Economia ecològica

Jordi Roca Jusmet ens parla dels trets bàsics del que avui s’associa acadèmicament (i també en el debat social) amb el concepte “economia ecològica”. L’economia ecològica no es una aplicació dels principis convencionals de l’economia a una determinada(s) temàtica(s) sinó un enfocament transdisciplinari que trenca amb molts d’aquests principis.

Lectures 664
Temps de lectura9 minuts

El propòsit d’aquesta contribució és difondre els trets bàsics del que avui s’associa acadèmicament (i també en el debat social) amb el concepte d’economia ecològica. Com passa amb tants conceptes, l’enfocament dels que l’utilitzen no sempre és el mateix, ja que es tracta afortunadament d’un camp d’estudi dins del qual existeix pluralitat i debats. Tanmateix, hi ha una sèrie de trets dominants per mi, que són els que resumeixo en aquesta nota. L’economia ecològica no és una aplicació dels principis convencionals de l’economia a una determinada temàtica sinó un enfocament transdisciplinari que trenca amb molts d’aquests principis.

El punt de partida de l’economia ecològica pot visualitzar-se en el gràfic que va proposar ja fa dècades un dels referents d’aquest enfocament, Herman Daly (1938-2022), que va morir fa pocs mesos (Daly, 1999).

L’economia és un subsistema de l’ecosistema global. Un ecosistema finit, no creixent, tancat a l’entrada de materials i obert al flux d’energia solar. Els recursos energètics es dispersen inevitablement i finalment en forma de calor mentre els residus materials es poden reciclar en proporcions històricament molt variables. Hi ha, per tant, una dependència bàsica de recursos extrets de la naturalesa. En economia se sol parlar igualment de producció, sigui de petroli, pesquera o agrària tot i que les relacions amb el medi natural són molt diferents: el petroli ha estat format en processos geològics de milions d’anys i les poblacions de peixos depenen de processos de reproducció que limiten la màxima pesca sostenible; igualment, l’agricultura pot mantenir-se només amb el treball i els cicles biogeoquímics activats per l’energia solar o pot requerir fluxos externs de fertilitzants. Hi ha per tant una comptabilització problemàtica considerant com a nova producció el que en bona part és venda de patrimoni existent (o de “capital natural” si algú vol aplicar aquest terme).

El nostre gràfic contrasta amb el que es coneix com a flux circular de la renda, que els estudiants aprenen habitualment en una de les primeres lliçons d’introducció a l’economia. El centre de l’anàlisi és el flux de diner entre agents econòmics i produir equival a generar valor afegit sense importar els fluxos físics que hi ha darrere de cada activitat. La natura no forma part de la imatge inicial de l’objecte de l’economia i en tot cas queda relegada a lliçons posteriors com a “externalitats” que de vegades fan que els mercats no funcionin prou eficientment (el gràfic del flux circular de la renda tampoc té en compte treballs no remunerats com el de moltes dones que dediquen llargues jornades de treball fent feines imprescindibles per al manteniment i reproducció de la vida humana, però són enviades al compartiment de la població “econòmicament inactiva”).

El nostre gràfic també mostra la forta relació entre extracció de recursos naturals i generació de residus. La quantitat i tipologia de recursos naturals es relaciona fortament amb la quantitat i tipologia de fluxos residuals, com queda palès en l’estudi del que s’ha anomenat metabolisme social o econòmic, una de les àrees d’estudi més destacables de l’economia ecològica: cremar combustibles fòssils porta inevitablement a generar diòxid de carboni i utilitzar quantitats massives de minerals porta a generar quantitats massives de residus sòlids si bé no sempre a curt termini (perquè en bona mesura s’acumulen en béns de consum duradors o en màquines i edificis). Els residus materials (a diferència de l’energia que no és reciclable) poden reciclar-se, tot i que en economies com la nostra el reciclatge de materials és molt limitat (i costós en recursos) i és impossible que se situï al 100%, per la qual cosa més que a una “economia circular” de materials al que podem aspirar a la pràctica és a una “economia en espiral” en la qual el reciclatge augmenti.

