Mercat laboral: menys temporalitat, la mateixa precarietat?

Xavier Cuadras Morató analitza la recerca més recent sobre la temporalitat del mercat de treball. Tot i que la reforma laboral de 2021 ha reduït la taxa de temporalitat, no és clar que això s’hagi traduït en major estabilitat de l’ocupació.

Lectures 225
Temps de lectura5 minuts

Juntament amb les elevades taxes de desocupació, un dels principals problemes del mercat laboral a Catalunya ha estat, ja des de començaments dels anys 90, l’elevada taxa de temporalitat. La gràfica adjunta, que mostra les dades corresponents als darrers dinou anys, evidencia que la taxa de temporalitat a Catalunya s’ha mantingut fins fa molt poc temps per sobre de la mitjana dels països de la UE27. Desocupació i temporalitat són manifestacions d’un mercat de treball de caràcter dual que condemna a la precarietat una bona part dels seus treballadors.

Font: Idescat i Eurostat.

L’elevat nombre de treballadors amb contracte temporal ha estat a l’arrel d’una sèrie de grans mals endèmics del mercat de treball a Catalunya. En primer lloc, l’elevada volatilitat de l’ocupació. Les empreses s’han ajustat habitualment a les variacions cícliques de l’economia contractant i acomiadant treballadors temporals, que són els que s’han vist obligats a suportar la major part del risc derivat de les fluctuacions de l’activitat econòmica. Un exemple d’això el tenim en els efectes que va tenir la Gran Recessió al mercat de treball a Catalunya. Entre el segon trimestre de 2007 i el mateix període de 2010 el nombre total de treballadors assalariats va disminuir en més de dos-cents seixanta mil (una davallada de gairebé el 9 %), però mentre que el nombre de treballadors amb contracte permanent es va mantenir pràcticament idèntic, el nombre de treballadors amb contracte temporal es va reduir en quasi una tercera part. No és cap sorpresa doncs que es pugui veure a la gràfica una davallada important de la taxa de temporalitat durant aquest període.

En segon lloc, l’elevada temporalitat ha tingut efectes negatius pel que fa a la qualitat de l’ocupació. L’elevada rotació dels treballadors desincentiva la inversió en formació i capital humà específic per al lloc de treball i dificulta el creixement de la productivitat, de manera que es perpetua la baixa qualitat dels llocs de treball afectats per la temporalitat (vegeu Cabrales, Dolado, i Mora, 2017). En conseqüència, no pot sorprendre gaire que una de les conclusions de la recerca sobre el tema (vegeu García-Pérez, Marinescu, i Vall Castelló, 2018) sigui que tot i que l’existència generalitzada de contractes temporals pot ajudar els treballadors joves menys qualificats a trobar una primera feina, la realitat és que acaba provocant efectes negatius des del punt de vista de la seva carrera laboral a mitjà i llarg termini, com ara una menor participació laboral i menors guanys salarials.

En definitiva, la dualitat del mercat de treball a Catalunya i l’ús generalitzat dels contractes temporals són a la base dels elevats nivells de desigualtat entre treballadors i ha contribuït a perpetuar les dificultats que tenen molts treballadors joves per emancipar-se, accedir a l’habitatge, i formar una família i tenir fills (sobre la relació entre precarietat laboral i decisions de fecunditat vegeu Ayllón (2019) i Vall Castelló (2024)).

No obstant tot això, l’observació de les dades dels darrers anys a la gràfica ens indica que la taxa de temporalitat a Catalunya s’ha reduït de manera molt evident a partir de finals de 2021 fins a convergir amb la taxa dels països de la UE27 a finals de 2023. Sens dubte, es tracta d’una conseqüència de la reforma laboral de 2021, que va restringir de manera molt notable l’ús dels contractes temporals per part de les empreses. A primera vista la valoració de la reforma hauria de ser positiva, ja que sembla representar una passa endavant cap a un mercat de treball caracteritzat per una major estabilitat. Això sembla…, però de debò és el que ha passat?

