L’economia es coneix com la ciència dels recursos escassos, de la qual aprenem a escollir una cosa o altra. Davant d’aquesta visió, la cultura, el coneixement, és additiu, acumulatiu, permet que més sempre sigui millor, cosa que no sempre passa a l’economia. La llengua té un paper molt important a l’economia, pel seu valor instrumental en el comerç i en les relacions humanes, i per les externalitats que genera el seu coneixement, que el mercat sovint falla a considerar: un capital humà millor, productivitat en el ventall d’ocupacions elegibles, i com a instrument d’integració social. El seu paper a les xarxes fa que l’acumulació d’ús doni avantatges comparatius i exerceixi un paper com a senyal o credencial (qui coneix llengües coneix també més coses). O recentment, àdhuc per a una llengua minoritzada, el seu paper en el reconeixement del valor de la biodiversitat.
L’economia teòrica ens diu que el que és racional per als individus a l’hora de decidir si adquireixen o no una segona llengua resulta de comparar els costos d’aprenentatge (en termes de temps i diners) amb els beneficis (la capacitat de comunicar-se i fer negocis amb membres d’altres comunitats). Un ingredient important d’aquest enfocament, com dèiem, és la presència d’externalitats de xarxa. El valor de conèixer l’idioma augmenta amb el nombre de parlants, si bé quan es prenen decisions aïlladament sobre si invertir en el seu aprenentatge, els individus no interioritzen aquests elements i, per tant, s’allunyen de l’òptim, de manera que la inversió individual en habilitats lingüístiques és menor del que seria socialment desitjable.
La importància de la llengua pròpia com a factor de desenvolupament econòmic i la possible amenaça que representa la internacionalització des de la perspectiva homogeneïtzadora dels mercats globals, situa l’anàlisi de la regulació en uns paràmetres nous. Però la societat catalana té, en tot cas, una dimensió excepcional: es pot argumentar que és la societat en què el bilingüisme additiu està més desenvolupat, atesa la proximitat del català i el castellà, i si compta amb les polítiques públiques adequades, té més oportunitats d’establir-se plenament.
Diferents estudis (Caminal i Di Paolo i Raymond, entre d’altres) mostren com parlar i llegir en català augmenta la probabilitat d’estar ocupat entre un 3 % i un 5 %, i afavoreix la selecció en ocupacions de coll blanc entre un 9 % i un 14 %. Escriure en català augmenta entre un 6 % i un 13 % la probabilitat de treballar en serveis, institucions públiques i en el sector educatiu. En general, l’efecte net de conèixer el català augmenta entre un 14 % i un 15 % les rendes del treball. Entre les persones immigrades, una competència elevada en català augmenta els ingressos un 20 %, tot i que les contrastacions empíriques fan referència a diferents anys i contextos. Sembla evident que tots aquests àmbits econòmics i empresarials associats a la prima lingüística s’han de reforçar (vegeu el meu resum aquí).
L’expansió dels mercats que la globalització avui provoca va acompanyada d’elements prou interessants per a la pervivència d’una llengua com la nostra, a la qual poden ajudar algunes noves polítiques. La intel·ligència artificial, per exemple, abaixa els costos d’aprenentatge de les llengües, de traducció a veu, de correcció gramatical i d’identificació del sentit de les paraules. Certament, la globalització comprimeix l’espai i el temps de les relacions socials en favor de la immediatesa, però també expandeix força el seu abast: centralitza i descentralitza a la vegada. En aquest sentit, la globalització és un fenomen complex i ambigu, ja que si bé difon extraordinàriament l’idioma dominant, que per defecte esdevé “llengua global”, també permet l’increment de la diversificació lingüística.