És destacable com en molts llibres acadèmics i cursos sobre creixement econòmic ni tan sols s’esmenta el paper dels recursos naturals quan és evident que la història econòmica recent seria totalment impensable sense l’accés massiu a fonts d’energia no renovables i a l’extracció de materials. La teoria econòmica que s’ensenya a les facultats modelitza normalment la “funció de producció” com si depengués únicament del treball i del capital, com si en la recepta d’un pastís aparegués només la cuinera i el forn però no els ingredients. Quan es presenta aquesta crítica, la resposta sovint és afegir un tercer factor —els recursos naturals— que es considera substituïble pel capital com si un forn més potent pogués substituir els ingredients o l’energia amb què funciona o com si més flota pesquera pogués substituir la desaparició de les poblacions de peixos. Aquesta economia de “llapis i paper” (per utilitzar l’expressió d’un altre referent de l’economia ecològica, matemàtic, estadístic i economista, Nicholas Georgescu-Roegen (1906-1994)) (Georgescu-Roegen, 1975) fa abstracció total del funcionament del món real. Els models científics poden fer certament simplificacions radicals de la realitat però s’hauria d’evitar fer supòsits que vagin contra les lleis de la natura.

Les activitats econòmiques interactuen constantment amb els ecosistemes (dels quals formen part) i afecten així al que podem anomenar —amb llenguatge antropocèntric— serveis ecosistèmics o ambientals, dels quals també depèn el nostre benestar. Això no queda recollit en els indicadors macroeconòmics habituals que informen sobre els “béns” però no sobre els “mals” que sovint acompanyen les activitats de producció i consum; és més, quan gastem diners per reduir els impactes i riscos ambientals (per exemple, per gestionar residus, netejar vessaments de petroli o curar persones malaltes a causa de la contaminació) fent el que s’ha anomenat despeses defensives o compensatòries, això augmenta el PIB i apareix per tant en l’actiu i no en el passiu (Roca Jusmet, 2022). Del que es tracta no és òbviament d’aspirar a alguna mena de natura intacta com si no hi haguessin els éssers humans sinó de cercar un tipus de “coevolució” que no posi en perill la satisfacció de les necessitats de les generacions futures i que respecti també les altres espècies.

Històricament —com mostren els estudis quantitatius— la grandària física del subsistema econòmic, l’espai ambiental que ocupa dins l’ecosistema global, ha augmentat enormement, especialment en el darrer segle tant en sentit literal, o quantitat d’espai ocupat per les activitats humanes, com figurat (per exemple, la proporció del flux global d’aigua mogut per l’energia solar que es desvia per a usos humans). Herman Daly deia que hem passat d’un “món relativament buit” d’activitat humana a un “món ple” i això fa més inadequat que mai pensar en els recursos naturals com a recursos lliures i en la capacitat dels sistemes naturals per absorbir residus com quelcom inexhaurible. L’important economista Kenneth Boulding (1910-1993), en el seu article “La economía de la futura nave espacial Tierra” (Boulding, 1966), va utilitzar una altra metàfora: hem de passar d’una mentalitat d’economia del cowboy a una mentalitat d’economia de l’astronauta en la qual l’èxit no és utilitzar més i més recursos per produir més i més sinó minimitzar l’ús de recursos necessaris per mantenir-nos en un estat desitjable sense oblidar-nos de les generacions futures. En el llenguatge actual podem dir que l’objectiu és satisfer les necessitats bàsiques de tothom (o proporcionar una bona vida, si es prefereix) dins dels límits planetaris.

