L’elevada taxa de temporalitat ha estat un dels problemes estructurals de l’economia catalana. El model econòmic i el marc legislatiu han fomentat durant dècades una dualitat en el mercat laboral, en què alguns treballadors gaudien de contractes indefinits amb alta protecció legal mentre d’altres es veien abocats a la inestabilitat i l’encadenament de contractes temporals de més baixa qualitat.
L’any 2021, el Govern espanyol va impulsar una nova reforma laboral (la cinquena en el que portem de segle) amb la intenció de posar fi a aquesta dualitat i limitar els contractes temporals a casos excepcionals. Si observem les dades dels últims anys, sembla que la reforma ha donat els resultats esperats: del 2021 al 2024, la taxa de temporalitat a Espanya ha baixat del 25,5 % al 15,89 % (del 20,5 % a l’11,3 % a Catalunya). Aquest fet s’ha vist compensat per l’augment dels contractes fixos discontinus. Un tipus de contracte, fins al moment residual, que ha donat cobertura a molts treballadors ocupats en sectors estacionals.
Més enllà de la millora dels indicadors macro, la pregunta que ens hem de fer és si la reducció de la taxa de temporalitat ha tingut un impacte real en l’estabilitat dels treballadors i la qualitat del nostre mercat laboral. Tal com explica l’apunt del professor Xavier Cuadras Morató ”Mercat laboral: menys temporalitat, la mateixa precarietat?”, la realitat no és tan simple, i una menor incidència dels contractes temporals no té per què traslladar-se en una millora significativa de la realitat dels milers de treballadors en situació precària. En aquest sentit, l’estudi de Conde-Ruiz et al. (2023) posa l’èmfasi en la diferència entre la temporalitat contractual, és a dir, tenir un contracte temporal, i la temporalitat efectiva, entesa com l’afectació per períodes curts de treball i transicions freqüents entre ocupació i desocupació.
Seguint aquesta línia, hem volgut estudiar juntament amb Xavier Cuadras Morató quina ha estat l’evolució de la temporalitat efectiva del mercat laboral a Catalunya. A partir de les dades de la Mostra contínua de vides laborals del 2023, hem construït dos nous indicadors per estimar l’estabilitat del mercat laboral català. El primer –la taxa de rotació diària– mesura quantes persones entren i surten de la Seguretat Social cada dia en relació amb el total d’afiliats. Una taxa de rotació més alta indica més inestabilitat o temporalitat del mercat laboral. El segon indicador és la durada mitjana dels períodes d’alta d’afiliat. És a dir, quants dies, de mitjana, una persona es manté en alta d’afiliació abans que es produeixi la baixa. En aquest cas, una durada mitjana més llarga indica més estabilitat laboral.
Pel que fa a l’efecte de la reforma laboral en la taxa de rotació, podem observar una lleugera reducció del 7,7 % en el conjunt de contractes (de 0,78 moviments per cada 100 afiliats a 0,72). Això vol dir que disminueixen els fluxos d’entrada i sortida, cosa que suggereix una tímida millora de l’estabilitat laboral. En canvi, si ens fixem en l’evolució de cada tipus de contracte per separat, sorprèn l’augment de la rotació del 50 % i 96,7 % en els contractes indefinits i fixos discontinus, respectivament. D’altra banda, els contractes temporals es mantenen en nivells similars amb un augment del 3,7 %.
Els resultats són similars en calcular l’efecte de la durada mitjana dels períodes d’alta d’afiliació. En aquest cas, la durada mitjana augmenta un 10 % (passant de 226 dies d’alta a 248,8), cosa que indica que, de mitjana, els períodes d’ocupació són més llargs ara que abans de la reforma. De nou, però, si observem la durada mitjana en cada tipus de contracte per separat, hi ha una reducció significativa entre els contractes indefinits (-36 %) i els contractes fixos discontinus (-44 %). Més concretament, abans de la reforma els contractes indefinits duraven, de mitjana uns 1.300 dies (uns tres anys i mig). Ara en duren 830 (poc més de dos anys).