El que mou els incentius a l’aprenentatge de la llengua del país, des d’un punt de vista econòmic, pot resultar doncs només d’abaixar els costos d’accés a aquest aprenentatge (cursos de català gratuïts, típicament) o d’incrementar la prima lingüística (el valor que l’economia dona al coneixement del català). En el tema de la reducció de costos, certament l’oferta pública i la regulació hi tenen encara un paper, que s’ha de mantenir. Notem en tot cas les dificultats que limiten aquestes polítiques lingüístiques davant d’una immigració que fins i tot sembla disposada a renunciar a algun dret de ciutadania si s’arriba a condicionar al coneixement de la llengua. És conegut que contra el que seria esperable, qui migra, tot i donar per suposat que s’ubicarà en el país d’acollida en els grups socials de renda baixa, no sembla prioritzar destinacions més atentes amb la desigualtat (per exemple a països amb bona tradició d’estats de benestar), ja que saben que a aquests països s’hi sol associar una economia més formalitzada i més pressió fiscal. Sembla que alguns grups de migrants donen per garantides certes prestacions universals (la sanitat), i les econòmiques estan disposats a perdre-les a canvi d’unes majors rendes sense impostos i cotitzacions, que sovint transfereixen a les seves famílies del país d’origen. Això es pot deure, en part, al fet que aquelles prestacions les supleixen ells en espècie, de manera informal, des de les seves pròpies comunitats. Per això sovint viuen a prop i comparteixen l’ajut recíproc des d’una identitat que no volen perdre, almenys en les primeres generacions, i s’estanquen en certes feines properes a l’economia submergida (com ara de repartidors). Això limita, crec jo, les actuacions públiques d’oferta per afavorir l’accés condicionat al coneixement de la llengua (a més d’altres actuacions del nacionalisme espanyol en contra).
De manera que com a economista penso que hem de buscar que el mercat, les empreses, reconeguin el català amb una prima econòmica diàfana. Primer, els sindicats no han de veure en la priorització de retribucions i llocs de treball cap mena de discriminació, sinó més aviat el premi a l’esforç, a la millora del capital humà i a l’ocupabilitat dels seus afiliats. Les empreses, amb la definició dels seus llocs de treball, han de valorar que qui té disposició lingüística pot atendre millor els seus clients i per tant se’ls ha de pagar millor. I els treballadors han d’entendre que sense aquell coneixement resten abocats a tasques menys creatives i sobretot, mal remunerades. El que observem ja en alguns comerços, sobretot en aquells en què la reputació compta, hauria de ser extensible a altres sectors. Són activitats repetitives, amb elements de guariment o consell, que així mostren lleialtat a les relacions comercials, tractant els seus clients no com a gent de pas (com faria el quiosc de platja), sense oportunismes, sinó com a bé de confiança. Caldria impregnar d’aquest animal spirit el sector de la consultoria, les assegurances, el financer, el sector del taxi, l’hostaleria de proximitat i, fins i tot, les perruqueries, en què la interacció entre client i comerç és important. A l’empresa s’hauria d’exigir, si no una etiquetatge complet, almenys la garantia d’atenció en català, símptoma de confiança (“som gent d’aquí”) i els usuaris ho haurien de saber (no tenim també taxis o productes ecològics?).
Malauradament, la dinàmica actual és de retrocés del català, però hi ha encara moltes polítiques per testar abans de tirar la tovallola. En el llenguatge del model d’externalitats de xarxa que he mencionat abans, diríem que la situació actual, de desequilibri, se situa entre el zero i l’equilibri baix: la dinàmica duria llavors cap a zero, és a dir, cap al monolingüisme castellà. Nogensmenys, si es pot impulsar la participació i superar la corresponent a l’equilibri baix, llavors una dinàmica descentralitzada podria permetre l’equilibri superior desitjat (vegeu Silvestre [2012]). Per això, una empenta pot venir de les mateixes trajectòries vitals pel que fa l’estatus socioeconòmic i les relacions socials dels no catalanoparlants, que percebin la senyalització que dona el coneixement de la llengua en benefici propi. L’èxit o el fracàs d’aquest esforç pot resultar, per exemple, de com la ciutadania faci seva l’exigència de l’ús de la llengua en el quilòmetre zero, de manera que l’empresa ho consideri i ho reculli en nòmina. I això només depèn de tots nosaltres.
Nota: El text resulta de la intervenció de l’autor a les Jornades sobre l’estat de la llengua a la catalanofonia: anàlisi i intervenció, celebrades a l’Institut d’Estudis Catalans el 9 i 10 de desembre de 2025, i està dedicat a Joaquim Silvestre, catedràtic d’Economia de la UC Davis als EUA, sempre preocupat per la nostra llengua, excel·lent economista i gran persona.
La imatge de capçalera pertany a flickr