Una obvietat, però freqüentment oblidada, és que el creixement indefinit de l’economia en termes físics és impossible en un món finit. Se sol acceptar que el creixement de la població mundial òbviament s’ha de reduir i aturar-se en algun moment (i això està passant, tot i que lentament degut a la gran inèrcia de les tendències demogràfiques), però tendim a pensar com si no hi haguessin límits al creixement de la “població” de cotxes, de bestiar o d’aparells electrònics. Alguns economistes ecològics han parlat d’economia estacionària en sentit positiu (com ja va fer John Stuart Mill fa gairebé 200 anys: Mill, 1848) i altres també de decreixement als països rics. Aquests termes no es refereixen directament al PIB o a la Renda Nacional però sí són contraris a la cultura —un tendiria a dir-ne la ideologia o fins i tot la religió— del creixement econòmic com a objectiu en ell mateix. La veritat és que històricament el creixement econòmic ha anat i va molt lligat al creixement en l’ús de recursos i en generació de residus i que el camí a la sostenibilitat passa per guiar-se per altres indicadors, i més quan hi ha dades objectives (com l’esperança de vida) i respostes subjectives (enquestes sobre felicitat) que porten a dubtar molt de la relació entre renda per capita i benestar (un cop s’han superat nivells de producció que permeten satisfer les necessitats bàsiques de tothom). L’accent ha de posar-se més en la distribució que en el creixement: els rics han de decréixer en la seva petjada d’energia, aigua i materials per reduir les pressions globals i deixar espai perquè les poblacions pobres pugin accedir a coses bàsiques. El terme que millor reflecteix aquesta perspectiva és segurament el de postcreixement (Jackson, 2022) o també el de prosperitat sense creixement (Jackson, 2009), dos títols de llibres de l’economista britànic Tim Jackson.

La dimensió distributiva és essencial pels economistes ecològics, molts dels quals han analitzat com els costos ambientals es transfereixen principalment a poblacions pobres, sovint a gent que viu a molts milers de quilòmetres dels llocs on s’extreuen els recursos necessaris per produir els béns de consum dels països rics o a on van a parar els residus generats acabada la seva vida útil. Intercanvi ecològicament desigual, deute ecològic o injustícia ambiental són termes que s’han utilitzat per descriure aquesta realitat (Martínez-Alier i Roca Jusmet, 2013). L’estudi dels conflictes que generen els impactes ambientals també és un camp d’anàlisi de l’economia ecològica que ha donat lloc a una base de dades global impressionant gràcies al projecte Atles de Justícia Ambiental (EJAtlas), liderat per l’economista català Joan Martínez Alier, que ha documentat i classificat ja prop de 3.900 casos de conflictes i és un exemple molt poc freqüent de col·laboració entre acadèmics i activistes.

El tema de la desigualtat és crucial i és una de les raons per les quals el concepte dominant de l’economia neoclàssica ambiental (l’òptim de contaminació) és un concepte formalment atraient i tranquil·litzador però científicament inacceptable, especialment quan els costos de la contaminació i els beneficis de contaminar recauen sobre poblacions molt diferents o sobre diferents generacions, com és en molts casos, incloent-hi el del canvi climàtic. Com valorar en diners els costos ambientals? Per la predisposició a pagar dels afectats? Com donar pes adequat a les generacions futures? Descomptant el futur perquè ens preocupa més el present o perquè axiomàticament suposem que les generacions futures estaran millor que nosaltres? (Padilla Rosa i Roca Jusmet, 2018). Aprofundir sobre aquests problemes desborda per suposat les possibilitats d’aquesta nota i em limitaré a assenyalar que les polítiques seran més o menys ambicioses depenent de posicions ètiques (i també de les actituds davant de la incertesa): malgrat el que es pot derivar del concepte econòmic anàlisi cost-benefici, les decisions polítiques no poden evitar el debat ètic.

Per als que estigueu interessats a aprofundir en l’economia ecològica em permeto recomanar el nostre llibre (amb Joan Martínez Alier), Economía ecológica y política ambiental (Fondo de Cultura Económica, tercera edició, 2013).

About Post Author

Jordi Roca Jusmet

Catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona. Director de la Revista de Economía Crítica. Especialitzat en economia ecològica. Imparteix cursos per a estudiants d’economia i de ciències ambientals. Coautor (amb Joan Martínez Alier) de Economía ecológica y política ambiental (Fondo de Cultura Económica, Mèxic, tercera edició, 2013) a més de nombroses publicacions tant acadèmiques com de divulgació.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

Subscriure'm als comentaris
Avisa'm de
guest
1 Comentari
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris
alfons barcelo
alfons barcelo
8 mesos Fa

Molt bé el contingut. I clar i senzill i curtet. Òptim pels que van escassos de temps i amb ganes de veure (o reveure) nous horitzons…
Salut!
ab