Però com pot ser que les dades agregades millorin si, mirant per tipus de contracte, s’observa un retrocés en aquests indicadors? La resposta és l’efecte composició. Encara que la durada mitjana del període d’afiliació dels que ara tenen un contracte indefinit sigui més baixa que la dels que en tenien un fa quatre anys, avui dia hi ha més gent que té un contracte indefinit. Un tipus de contracte que, per naturalesa, té una durada mitjana més alta que un de temporal o un de fix discontinu. Per tant, la millora dels indicadors agregats no respon a la millora de cada grup, sinó al canvi en el pes de cada grup en la distribució total (en aquest cas, la reducció de la proporció de treballadors amb contracte temporal).
La millora de l’estabilitat gràcies a la reducció de la taxa de temporalitat (és a dir, l’efecte composició) no treu, però, que l’empitjorament dels indicadors d’estabilitat dins dels contractes indefinits (i fixos discontinus) no ens hagi de preocupar. Les dades ens mostren que, després de la reforma, hi ha menys treballadors amb un contracte temporal. Cert. Però també assenyalen que molts dels nous treballadors indefinits no gaudeixen del mateix nivell d’estabilitat que tenien els seus homòlegs abans de la reforma. Pot haver canviat el seu tipus de contracte però no la seva realitat laboral.
Així ho demostra el canvi en la distribució de la durada dels contractes indefinits (gràfic 1). Després de la reforma, la incidència dels contractes indefinits que duren menys d’un any augmenten de forma significativa (tal i com mostra la línia verd fosc), i un pic (que indica la durada més freqüent) més propera als 0 dies. En canvi, s’observa una menor incidència de contractes de més d’un any.
Gràfic 1 Distribució de la durada mitjana dels períodes d’afiliació abans i després de la reforma laboral. Contractes indefinits
Per veure de manera més detallada la relació entre la temporalitat contractual i l’efectiva, comparem l’evolució de la taxa de temporalitat (contractual) amb l’evolució de la durada mitjana dels períodes d’afiliació (proxy de la temporalitat efectiva). El gràfic 2 ens mostra, per a cada sector d’activitat econòmica, la variació percentual de la temporalitat contractual abans i després de la reforma (eix d’abscisses) i el mateix amb la temporalitat efectiva (eix d’ordenades). Si la reducció de la taxa de temporalitat reflectís una millora real de l’estabilitat laboral, esperaríem que els sectors amb una baixada de temporalitat més pronunciada també mostressin un increment de la durada mitjana més alt. En canvi, el que ens mostra el gràfic és que no hi ha una correlació evident entre les dues variables.
Gràfic 2 Relació entre els canvis en la taxa de temporalitat i la durada mitjana dels períodes d’afiliació, per divisions d’activitat econòmica
Amb aquestes dades seria molt agosarat fer una valoració categòrica sobre si la reforma laboral ha aconseguit el seu objectiu o no. És evident que la taxa de temporalitat s’ha reduït notablement gràcies a aquesta reforma. Tanmateix, altres indicadors –com els que hem explicat– mostren millores bastant més tímides. Del que no hi ha dubte és que, avui dia, la taxa de temporalitat contractual és un indicador que no ens transmet una informació tan completa de la realitat econòmica del país com ara fa quatre anys.
A més, aquests resultats fan evident que una millora significativa del mercat de treball i les condicions laborals no podrà ser una realitat sense encarar els problemes estructurals que pateixen tant l’economia catalana com l’espanyola. Per aquest motiu, és important créixer en qualitat (no només en quantitat). Cal fomentar una indústria i uns serveis d’alt valor afegit que puguin crear llocs de treball més estables, i reduir la dependència de sectors estacionals per naturalesa (com el turisme).
En un context volàtil i globalitzat com l’actual, les polítiques per millorar les condicions laborals dels treballadors han d’anar més enllà de la legislació laboral.
Podeu llegir l’informe sencer sobre els efectes de la reforma laboral: La temporalitat al mercat laboral a Catalunya després de la reforma laboral de 2021.
La imatge de capçalera pertany a Towfiqu barbhuiya de Pexels