Segons una investigació recent (Conde-Ruiz, García, Puch, i Ruiz, 2023) que avalua els resultats de la reforma laboral, no sembla que les coses hagin canviat tant com aparenten. La recerca parteix de la diferenciació entre temporalitat contractual (el percentatge de treballadors que tenen un contracte temporal) i temporalitat empírica (el percentatge de treballadors que, sigui quin sigui el tipus de contracte que tenen, es veuen afectats per períodes curts de treball i transicions freqüents entre ocupació i desocupació). Mentre que, com ja hem vist, és evident que la taxa de temporalitat contractual s’ha reduït de forma notable (un aspecte que, dit sigui de passada, no havien aconseguit reformes anteriors que tenien el mateix objectiu), la temporalitat empírica s’ha mantingut a nivells molt similars als que tenia abans de la reforma laboral.

Els autors del treball fan servir una base de dades que recull tots els registres diaris d’afiliació a la Seguretat Social, i que els permet examinar els patrons de creació i destrucció de llocs de treball i calcular la durada mitjana de l’ocupació. Tot i que la recerca analitza el cas d’Espanya, sabem que el comportament del mercat de treball a Catalunya és molt similar i, per tant, podem suposar que els resultats serien similars per al cas català. La seva principal conclusió és que no s’observen diferències significatives entre l’evolució d’aquestes variables clau abans i després de la reforma laboral de 2021. Òbviament, una major estabilitat laboral efectiva hauria hagut d’anar acompanyada de processos de creació i destrucció de llocs de treball menys dinàmics i una major durada dels períodes d’ocupació. En altres paraules, malgrat que la reforma laboral ha permès, com ja hem vist, dividir per dos la taxa de temporalitat contractual, no sembla que hagi tingut un impacte gaire substancial en la millora de l’estabilitat efectiva de l’ocupació dels treballadors més precaris (reducció de la temporalitat empírica). És evident que aquest efecte quasi nul de la reforma laboral en la temporalitat empírica només és possible si les modalitats contractuals que poden fer servir actualment les empreses poden replicar de manera molt aproximada els patrons de creació i destrucció d’ocupació que s’observaven amb anterioritat.

En conclusió, podem extreure tres aprenentatges d’aquesta anàlisi de la reforma laboral. En primer lloc, la taxa de temporalitat contractual segurament ja no és el millor indicador d’inestabilitat del mercat de treball, ja que ara molts treballadors que encara estan en situació de precarietat no tenen contractes temporals. Segon, la reforma ha demostrat no ser prou ambiciosa, ja que la restricció de l’ús generalitzat dels contractes temporals no ha impedit que es repliqués la situació prèvia pel que fa als nivells de temporalitat empírica. I per últim, l’assignatura pendent continua sent que les empreses estiguin més interessades en la creació de llocs de treball amb majors nivells d’estabilitat. Les tendències demogràfiques dels propers anys (els treballadors esdevindran més escassos) i el desitjable canvi cap a una economia de llocs de treball de més valor afegit podrien contribuir-hi de manera molt rellevant.


La imatge de capçalera pertany a Max de Pixabay.

About Post Author

Xavier Cuadras Morató

Doctor en Economia per la Universitat de York (1996) i llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB, 1987). Professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra (en excedència) i actualment director de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).
Subscriure'm als comentaris
Avisa'm de
guest
1 Comentari
Inline Feedbacks
Veure tots els comentaris
Mateo Bermann
Mateo Bermann
8 dies Fa

Bon dia

Entenc que la reforma laboral, amb la instauració de fixes discontinus té com a objectiu reduïr la temporalitat no mitjançant menys altes i baixes a la seguretat social (que entenc que és d’on surt aquesta anàlisi) sinó que el treballador tingui una continuitat entre l’alta i la baixa al ser de manera contractual la mateixa persona, i a través d’aquest mecanisme assolir els objectius identificats, com establir una carrera professional que permeti la especialització.
És per això que em semblaria més adequat complementar l’estudi amb observacions úniques de treballador i empresa única, per tal d’aïllar aquest efecte abans i després de la reforma