEU, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Girona.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

Subscriure'm als comentaris
Avisa'm de
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris