La crisi de la covid-19 ha posat de relleu molts problemes socials ja existents, i també n’ha originat de nous. L’aïllament social com a mesura de contenció de la pandèmia ha causat situacions de soledat a gran part de la població, i un dels col·lectius més perjudicats ha estat la gent gran. Si bé aquest ja era un dels problemes més rellevants dels majors de 65 anys, el coronavirus l’ha agreujat en gran mesura. Es tracta del grup de més risc davant el virus i són persones que viuen en la seva gran majoria soles. A més, en els darrers mesos el debat polític i social s’ha centrat en els efectes de la pandèmia en la salut mental, i cada vegada més estudis estan mostrant evidències del deteriorament de la salut mental entre la població (per exemple, González-Sanguino et al., 2020; Foremny, 2020). És per això que podem preguntar-nos, quines mesures es poden dur a terme per mitigar alguna de les conseqüències de la crisi del coronavirus?
Abans que la covid-19 arribés a les nostres vides, juntament amb l’Elena Costas (KSNET i ESADE) i el Pedro Rey (ESADE) vam realitzar un experiment social o RCT (per les sigles en anglès de Randomised Controlled Trial) —tal com es coneix en l’àmbit acadèmic— que pot aportar informació rellevant per afrontar la solitud postpandèmica, la salut i el benestar de la gent gran, i així implementar polítiques de prevenció basades en l’evidència. En aquest estudi, que vam fer des de KSNET juntament amb la Fundació Bancària la Caixa (FBLC), preteníem identificar l’impacte de participar en activitats culturals en la salut i el benestar de la gent gran i examinar els possibles mecanismes.
L’experiment es va dur a terme amb els membres dels 19 centres de gent gran que té la FBLC a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Aquests centres, anomenats EspaiCaixa, són gestionats per associacions de gent gran, i s’hi fan activitats diverses i són un lloc de reunió diària. Els locals són propietat de la FBLC, però estan 100% autogestionats per membres de l’associació, que són els encarregats d’organitzar diferents tipus d’activitats, entre les quals n’hi ha de culturals.
Juntament amb un grup d’experts en temes culturals es va dissenyar un itinerari de quatre activitats: la projecció d’una pel·lícula, la projecció d’un concert musical i dos cafès tertúlia. Aquestes dues darreres activitats consistien en una visita guiada per personal d’un centre cultural i una tertúlia posterior per comentar i debatre l’exposició vista. Per tant, en les dues primeres activitats els participants tenien un rol passiu, atès que tan sols havien de mirar i gaudir de l’espectacle; en canvi, en les altres dues activitats el rol era més actiu, atès que podien interactuar amb una persona experta sobre la temàtica i amb els altres assistents.
Per poder mesurar quin era l’impacte real d’aquest itinerari cultural en la salut física i mental dels participants es va implementar una metodologia mixta. Pel que fa a l’anàlisi quantitativa es va dissenyar un RCT per identificar si existia alguna causalitat entre la participació en les activitats i els resultats observats i, per la part qualitativa, es van dur a terme dos grups de discussió per analitzar quins podien ser els possibles mecanismes darrere d’aquesta causalitat. Per implementar l’experiment de camp es va assignar aleatòriament (segons un sistema de clusterització) la condició de grup de tractament o de grup de control als 19 EspaiCaixa. D’aquesta forma, els grups de tractament serien els centres que participarien en l’itinerari cultural, mentre que els grups de control serien els centres que no hi participarien (encara que se’ls oferiria la possibilitat de participar en activitats culturals un cop acabat l’estudi, per tal d’evitar un biaix en l’interès cultural previ dels participants). De la mateixa manera que es fa en les anàlisis clíniques, es tractava de comparar grups de persones molt similars (en gènere, nivell socioeconòmic o formació), de centres molt similars, per veure quin canvi provocava participar en un seguit d’activitats culturals.
Per obtenir la informació necessària per la part quantitativa es van realitzar dos qüestionaris: un abans de fer les activitats, i un altre després. Aquests dos qüestionaris eren gairebé idèntics i van ser contestats per totes les persones que havien accedit a participar en l’estudi, independentment de si pertanyien a un grup de tractament o de control. El qüestionari incloïa preguntes bàsiques personals, preguntes sobre hàbits de consum cultural, preguntes sobre hàbits saludables, i preguntes sobre benestar i salut física i mental. A la segona ronda de qüestionaris és quan es van implementar els dos grups de discussió, un a un centre que formava part del grup de tractament i l’altre a un del grup de control. A continuació, es mostra de forma gràfica la cronologia del disseny de tot l’estudi:
Els resultats més destacats d’aquest experiment mostren un impacte positiu en els indicadors objectius, com la disminució del nombre de visites al metge i un augment de la vida social. Pel que fa a la part qualitativa, els grups de discussió, els resultats van en la línia dels obtinguts amb l’RCT. Les persones participants consideren que atendre una activitat cultural suposa veure gent, estar ocupat i mantenir la ment activa. El fet d’haver de sortir de casa i fer exercici físic, relacionar-se amb altra gent i comentar les activitats els anava molt bé pel seu benestar personal i per sentir-se actius.
Sorprenentment, i segons l’anàlisi quantitativa, la salut autopercebuda —indicador subjectiu— es veu afectada negativament, cosa que mostra una possible contradicció amb els resultats anteriors. Mentre que l’indicador objectiu de salut mostra una millora i els resultats qualitatius així ho corroboren, l’indicador subjectiu de salut (els vam demanar directament què pensaven del seu nivell de salut) es veu perjudicat. Aquesta discrepància ja va ser batejada per Arthur J. Barsky (1988) com “la paradoxa de la salut”. Segons aquesta paradoxa, els indicadors macro de salut més objectius han millorat al llarg dels anys, però en canvi els indicadors més subjectius, com ara insatisfacció amb el benestar i la salut, han empitjorat.
En el context del nostre experiment, una hipòtesi per explicar aquesta discrepància és que les persones participants en l’itinerari cultural van ser exposades a un estereotip positiu de l’edat en veure’s involucrades en aquestes activitats: anar en autobús fins al lloc de les activitats, estar físicament actiu, participar en un concert projectat, visitar una exposició guiada i debatre, etc. Així, tal com explica la literatura especialitzada, la gent gran exposada a aquest tipus d’estereotips positius es torna més exigent amb la seva salut i el seu benestar. Des d’un punt de vista de l’economia del comportament i segons la Teoria Prospectiva de Kahneman i Tversky (1979), es pot interpretar que el punt de referència sobre el seu estat de salut canvia en veure’s tenint una vida molt activa, cosa que posa el llistó més alt.
El nostre estudi aporta més llum a l’evidència ja existent de l’efecte positiu de les activitats culturals en el benestar i la salut de les persones (MHF, 2011) i, en particular, de la gent gran. I això s’ha d’incorporar al disseny de les polítiques públiques. Cal potenciar les activitats culturals com a mesura preventiva de salut, a través de programes que disminueixin la solitud de la gent gran i augmentin el seu benestar. Per sortir de la pandèmia, receptem cultura.
La imatge de la capçalera està subjecte a llicència creative commons.
