Barris, percepcions sobre immigració i preferències sobre redistribució. Evidència de Barcelona

En Gerard Domènech Arumí ens parla de les percepcions sobre immigració i les preferències sobre redistribució a Barcelona. El seu estudi mostra que moltes persones sobreestimen el nombre d’immigrants residents al seu país i tenen reserves a redistribuir recursos si aquests (creuen) van a immigrants. Aquests resultats s’expliquen, en part, per diferències demogràfiques a nivell local.

Lectures 523
Temps de lectura6 minuts

Els debats sobre immigració desperten passions, que sovint arriben a quotes incendiàries. És freqüent, i més durant períodes electorals, escoltar o llegir declaracions de polítics o de personalitats als mitjans parlant sobre hipotètiques “invasions d’immigrants” o dels “abusos a l’estat del benestar” causats per “immigrants captant totes les ajudes públiques” (per exemple, aquí o aquí). Tanmateix, també hi ha qui argumenta, amb dades, que la invasió d’immigrants no és real (segons l’INE, el 2020 només l’11,5% de la població espanyola tenia nacionalitat estrangera) i que no és cert que els immigrants rebin “totes les ajudes” (per exemple, mireu aquest o aquest altre article). Tot i que les dades desmenteixin moltes de les afirmacions falses sobre la immigració, la realitat és que la visió que “hi ha molts immigrants” i que “reben moltes ajudes” és àmpliament compartida entre una part important de la població. Per què? En un article recent, investigo una possible explicació: diferències locals en els nivells d’immigració.

Fixem-nos en la Maria (la nostra barcelonina fictícia d’avui). La Maria ha viscut sempre al seu pis del Raval. Quan era més jove (a principi dels 90) la majoria dels seus veïns eren gent “del barri de tota la vida” i no gaire “diferents” d’ella. De fet, només l’1,4% de la població de Barcelona era estrangera en aquell moment (Ajuntament de Barcelona, 2020). Des de final dels 90 i fins al dia d’avui, tanmateix, la imatge del barri ha anat canviant de mica en mica. Noves cares provinents d’Itàlia, l’Argentina, el Marroc o el Pakistan, entre molts altres països, han anat arribant i substituint alguns d’aquells veïns de tota la vida. El 2020 la població estrangera a Barcelona representava el 21,6% del total, i el 47% al Raval, el barri de la Maria (Ajuntament de Barcelona, 2020). És evident que, per a ella, la realitat del seu barri ha canviat dràsticament en els últims anys, digui el que digui l’INE sobre la immigració a Espanya.

Donada la nova demografia i que la Maria passa la major part dels seus dies a prop de casa, no és sorprenent que respongués amb un “moltíssims” ben concís quan li vaig demanar quants immigrants creia que hi havia a Espanya. Tampoc és estrany que fos una mica reticent a la proposta de millorar serveis i ajudes públiques a canvi de pagar més impostos. El 2020 vaig fer aquestes i altres preguntes sobre immigració i redistribució a la Maria i a 1.000 barcelonins més a través d’una enquesta en línia. Més del 90% dels barcelonins entrevistats va sobreestimar el nombre real d’immigrants residents a Espanya (figura 1). El barceloní mitjà pensava que un 20% de la població de l’Estat era estrangera, quasi el doble que la xifra oficial i una mica per sota de l’estadística a Barcelona. A més, l’enquesta també va revelar que les persones que sobreestimaven el nombre d’immigrants en més gran mesura es mostraven més adverses a redistribuir, uns resultats semblants als que estudis anteriors han trobat en altres contexts (per exemple, Alesina et al 2021 i 2023). Un nou resultat (potser sorprenent) revelat a l’enquesta és que els barcelonins, en general, tenen una idea bastant precisa de la demografia propera a casa. Quan els vaig preguntar sobre el nombre d’immigrants que residien al seu barri, la majoria em va donar respostes semblants a les dades oficials. De fet, el barceloní mitjà, només va “subestimar” el nombre d’immigrants del seu barri en un punt percentual.

A picture containing diagram, plot, line, text

Description automatically generated

Figura 1. Distribució de percepcions sobre immigració (a Espanya i al barri) entre els enquestats.

L’origen dels immigrants és crucial. Parlem ara de la Cristina, una altra veïna (fictícia) que també va participar a la meva enquesta. La Cristina també viu al Raval però, en contrast amb la Maria, creu que el nombre d’immigrants a Espanya és molt inferior; també és molt més entusiasta de la idea de millorar serveis i prestacions públiques (a canvi d’impostos més alts, és clar). La Maria i la Cristina són molt semblants en molts aspectes. Totes dues viuen al mateix districte (Ciutat Vella) i tenen més o menys la mateixa edat, renda i educació. No obstant això, els veïns més propers a (l’habitatge de) la Maria són majoritàriament del Marroc i el Pakistan, mentre que els veïns de la Cristina són originaris d’Itàlia i l’Argentina. De fet, l’enquesta revela que, en qualsevol districte, les persones amb més veïns provinents de l’Àfrica o d’Àsia solen respondre com la Maria (sobreestimant el nombre d’immigrants i més reticents a redistribuir), mentre que persones amb més veïns d’Europa o d’Amèrica (Central o del Sud) són més propensos a respondre com la Cristina (figura 2).

A picture containing text, diagram, line, plot

Description automatically generated

Figura 2. Immigració al barri, percepcions i preferències sobre redistribució.

Diferències en el nivell d’ingressos, color de pell o idioma entre la població autòctona i els immigrants, així com en la magnitud dels fluxos migratoris, són cabdals. Els nous veïns de la Maria, del Marroc i el Pakistan, tenen un color de pell més fosc que el d’aquells “veïns de tota la vida” i sempre es fixa en ells quan se’ls troba pel carrer; parlen una llengua i tenen una cultura molt diferent de la seva i, generalment, tenen ingressos més baixos, cosa que li fa pensar que qualsevol millora en ajudes públiques anirà a ells. A més, en els darrers anys, el nombre d’immigrants que s’ha traslladat a prop de casa seva ha sigut molt pronunciat, amb creixements d’entre el 10 i el 30% en poc temps. La seva percepció “d’invasió” té les seves arrels i justificació en aquest àmbit més local, per la qual cosa, durant l’enquesta, no només va expressar les seves reserves a més redistribució, sinó que també va mostrar el seu interès a explorar opcions polítiques amb un marcat caràcter contrari a la immigració (VOX). Per altra banda, la Cristina ni tan sols considera els italians com a immigrants. Tampoc li preocupa massa que els seus veïns italians o argentins abusin dels serveis públics. Amb els argentins comparteix una de les seves llengües i diversos trets culturals. Amb els italians té menys en comú, però són més rics que ella!

En conclusió, moltes persones sobreestimen el nombre d’immigrants residents al seu país i tenen reserves a redistribuir recursos si consideren que van als immigrants. Diferències demogràfiques a nivell local expliquen, en part, aquests resultats. Polítics i periodistes podran dir que la immigració és baixa i necessària per finançar l’estat del benestar. Tanmateix, la realitat de la Maria és que la meitat dels seus veïns són ara persones estrangeres, amb històries vitals molt diferents de la seva i amb les quals, per consegüent, li costa més empatitzar.

Més en general, els resultats de l’estudi posen de manifest nous efectes associats a la segregació racial —biaixos en percepcions i canvis en la voluntat de contribuir als béns públics. Recentment, després de discutir amb la Maria i conèixer la seva visió sobre la immigració, algunes persones l’han increpat personalment amb paraules utilitzades massa a la lleugera. La Maria estarà equivocada en diversos aspectes sobre el tema, però simplificar el debat en excés, caure en desqualificacions personals i no fer l’esforç d’intentar entendre les arrels de les seves opinions només aconsegueixen acostar-la encara més a opcions polítiques perilloses. Els debats sobre la immigració desperten passions, que sovint arriben a quotes incendiàries. Com a societat, potser faríem bé de refredar i millorar la maduresa d’aquests debats, almenys una mica.


Una versió en castellà d’aquest article serà publicada pròximanent al blog Nada es Gratis.

About Post Author

Gerard Domènech Arumí

Gerard Domènech Arumí és investigador postdoctoral a ECARES (Université Libre de Bruxelles). És doctor en economia per la Boston University (2021). La seva recerca se centra en els camps de l’economia pública i urbana, amb èmfasi en temes relacionats amb la desigualtat i els barris.

No et perdis cap publicació

Rebràs un correu setmanal amb les últimes novetats del blog. No enviem correu brossa (però comprova'n la safata)!

Subscriure'm als comentaris
Avisa'm de
guest
0 Comentaris
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris